L'aniversari del Buda Shakyamuni

 

1 de maig de 2026

S’està acostant la data de l’aniversari del Buda. Tal dia com avui, fa una dotzena d’anys vaig escriure una reflexió sobre les circumstàncies del seu naixement des del punt de vista d’una analista de patrons arquetípics i practicant de patrons somàtics. La vaig escriure en anglès, alemany i castellà i no en català. Encara que llavors estimava la terra catalana, com l’estimo avui, i, junt amb ella, la llengua catalana, no vaig escriure en català, crec, perquè no em sentia prou segura de saber escriure amb prou correcció.

Vaig cometre el mateix error de tants i tants castellanoparlants de tot arreu que imposen el castellà a la terra que els va acollir perquè no s’atreveixen a parlar català per vergonya, la vergonya de no saber pronunciar prou bé les paraules, moltes de les quals s’escriuen de manera semblant però es pronuncien de forma diferent, de no saber les paraules adients en català i fer servir castellanades, o no se'ls acudeix l'estructura gramatical correcte, tota mena de coses que són normals, quan s’aprèn una llengua diferent, i no són cap motiu de vergonya. Per aprendre-la cal anar més enllà de la vergonya. Jo ho sé. Parlant no em fa vergonya equivocar-me, però vull escriure amb correcció. I en el terreny de l’escriptura val exactament el mateix: per aprendre cal posar-s’hi i atrevir-se a equivocar-se. Per guanyar la independència en qualsevol sentit, això és indispensable.

Independentment del què anava fer el país, el 6 de setembre de 2017 vaig prendre la decisió de fer el pas d’independitzar-me del castellà. Continuo escrivint en castellà quan cal, igual que escric en alemany o anglès quan cal, però per expressar el que vull fer saber, en primer lloc, escullo el català, perquè és la llengua del país on visc, de la terra que estimo. Si m’equivoco, puc corregir els meus error i aprendre’n. D’alguns m’adono jo mateixa, altres me’ls assenyala la gent que m'estima. Aniré a traduir al català, doncs, les meves reflexions del 2014 sobre les condicions del naixement del Buda i sobre què tenen a veure amb la meva història personal i amb la condició humana en general. Però abans vull exposar breument per què vaig retirar aquelles reflexions de l’accés públic el 2014 i obrir-les al públic només en ocasió de l’aniversari del Buda, l’any passat, el 2025.

Des del 1988 fins al 2025 seguia els ensenyaments d’una mestra budista. Quan vaig posar aquelles reflexions al meu bloc l’any 2014, li vaig enviar a la mestra i em va contestar que la preocupava el risc que pogués ser malentesa i que em recomanava retirar-lo del públic. Vaig deixar-lo com a esborrany. El procés d’escriure aquelles reflexions en tres llengües diferents, és a dir, des de tres angles culturals diferents, de per sí, ja havia valgut la pena. No sabia ben bé quin malentès podrien ocasionar, però estava disposada a donar crèdit a la percepció de la mestra.

Potser vaig entendre malament el que la mestra va dir en diverses ocasions als darrers anys i, sobretot, a l’hivern i la primavera del 2025, total, en el moment en el que expressem alguna cosa, correm el risc de ser malentesos. Tanmateix, la primavera del 2025, el sentit de coherència interna em va portar a publicar l’escrit del 2014 en ocasió de l’aniversari del Buda. I pel mateix sentit de coherència interna, enguany, el publico en català amb aquest preàmbul.

 

Barcelona, 1 de maig de 2014

Ahir al matí vaig trobar aquestes paraules al meu cor, esperant que les escrigui:

Dins de pocs dies serà l'aniversari de Buda Shakyamuni. A mesura que aquesta ocasió feliç es va aproximant, enguany, el meu pensament torna una i altra vegada sobre la Reina Maya.

