Experiència al punt de trobada dels dimarts

Quan tenia disset anys vaig decidir que això de participar en grups d’activisme no era per mi, perquè a tots els grup que em vaig acostar veia el mateix: els membres, sobre tot els més vocals, reproduïen a la seva conducta els mateixos patrons que afirmaven voler canviar a la societat. Vaig prometre’m que feria servir el meu cos i la meva vida com eina d’acció política: com em guanyo la vida, com gasto els diners, com em tracto a mi mateixa i als altres éssers vius del mon. Vaig decidir que viuria la vida com si la meva utopia fos realitat. 

Ara, cinquanta anys més tard, puc dir que m’ha anat bé i em continua donant bons resultats! És més, els principis que vaig aplicant des de fa tants anys i cada cop amb més consciència i perícia, ara, fins i tot s’ensenyen al MIT, el  Massachusetts Institute for Technology a l'Escola U per la transformació i un canvi de sistema.  

Aquesta setmana vaig anar al punt de trobada del Consell Local de la República de Gràcia i, igual que les dues vegades anteriors que hi vaig anar, vaig tenir bones converses i fer bons contactes. Però també vaig tenir una experiència que em sap greu que pugui passar en un grup de persones que volen viure en una societat justa, inclusiva i regeneradora, com a la que aspirem els que ens involucrem al Consell de la República. Per això en vull fer ressò aquí. 

Repetidament, un home amb un cos més gran que el meu i una veu més forta que la meva, em va tallar la paraula al cap de poques paraules desprès d’encetar la segona frase del que intentava dir. Un parell de vegades va dir: “Ja sé el que vols dir i no estic disposat a que em psicoanalitzin.” En cap moment vaig suggerir res de psicoanàlisi. Simplement estava aportant una resposta a una pregunta que ell havia formulat. Pel que sembla, més que una pregunta, va ser una queixa i sembla que realment no tenia cap interès en rebre una resposta. Com jo sí tinc interès en atendre els obstacles que ens trobem al camí cap a la república catalana, no em volia acovardir davant la seva actitud opressora. Potser no em vaig adonar que, de fet, jo estava envaint una conversa privada, però amb la convicció de trobar-me al punt de trobada on la consigna és parlar entre tots, per veure si entre tots posem l'assumpte en marxa, em sentia amb dret d’aportar el meu punt de vista. 

Quan per sisena vegada em va tallar la paraula, al final, vaig plegar i vaig anar a asseure una altra banda. Si m’hagués dit: “Nena, (soc un any més gran que ell, però la seva actitud sobrada semblava denotar això: nena...) allò que dius té cero interès per mi. Calla o ves a parlar un altre lloc.”, hauria estat més honest i més amable. El que és interessant i instructiu d’aquest cas, però, és el fet que em va trepitjar de la mateixa manera que Espanya trepitja Catalunya, va tenir la mateixa voluntat d’escoltar que Espanya mostra un cop i un altra davant dels intents catalans d’encetar un diàleg. Si així hem de fer república, ho tenim clar. Un altre activista atrapat als mateixos patrons que pretén canviar.

Una qüestió important per implantar la república és tenir el control del territori. Però si ni tant sols tenim control de l’espai que ocupem amb el propi cos, ja em direu quines possibilitats d’èxit tenim. L’altre senyor, que estava a la conversa amb aquell declarat "defensor de la independència" tant perfectament compassat amb l’actitud de l’opressor, tenia una proposta força interessant sobre com fer-nos amb una part del control del territori. Jo en tinc una altra: cinc persones que tenen control sobre l’espai que ocupen amb el seu cos que s’ajunten amb un projecte comú creen una coherència que pot moure a millers d’ànimes perdudes  dins els mecanismes de defensa inconscients que mantenen la seva vida presa en el cercle viciós de repeticions d’allò que no volen. 

Fem-ho! 

Brigitte Hansmann

www.dfa-europa.com