La primera lliçó, dijous 14 de juny 2012

Primera convocatòria

A tots els que respiren i tenen ganes de practicar com fer-ho amb més plenitud i llibertat... als que volen tenir accés a les profunditats del ésser viu que són per regenerar-hi forces i estimular la seva creativitat... als que necessiten expandir les limitacions imposades pels patrons de tensió habitual i millorar la seva relació amb el mon material... ja puc confirmar dia, hora i lloc per fer-ho: Fins a finals de juliol 2012, els dijous de 8 a 9 del vespre a l'escola de respiració, moviment i integració estructural, ermie, Av. Princep d'Astúries 21, local 4, 08012 Barcelona. Si us plau, confirmeu la vostre assistència, ja que a partir de cert nombre de persones hauríem de trobar un espai més gran.

La primera lliçó, dijous 14 de juny 2012

Per aprendre a respirar amb plenitud i llibertat, la primera lliçó: permetre els moviments de la respiració, mai forçar-los. 

La clau per calmar la ment i relaxar els músculs, la trobem al final de l'espiració. Hem de deixar sortir només l'aire que surt fàcilment, sense tensar cap múscul. Si fem servir els nostres músculs per espirar encara més, estimulem el sistema nerviós simpàtic que ens activa o ens manté a un estat d’activació i ens predisposa per lluitar o fugir. No volem això per res. Per això: deixar sortir només l’aire que surt fàcilment. 

El moviment d’inspiració té lloc a base d’un treball muscular. No l’has de fer, el cos el fa de forma autònoma. Però si el deixes fer els moviments de la respiració sense cap implicació activa de la teva consciència, romandrà dins dels límits del patró habitual de tensió. Per això proposo observar com el cos s’orienta cap al eix central i cap al terra a l’espiració, que és un moviment que passa perquè els músculs que han treballat a la inspiració es relaxen. Al final de l’espiració hi ha un moment on ja no espires, perquè l’aire que surt fàcilment ja ha sortit. I encara no necessites inspirar perquè hi ha un aire residual al cos que conté prou oxigen per una estona més o menys llarga segons la persona i el moment. 

Quant el cos dóna senyals de que necessita aire tot el que has de fer és obrir per deixar-lo entrar. 

Convé que també a la inspiració li concedeixis temps per a que pugui expandir-te una mica més enllà de les tensions marcades per les tensions que mantenen reduït l’espia que ocupes amb el teu cos. 

Observació d’una participant: ¡és difícil fer això! Sí que ho és. La principal  raó per la qual és difícil és perquè en orientar-nos cap a l’eix central del nostre cos, ens trobem amb les sensacions que durant tota la vida, o actualment degut a una circumstància o una altra, preferim esforçar-nos per apartar de la nostre consciència. Volem controlar el que sentim i intentem no sentir el que no ens agrada. Però això no és possible. El que sentim ens informa de coses. Un munt de coses que no requereixen cap participació conscient passen per sota del llindar de consciència,  però les que requereixen una intervenció o simplement una atenció, un espai per poder seguir el seu procés natural, es presenten per a que la nostre consciència les reculli. Veurem eines per com fer-ho, la setmana que ve.

Certament no és fàcil, però el que és fascinant és que és possible. Treure minerals del terra per convertir-los en sucres i convertir llum del sol en energia per créixer tampoc no em sembla fàcil i les plantes ho fan sense queixar-se. Els humans en tenim una altra feina, igualment important per la convivència del tot plegat. Gestionar les nostres emocions en forma part. Més la setmana que ve.