En el meu treball com a practicant de reconeixement de patrons somàtics amb el Duggan/French Approach (DFA) i d'anàlisi de patrons arquetípics, tinc l'oportunitat d'observar com els patrons generats per les condicions inicials de les vides dels meus clients es manifesten a l’edat adulta. Atès que els éssers humans naixem abans que la gestació sigui completa, aquesta continua en la matriu de la família, com ho expressa el biòleg Adolph Portman. Durant el primer any de vida, principalment es desenvolupa l'hemisferi dret del cervell. Organitza la percepció sensorial i combina immenses quantitats de bits d'informació sensorial per formar les imatges que es converteixen en el material que fem servir per teixir la història de la nostra vida, fins i tot abans de tenir paraules per associar significats amb les experiències reflectides en aquestes imatges. Durant aquest període el sistema nerviós del lactant continua en xarxa amb el de la seva mare. El nen o la nena depenen de la capacitat de la mare de gestionar el flux de les seves pròpies sensacions que l'ajuden a tenir cura del seu fill o filla de forma adequada.

Quan es dona una separació prematura de la mare a causa de malaltia, mort o qualsevol altra circumstància, el sistema nerviós protegeix el lactant contra l'impacte del trauma per assegurar la seva supervivència, aïllant els aspectes intolerables de la pèrdua de connexió i mantenint-los per sota del llindar de l'experiència conscient. Per dir-ho així, les parts de l'organisme ocupades per aquestes sensacions intolerables no participen en el desenvolupament de la resta de l'organisme i, d'aquesta manera, aquestes sensacions romanen per sempre subjacents a les experiències i decisions durant la resta de la vida de la persona. Tard o d'hora, afloraran d'una manera o altra, brindant a la persona la possibilitat de treure-les del seu aïllament més tard a la vida, de recuperar l’accés a aquestes parts de l'organisme i d'integrar-les. Invariablement, això s'experimenta com una cosa pertorbadora i els éssers humans tendim a voler evitar-ho.

La mestra va dir una vegada que, de nen, el Buda Shakyamuni havia estat tranquil, molt estudiós i una mica trist. Sembla altament probable que la mort de la Reina Maya pocs dies després de donar a llum el Príncep Siddharta tingui a veure amb la seva decisió posterior de donar prioritat al seu desig de trobar una solució al sofriment humà davant la seva vida com a hereu del tron.

El meu pare va ser separat de la seva mare durant els primers tres anys de la seva vida, ja que ella va haver de ser hospitalitzada a causa de les complicacions del part. El major desig del meu pare va ser el de poder estudiar per convertir-se en ginecòleg o, si això no fos possible, en enginyer forestal, perquè volia ajudar a assegurar que cap dona hagués de tenir un part tan traumàtic com la seva mare i volia cuidar de la natura. Però no va tenir la fortalesa necessària per resistir-se al mandat del seu pare de fer-se càrrec del negoci de la família, tal com el Príncep Shakyamuni ho havia aconseguit. Però va educar la seva filla en la consciència de ser una amb la natura. I el seu desig continua viu en ella. No perquè m'ho hagi inculcat d'alguna manera o una altra; l'única cosa que em va dir mai sobre el que volia que fes era que m'aclarís sobre què vull fer a la vida i que m'apliqués a trobar una manera de dur-ho a terme. És una gran alegria per a mi que el meu treball com a practicant de reconeixement de patrons somàtics amb el DFA i com a analista de patrons arquetípics compleix el desig del meu pare, incloent el gran desig que no va aconseguir dur a terme. Igualment agraïda em sento per l'exemple i els ensenyaments del Buda Shakyamuni i de la mestra per la gran guia que suposen per a la meva vida personal i professional.

