Deixant de banda la ceguera, d’algú que es ven com a escriptor, davant les evidències documentals sobre l’antiguitat de la festa catalana de Sant Jordi, quan Eduardo Mendoza assenyala Sant Jordi com a maltractador d’animals, posa en evidència la seva manca de comprensió de continguts simbòlics. Fa més de quaranta anys, feia poc que jo havia vingut a viure a Barcelona, vaig llegir una de les seves novel·les. El que em va agradar era que el protagonista, detectiu privat, recorria uns llocs que jo tot just estava descobrint. No recordo res més del llibre, ni el títol. Vaig començar a llegir-ne un segon i em vaig avorrir com una ostra. El vaig deixar abans de la meitat.
El personatge de Sant Jordi , per mi, simbolitza el
pensament racional, i la seva espasa, la capacitat de discerniment. El drac
representa la part del sistema nerviós que regula les funcions vitals.
Certament, l’ús que a les cultures patriarcals es fa de l’espasa del
discerniment és primitiu. Es limita al discerniment entre bo i dolent,
agradable i desagradable, desitjable i indesitjable. Es fan servir tota mena
d’energies i estratègies per obtenir el que es considera bo, agradable,
desitjable... És la mena de conducta que constitueix la base de l’economia extractiva que fa patir
tant la terra com els éssers vius que hi viuen, incloent-hi els humans. El que,
des d’aquesta perspectiva primitiva, s’experimenta com a nosa, dolent,
desagradable, indesitjable, es reprimeix. El caràcter patriarcal de les
declaracions d’en Mendoza es fa manifest en la seva creença que la funció de
l’espasa de Sant Jordi és la de maltractar i matar el drac.
Quan el pensament fa servir l’espasa del discerniment per
desentranyar els entrellats de l’experiència sensorial per tal de distingir el
que pertany a la memòria implícita, enregistrada en els teixits del cos,
mantingut ben lligat pels patrons de tensió habitual, d’allò que és la
percepció del moment present, aleshores, de les entranyes creix un roser que
manifesta la bellesa i l’amor que és a l’arrel de tota vida. Ens porta a la
possibilitat de comprendre les condicions inicials que varen determinar allò que
queda registrat a la memòria implícita. Ens permet reconèixer allò que es
presenta contínuament com si fos la realitat del moment present com el que és,
un grapat de records que canvien de vestimenta i d’escenari, però sempre
segueix la mateixa dinàmica. I ens permet enfocar l’atenció en el que és real
ara, el terra sota els peus, l’aire que inspirem i espirem, i la llibertat
d’escollir com relacionar-nos amb el que tenim davant, als costats, al darrere,
per sobre, per sota i a dins.
Per poder fer això de desentranyar els entrellats de
l’experiència sensorial, el pensament racional ha de comptar amb la
col·laboració de la funció de sentir. Amb la seva espasa només, Sant Jordi no
pot aconseguir-ho; necessita la informació que la donzella li proporciona. Però
la consideració que a les cultures patriarcals es concedeix a allò femení es
limita a la satisfacció que pot donar als desitjos masculins, descartant com a
insignificant el que no correspon al sentit utilitari que s’atribueix a les dones.
En el relat patriarcal, el mite del cavaller que mata el drac per alliberar la
donzella captiva, s’amaga el fet que abans la donzella havia estat entregada al
drac per aquells qui sostenien el poder al poble per aconseguir alguna cosa;
bones collites, pau, aigua... El pensament racional que relega la funció de
sentir al rerefons es queda atrapat dins les conductes rituals regides pels
patrons de tensió habitual. L’heroi creu que ha mort el drac, sense veure que això
no és possible. En el moment en què fa servir l’espasa per matar-lo, talla el
flux de les funcions vitals, simbolitzades pel drac. L’heroi perd la
seva humanitat i el drac perd la seva funció natural. El que queda és algú
dominat per les conductes rituals de la cobdícia i per una violència cega.
Com a éssers mitològics, els dracs tenen la funció
d’administrar l’aigua. Sense administració de l’aigua, ens quedem amb sequeres
i inundacions a la natura i malalties resultants de teixits ressecs o de
teixits amb un excés de líquid al cos.
La part del sistema nerviós que regula les funcions vitals, com ara el ritme
respiratori, el ritme cardíac, la digestió, el ritme de son i vigília, també
regula la tonicitat dels músculs, les conductes rituals, territorials i
jeràrquiques. Alguns investigadors en diuen el cervell rèptil. Doncs un
pensament racional mereixedor d’aquesta designació ha de reconèixer la
importància de tenir una bona relació amb les parts que regulen el flux
d’aquestes funcions. Però les conductes rituals pròpies del patriarcat es basen
en el desig d’assegurar el seu domini territorial i les seves posicions de
poder jeràrquiques. La seva atenció té un focus estret, fixat en els detalls
com a base de l’anàlisi, sense una visió de conjunt. Això ens porta a
l’explotació tant dels recursos de la natura externa com dels recursos interns.
Crea malaltia i discòrdia social. Crea guerres, invasió, explotació d’uns sobre
uns altres, imposició de la voluntat d’uns sobre la d’altres.
Això és el que defensa Eduardo Mendoza i tots aquells que
volen imposar la seva llengua a un territori que en té una de pròpia.
Quedi’s a Londres, senyor Mendoza. Si allà llegeixen les
seves novel·les, segurament és perquè
als anglesos, com a molta gent de tot arreu, els encanta Barcelona.
Hauria de mostrar una mica de respecte vers allò que li omple les butxaques. I,
si us plau, abstingui’s d’opinar sobre coses que no entén.
