La quarta lliçó – Dijous 5 de juliol 2012

La quarta convocatòria

Bona tarda a tots i totes que actuen a Barcelona i arreu del món. Demà dijous al vespre de 8 a 9 tornem a trobar-nos a Príncep d'Astúries 21, local 4 per explorar junts les possibilitats inherents a la respiració. No només és la font primària de vitalitat sinó també de coneixement d'un mateix i eina per millorar les relacions amb el nostre entorn intern i extern. El cos físic i l'experiència psíquica son diferents aspectes d'una mateixa cosa. A mida que desenvolupem la nostra capacitat de permetre els moviments arquetípics de la vida, resulta més fàcil deixar les coses ser com són i trobar la millor manera de relacionar-nos amb elles, en comptes d'aferrar-nos a que les coses hagin de ser com les volem des de la perspectiva limitada del petit jo que som cadascú i en comptes de patir perquè no ho són. Adquirim una perspectiva més ampla que ens permet veure, moment a moment, què seria el més beneficiós fer, o no fer, a cada moment. Si penseu venir, si us plau, aviseu. És una activitat que no té preu. Si algú vol fer una aportació serà benvinguda, però no hi ha ànim de lucre.

La quarta lliçó – Dijous 5 de juliol 2012

Un dels orígens de la idea d’ensenyar una sèrie de principis bàsics de com fer servir el cos, encara que es tracta d’un assumpte de molta complexitat, va ser el comentari d’un amic fa molts anys. En ocasió d’una visita em va comentar que li feia mal una cosa i que amb la feina li anava cada cop pitjor. Li vaig demanar que m’ensenyés com fa la feina i aleshores li vaig ensenyar una altra manera de fer-la que tingués en compte la relació del cos amb el terra, o sigui, la força gravitatòria, i els moviments de la respiració. És un amic qui viu fora i van passar deu anys fins que ens vàrem tornar a veure la propera vegada. Aleshores em va dir que sempre m’havia volgut agrair aquells vint minuts que vàrem dedicar a introduir un canvi a la seva forma de fer servir el seu cos. Va entendre el principi i el va anar aplicant dia rere dia. Així, en comptes de quedar-se immòbil, fixat a un patró de moviment únic que li causava dolor, va començar a moure’s mes lliurement mentre feia el que feia. Amb el temps va descobrir un aspecte del seu treball del qual no havia tingut consciència i explorant les possibilitats inherents a aquest aspecte se’n va adonar de que s’ho passava molt be fent-ho. D’aquesta manera es va convertir en especialista d’un servei que poques persones dominen i va començar a guanyar-se molt be la vida sense haver de fer aquells moviments i aquelles postures que li feien tan mal originalment. 

El treball amb els patrons de conducta és molt profund i dura anys, però el meu amic és un exemple de que, fins i tot sense haver d’explorar els continguts psíquics de les formes físiques com ho fem a les sessions individuals que són la meva feina, només aplicant uns simples principis físics a la forma de fer les coses de cada dia, es poden assolir canvis profunds. Això sí, és qüestió d’aplicar-los dia rere dia i anar practicant. 

A aquesta sessió vàrem veure que això d’aplicar un simple principi físic pot tenir la seva dificultat: Els que han seguit les sessions de respiració, encara que només sigui per via virtual, ja saben que la clau es troba al final de l’espiració, quan tot l’aire que surt fàcilment ja ha sortit i encara hi ha un aire residual al cos que li ofereix prou oxigen per descansar una estona sense haver d'inspirar de seguida. Acostuma passar que encara que objectivament és un moment de descans, perquè els músculs que han treballat per inspirar poden descansar i tampoc fem treballar cap altre múscul per espirar més, ja que no tenim cap emergència que requereix un extra d’aire, doncs, encara i així, moltes vegades la sensació no és de descans sinó que ens trobem les tensions que hi ha a dins del cos, amb contingut emocional inclòs o sense. 

Aquestes tensions no les podem deixar anar simplement, perquè d’entrada ni tant sols teníem consciència de que estàvem tensant res. És tensió habitual inconscient. Al donar-nos temps al final de la espiració per orientar la nostre atenció cap al centre del cos i cap al terra, aquestes tensions es posen de perfil, es a dir, que comencem a notar-les. Petits ajustaments de la postura permeten obrir l’espai intern per facilitar els moviments de la respiració. Si no trobem cap ajustament de la postura que podem fer que permeti afluixar aquella tensió, al menys podem orientar-la cap al terra per ensenyar-li on hi ha suport disponible i expandir-la una miqueta amb la inspiració. 

Potser les meves paraules tenen sentit per vosaltres o potser que costa entendre-les. El cas és que entendre el seu sentit amb el cap només serveix de ben poc. El que importa no és el dit que senyala la lluna, sinó veure la lluna. O sigui, mentre llegeixes, observa als moviments de la respiració al teu cos. Experimenta amb allò que suggereixo.

Si hi ha una sensació desagradable al cos, la part del cos presa per aquesta sensació agrairà saber que hi ha suport disponible. Ensenyar-li on és el terra vol dir establir una relació amb un referent extern. O sigui, no et quedes immers en la sensació sinó reconnèixes la seva existència, per dir ho d’alguna manera, la saludes amablement, encara que per ara no saps què fer amb això i, probablement, ni tant sols saps què vol dir aquella sensació. Però estàs amb ella per descobrir més informació. Si no la poses en relació amb un referent extern, probablement acabes per caure a dins i aleshores quedes inundat per ella o el teu sistema et rescata de la forma habitual i treu la sensació d’enmig mitjançant la tensió del músculs i una respiració molt minsa, amb prou feines suficient per sobreviure. 

Però si sents la sensació, saps on és dins del cos. Doncs, fixa’t on és això en relació al terra que tens a sota, o en relació a la cadira que tens a sota, o el matalàs del llit. Potser pots seure o jeure  una mica diferent i aleshores el moviment de la propera inspiració pot obrir aquest espai encara que sigui només una mica. D’aquesta manera et descobreixes enmig del món material dur i, al menys aparentment, sòlid i de l’espai obert de les potencialitats i deixes que els moviments arquetípics de la vida se’n ocupin de que trobis la relació més beneficiosa i plaent possible. Més que fer-ho és estar disposat a deixar anar les coses que subjectes amb la tensió dels teus músculs per alliberar-los i poder dedicar els teus moviments a fer coses més productives, útils i belles. 

Ah, vàrem treure cadires del magatzem per persones que varen anunciar la seva assistència i després no varen aparèixer. Per moltes persones les absències no justificades poden ser un tema que convé atendre. Prendre consciència de la forma que adoptem amb el nostre cos en trobar-nos confrontats amb els fets sense cap possibilitat de fer-hi res ni d’entendre el que ha passat, pot ajudar a no caure en una repetició cega de la mateixa dinàmica que ens va fer patir. Reconèixer la sensació, posar-la en relació amb el terra i permetre que la propera inspiració s’iniciï allí i eixampli l’espai al nostre cos on es concentren les emocions acumulades al respecte, pot ajudar a descobrir que poden ser equivocades les conclusions que havíem tret d’aquelles absències no justificades respecte a com creiem que és el món, la vida, nosaltres mateixos. Continuarem el proper dijous.