Expliquen que el matí en què el Buda Shakyamuni va veure l'estrella matinal i es va il·luminar, va resistir els assalts de Mara que va intentar distreure'l del seu clar propòsit. Estic segura que les principals armes de Mara apuntaven a activar el desig de fusió amb el cos femení omni-abastant, gravat al foc als teixits del cos del Buda degut a la interrupció prematura de l'estat natural d'estar en xarxa amb el cos de la mare que hauria durat un bon grapat d’anys després de néixer, i el terror resultant d'aquesta disrupció. Però el Buda no es va deixar arrossegar pel desig ni va retrocedir davant el terror, sinó que va romandre tranquil·lament assegut, observant com les parts de la seva experiència sensorial que van emergir de la foscor de l'inconscient es van anar desplegant. D’aquesta manera va aconseguir una comprensió de la seva pròpia naturalesa i la naturalesa humana en general. D'aquesta manera va recuperar l'accés a l'experiència de sentir-se part del tot que s’havia interromput quan la seva mare va morir, però aquesta vegada amb un sistema nerviós prou madur per poder integrar les parts que s'havien quedat escindides. Va descobrir com relacionar-se amb el tot de tal manera que, en comptes de patir, podria enriquir-lo en totes les maneres al seu abast. Així va trobar vuitanta quatre mil maneres d’explicar com reconèixer el patiment i les seves causes, d’ensenyar-nos que és possible posar-hi fi i d’ensenyar-nos les vies per fer-ho.

Això és el que el meu pare hauria volgut. En la seva vida, el trauma de la separació prematura de la seva mare des del 1928 fins al 1930 a Alemanya va ser seguit per altres traumes resultants d'abusos de poder en l’àmbit personal i col·lectiu. Amb tot va conèixer i estimar la meva mare. Soc el fruit d’aquest amor. La vida sempre troba formes de resoldre les dificultats que troba pel camí i, així, els traumes no resolts dels pares i dels avis van prendre forma en el meu cos per donar-me a mi l’oportunitat de desenvolupar formes de resoldre-les o, potser millor dit, dissoldre-les, en comptes de transmetre’ls.

Em sento veritablement afortunada de poder seguir els passos del Buda Shakyamuni. En l'ocasió del seu aniversari, volgués expressar el meu més profund agraïment per la guia de la mestra en aquest camí. Des del fons del meu cor vull donar gràcies també a Annie B. Duggan i Janie French, per ensenyar-me el seu enfocament del reconeixement de patrons somàtics, i a Michael Conforti, per ensenyar-me el seu enfocament d'anàlisi de patrons arquetípics. De tots ells aprenc com relacionar-me amb el tot en una manera que, en comptes de patir, m'ajuda a donar el millor de mi per enriquir-lo de totes les maneres al meu abast.

Moltes gràcies a tots els meus mestres, als quals anomeno aquí i a aquells els noms i les cares dels quals romanen en silenci al meu cor.

Sincerament,

Realitzar Flor - Brigitte Hansmann

en anglès aquí - en alemany aquí - en castellà aquí

Qui és el maltractador?

Deixant de banda la ceguera, d’algú que es ven com a escriptor, davant les evidències documentals sobre l’antiguitat de la festa catalana de Sant Jordi, quan Eduardo Mendoza assenyala Sant Jordi com a maltractador d’animals, posa en evidència la seva manca de comprensió de continguts simbòlics. Fa més de quaranta anys, feia poc que jo havia vingut a viure a Barcelona, vaig llegir una de les seves novel·les. El que em va agradar era que el protagonista, detectiu privat, recorria uns llocs que jo tot just estava descobrint. No recordo res més del llibre, ni el títol. Vaig començar a llegir-ne un segon i em vaig avorrir com una ostra. El vaig deixar abans de la meitat.

Més enllà del significat simbòlic que el patriarcat atribueix a Sant Jordi i al drac, des de la perspectiva de les propietats, tendències i propensions inherent a cada imatge, és a dir, en una lectura arquetípica, Sant Jordi simbolitza el pensament racional, i la seva espasa, la capacitat de discerniment. El drac representa la part del sistema nerviós que regula les funcions vitals. Certament, l’ús que a les cultures patriarcals es fa de l’espasa del discerniment és primitiu. Es limita al discerniment entre bo i dolent, agradable i desagradable, desitjable i indesitjable. Es fan servir tota mena d’energies i estratègies per obtenir el que es considera bo, agradable, desitjable... És la mena de conducta que constitueix  la base de l’economia extractiva que fa patir tant la terra com els éssers vius que hi viuen, incloent-hi els humans. El que, des d’aquesta perspectiva primitiva, s’experimenta com a nosa, dolent, desagradable, indesitjable, es reprimeix. El caràcter patriarcal de les declaracions d’en Mendoza es fa manifest en la seva creença que la funció de l’espasa de Sant Jordi és la de maltractar i matar el drac.  

Quan el pensament fa servir l’espasa del discerniment per desentranyar els entrellats de l’experiència sensorial per tal de distingir el que pertany a la memòria implícita, enregistrada en els teixits del cos, mantingut ben lligat pels patrons de tensió habitual, d’allò que és la percepció del moment present, aleshores, de les entranyes creix un roser que manifesta la bellesa i l’amor que és a l’arrel de tota vida. Ens porta a la possibilitat de comprendre les condicions inicials que varen determinar allò que queda registrat a la memòria implícita. Ens permet reconèixer allò que es presenta contínuament com si fos la realitat del moment present com el que és, un grapat de records que canvien de vestimenta i d’escenari, però sempre segueix la mateixa dinàmica. I ens permet enfocar l’atenció en el que és real ara, el terra sota els peus, l’aire que inspirem i espirem, i la llibertat d’escollir com relacionar-nos amb el que tenim davant, als costats, al darrere, per sobre, per sota i a dins. 

Per poder fer això de desentranyar els entrellats de l’experiència sensorial, el pensament racional ha de comptar amb la col·laboració de la funció de sentir. Amb la seva espasa només, Sant Jordi no pot aconseguir-ho; necessita la informació que la donzella li proporciona. Però la consideració que a les cultures patriarcals es concedeix a allò femení es limita a la satisfacció que pot donar als desitjos masculins, descartant com a insignificant el que no correspon al sentit utilitari que s’atribueix a les dones. En el relat patriarcal, el mite del cavaller que mata el drac per alliberar la donzella captiva, s’amaga el fet que abans la donzella havia estat entregada al drac per aquells qui sostenien el poder al poble per aconseguir alguna cosa; bones collites, pau, aigua... El pensament racional que relega la funció de sentir al rerefons es queda atrapat dins les conductes rituals regides pels patrons de tensió habitual. L’heroi creu que ha mort el drac, sense veure que això no és possible. En el moment en què fa servir l’espasa per matar-lo, talla el flux de les funcions vitals, simbolitzades pel drac. L’heroi perd la seva humanitat i el drac perd la seva funció natural. El que queda és algú dominat per les conductes rituals de la cobdícia i per una violència cega.

Com a éssers mitològics, els dracs tenen la funció d’administrar l’aigua. Sense administració de l’aigua, ens quedem amb sequeres i inundacions a la natura i malalties resultants de teixits ressecs o de teixits  amb un excés de líquid al cos. La part del sistema nerviós que regula les funcions vitals, com ara el ritme respiratori, el ritme cardíac, la digestió, el ritme de son i vigília, també regula la tonicitat dels músculs, les conductes rituals, territorials i jeràrquiques. Alguns investigadors en diuen el cervell rèptil. Doncs un pensament racional mereixedor d’aquesta designació ha de reconèixer la importància de tenir una bona relació amb les parts que regulen el flux d’aquestes funcions. Però les conductes rituals pròpies del patriarcat es basen en el desig d’assegurar el seu domini territorial i les seves posicions de poder jeràrquiques. La seva atenció té un focus estret, fixat en els detalls com a base de l’anàlisi, sense una visió de conjunt. Això ens porta a l’explotació tant dels recursos de la natura externa com dels recursos interns. Crea malaltia i discòrdia social. Crea guerres, invasió, explotació d’uns sobre uns altres, imposició de la voluntat d’uns sobre la d’altres.

Això és el que defensa Eduardo Mendoza i tots aquells que volen imposar la seva llengua a una terra que en té una de pròpia.

Quedi’s a Londres, senyor Mendoza. Si allà llegeixen les seves novel·les, segurament és perquè  als anglesos, com a molta gent de tot arreu, els encanta Barcelona. Hauria de mostrar una mica de respecte vers allò que li omple les butxaques. I, si us plau, abstingui’s d’opinar sobre coses que no entén.

Buddha's Birthday - Buddha's Geburtstag - El cumpleaños de Buda - l'aniversari de Buda

 

En celebració de l'aniversari del Buda Shakyamuni, m'agradaria oferir les paraules que he escrit avui, l'1 de maig de 2026 i les que he traduit i adaptat del text que vaig escriure l'1 de maig de 2014 i publicar l'1 de maig de 2025 en anglès, alemany i castellà. Si els vols llegir, clica damunt l'enllaç

In celebration of Buddha's Birthday I would like to offer the words I wrote for Buddha's Birthday in 2014, updated in 2026. To read them, just click on the link. 

Zur Feier von Buddhas Geburtstag möchte ich die Worte darbieten, die ich 2014 zu Buddhas Geburtstag geschrieben habe und 2026 auf den neuesten Stand gebracht habe. Wenn Du sie lesen möchtest, klick auf den Link.

En celebración del cumpleaños de Buda quiero ofrecer las palabras que escribí en 2014 i actualicé en 2026 para celebrar el cumpleaños de Buda. Si quieres leerlas, clica sobre el enlace.

In memoriam

    

 

 

 

 

Experiència al punt de trobada dels dimarts

Quan tenia disset anys vaig decidir que això de participar en grups d’activisme no era per mi, perquè a tots els grup que em vaig acostar veia el mateix: els membres, sobre tot els més vocals, reproduïen a la seva conducta els mateixos patrons que afirmaven voler canviar a la societat. Vaig prometre’m que feria servir el meu cos i la meva vida com eina d’acció política: com em guanyo la vida, com gasto els diners, com em tracto a mi mateixa i als altres éssers vius del mon. Vaig decidir que viuria la vida com si la meva utopia fos realitat. 

Ara, cinquanta anys més tard, puc dir que m’ha anat bé i em continua donant bons resultats! És més, els principis que vaig aplicant des de fa tants anys i cada cop amb més consciència i perícia, ara, fins i tot s’ensenyen al MIT, el  Massachusetts Institute for Technology a l'Escola U per la transformació i un canvi de sistema.  

Aquesta setmana vaig anar al punt de trobada del Consell Local de la República de Gràcia i, igual que les dues vegades anteriors que hi vaig anar, vaig tenir bones converses i fer bons contactes. Però també vaig tenir una experiència que em sap greu que pugui passar en un grup de persones que volen viure en una societat justa, inclusiva i regeneradora, com a la que aspirem els que ens involucrem al Consell de la República. Per això en vull fer ressò aquí. 

Repetidament, un home amb un cos més gran que el meu i una veu més forta que la meva, em va tallar la paraula al cap de poques paraules desprès d’encetar la segona frase del que intentava dir. Un parell de vegades va dir: “Ja sé el que vols dir i no estic disposat a que em psicoanalitzin.” En cap moment vaig suggerir res de psicoanàlisi. Simplement estava aportant una resposta a una pregunta que ell havia formulat. Pel que sembla, més que una pregunta, va ser una queixa i sembla que realment no tenia cap interès en rebre una resposta. Com jo sí tinc interès en atendre els obstacles que ens trobem al camí cap a la república catalana, no em volia acovardir davant la seva actitud opressora. Potser no em vaig adonar que, de fet, jo estava envaint una conversa privada, però amb la convicció de trobar-me al punt de trobada on la consigna és parlar entre tots, per veure si entre tots posem l'assumpte en marxa, em sentia amb dret d’aportar el meu punt de vista. 

Quan per sisena vegada em va tallar la paraula, al final, vaig plegar i vaig anar a asseure una altra banda. Si m’hagués dit: “Nena, (soc un any més gran que ell, però la seva actitud sobrada semblava denotar això: nena...) allò que dius té cero interès per mi. Calla o ves a parlar un altre lloc.”, hauria estat més honest i més amable. El que és interessant i instructiu d’aquest cas, però, és el fet que em va trepitjar de la mateixa manera que Espanya trepitja Catalunya, va tenir la mateixa voluntat d’escoltar que Espanya mostra un cop i un altra davant dels intents catalans d’encetar un diàleg. Si així hem de fer república, ho tenim clar. Un altre activista atrapat als mateixos patrons que pretén canviar.

Una qüestió important per implantar la república és tenir el control del territori. Però si ni tant sols tenim control de l’espai que ocupem amb el propi cos, ja em direu quines possibilitats d’èxit tenim. L’altre senyor, que estava a la conversa amb aquell declarat "defensor de la independència" tant perfectament compassat amb l’actitud de l’opressor, tenia una proposta força interessant sobre com fer-nos amb una part del control del territori. Jo en tinc una altra: cinc persones que tenen control sobre l’espai que ocupen amb el seu cos que s’ajunten amb un projecte comú creen una coherència que pot moure a millers d’ànimes perdudes  dins els mecanismes de defensa inconscients que mantenen la seva vida presa en el cercle viciós de repeticions d’allò que no volen. 

Fem-ho! 

Brigitte Hansmann

www.dfa-europa.com

Presentamos la segunda edición del libro Con los pies en el suelo - Forma del cuerpo y visión del mundo

 

 El Viernes 18 de marzo 2022 a las 19 h hablaremos de

Vivir con coherencia

para presentar la segunda edición, revisada y ampliada del libro

Con los pies en el suelo

Forma del cuerpo y visión del mundo 

con
Brigitte Hansmann
Practicante de DFA Reconocimiento de Patrones Somáticos y autora del libro
Alícia Guasch
Doctora en Química, en el Institut de Biologia Molecular de Barcelona
Guillem Díaz
Neuroeducador, miembro de la Junta de la Associació País Conscient
 

Viernes 18 de marzo 2022 a las 19 h
en Transformadors
Casal del Barri
c/ Ausiàs March 60, pl 1 i 2
678525638

 

Empieza a leer el prólogo:

La aventura de encontrar el suelo debajo de mis pies 

Veintitrés años después de la primera edición de este libro y treinta y siete años después de empezar a vislumbrar la importancia de una buena relación con el campo gravitatorio de la Tierra para desenvolverme en la vida, la experiencia de encontrar, momento a momento, el suelo debajo de mis pies sigue siendo la aventura más estimulante, emocionante y apasionante de mi vida.

En estos años, he llegado a conocer mi patrón de tensión habitual con un grado de profundidad que no me imaginaba ni siquiera cuando escribí Con los pies en el suelo. Pero ya entonces, a través de un sueño que relaté al final del capítulo sobre el mapa, una parte joven de mí me pidió que le procurara algo que necesitaba para acabar de desarrollarse bien del todo. Mi yo consciente no tenía ni idea de qué se podía tratar, pero otra parte anciana, personificada en el sueño en la figura de mi abuela materna, sabía exactamente de qué se trataba y dónde encontrarlo. Era cuestión de tiempo. No tenía más que seguir adelante en el camino que había escogido y atender a los asuntos conforme se fueran presentando. Sentía que podía contar con aspectos de mí misma con los que antes había estado en conflicto. Tenía la certeza de que me ayudarían a encontrar "aquella leche" que la niña reclamaba. O también podría decirlo de forma inversa: las partes de mi ser que seguían cautivas en el patrón de tensión habitual llegaron a confiar en que vendría a rescatarlas. Así, el círculo vicioso en el que estaba atrapada se transformó en una espiral de aprendizaje.

En todo caso, seguí desarrollando formas alternativas de estar y moverme a base de orientarme, una y otra vez, en relación con la fuerza gravitatoria. Tan solo requiere tomar nota de la presencia del suelo que está debajo del cuerpo y dejar que nos sostenga. Para ello, hacen falta, según el momento, pequeños ajustes en la forma de colocar la cabeza, los omoplatos, los codos, una mano u otra... de distribuir el peso entre un pie y otro, de permitir el reposo o la expansión en la respiración... pequeños ajustes que permiten soltar una tensión implicada en mantener una forma que, tal vez, sirviera para algo en el pasado. Sin embargo,  en el momento presente, solo supone gastar energía, anclarnos en las condiciones del pasado y distanciarnos de la realidad del ahora, o sea, lo que hace es entorpecer. En cambio, orientarnos en relación con la fuerza gravitatoria, prestar atención a las relaciones entre las diferentes partes del cuerpo o a los movimientos respiratorios, es posible solo en el momento presente. Es, pues, una forma directa e inmediata de estar presente.

Con frecuencia encuentro alguna de esas tensiones habituales que sujetan mi peso, apartándolo del suelo, cuando ando con la cabeza ocupada pensando (per continuar llegint descarrega el pròleg aquí)

www.dfa-europa.com

Presentem la segona edició del llibre Con los pies en el suelo - Forma del cuerpo y visión del mundo

 El divendres 18 de març 2022 a les 19 h parlarem de

Viure amb coherència

per presentar la segona edició, revisada i ampliada del llibre

Con los pies en el suelo

Forma del cuerpo y visión del mundo 

amb
Brigitte Hansmann
Practicant de DFA Reconeixement de Patrons Somàtics i autora del llibre
Alícia Guasch
Doctora en Química, Recerca al Institut de Biologia Molecular de Barcelona
Guillem Díaz
Neuroeducador, membre de la Junta de la Associació País Conscient
 
Divendres 18 de març 2022 a les 19 h
a Transformadors
Casal del Barri
c/ Ausiàs March 60, pl 1 i 2
678525638

 

Comença a llegir el pròleg:

La aventura de encontrar el suelo debajo de mis pies 

Veintitrés años después de la primera edición de este libro y treinta y siete años después de empezar a vislumbrar la importancia de una buena relación con el campo gravitatorio de la Tierra para desenvolverme en la vida, la experiencia de encontrar, momento a momento, el suelo debajo de mis pies sigue siendo la aventura más estimulante, emocionante y apasionante de mi vida.

En estos años, he llegado a conocer mi patrón de tensión habitual con un grado de profundidad que no me imaginaba ni siquiera cuando escribí Con los pies en el suelo. Pero ya entonces, a través de un sueño que relaté al final del capítulo sobre el mapa, una parte joven de mí me pidió que le procurara algo que necesitaba para acabar de desarrollarse bien del todo. Mi yo consciente no tenía ni idea de qué se podía tratar, pero otra parte anciana, personificada en el sueño en la figura de mi abuela materna, sabía exactamente de qué se trataba y dónde encontrarlo. Era cuestión de tiempo. No tenía más que seguir adelante en el camino que había escogido y atender a los asuntos conforme se fueran presentando. Sentía que podía contar con aspectos de mí misma con los que antes había estado en conflicto. Tenía la certeza de que me ayudarían a encontrar "aquella leche" que la niña reclamaba. O también podría decirlo de forma inversa: las partes de mi ser que seguían cautivas en el patrón de tensión habitual llegaron a confiar en que vendría a rescatarlas. Así, el círculo vicioso en el que estaba atrapada se transformó en una espiral de aprendizaje.

En todo caso, seguí desarrollando formas alternativas de estar y moverme a base de orientarme, una y otra vez, en relación con la fuerza gravitatoria. Tan solo requiere tomar nota de la presencia del suelo que está debajo del cuerpo y dejar que nos sostenga. Para ello, hacen falta, según el momento, pequeños ajustes en la forma de colocar la cabeza, los omoplatos, los codos, una mano u otra... de distribuir el peso entre un pie y otro, de permitir el reposo o la expansión en la respiración... pequeños ajustes que permiten soltar una tensión implicada en mantener una forma que, tal vez, sirviera para algo en el pasado. Sin embargo,  en el momento presente, solo supone gastar energía, anclarnos en las condiciones del pasado y distanciarnos de la realidad del ahora, o sea, lo que hace es entorpecer. En cambio, orientarnos en relación con la fuerza gravitatoria, prestar atención a las relaciones entre las diferentes partes del cuerpo o a los movimientos respiratorios, es posible solo en el momento presente. Es, pues, una forma directa e inmediata de estar presente.

Con frecuencia encuentro alguna de esas tensiones habituales que sujetan mi peso, apartándolo del suelo, cuando ando con la cabeza ocupada pensando (per continuar llegint descarrega el pròleg aquí)

www.dfa-europa.com