El poder de les paraules
Les paraules no només descriuen la nostra percepció de la realitat, també la creen. Un gran nombre de catalans reclamen la independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Per justificat i comprensible que sigui el desig d’aquests catalans, mentre enfoquen l’objectiu independència, no hi ha gaire possibilitats d'arribar a bon port.
En primer lloc, la paraula independència no reflecteix el que volem realment els catalans que volem una república catalana. El que volem és sobirania, autodeterminació. És això el que hem de reivindicar. Si volem un pot de mel, hem d’intentar aconseguir un pot de mel. Si maldem per trobar un pot de melmelada de fruites cultivades a Vendelplà, és impossible aconseguir-lo, perquè aquest lloc no existeix a la realitat.
Els fills s’independitzen dels pares, això és natural. Per independitzar-se han de poder generar mitjans per finançar-se, han de valorar i agrair la vida i la cura que els pares els van donar i han de diferenciar-se d’ells, és a dir, han de fer valdre davant d’ells els seus objectius vitals, a diferència dels objectius que els pares tenen per a ells. Encara que, sent generosos en la interpretació del concepte, el primer i l’últim punt podrien ser aplicables, el d’enmig no ho és gens! Som capaços de generar els mitjans per autofinançar-nos i el projecte d’organització de la res publica catalana és ben diferent del d’Espanya. Però està clar que Espanya no ha donat la vida a Catalunya ni n’ha tingut cura, més aviat tot el contrari. En reivindicar la independència d’Espanya ens posem en una relació respecte a l’Estat espanyol comparable a la d’un fill respecte als pares. Però Catalunya no és fill, ni Espanya pare (ni molt menys mare)!
També les colònies s’independitzen dels estat que les van colonitzar. Una sèrie de fets farien encabir Catalunya dins la definició de colònia d’Espanya. Encara i així, des del punt de vista d’aquesta analista de patrons arquetípics, el reclam d’independència queda petit. Amb prou feines frega la superfície d’allò que volem.
Però la principal raó per la qual aspirar a la independència no pot portar-nos a bon port, és perquè no és possible ni desitjable. En un univers interdependent a totes les escales de magnitud, no hi ha cabuda per a res d’independent. La independència és un constructe mental sense correspondència a l’existència real. La solució rau en tres lletres –t-e-r– que donen consistència i fluïdesa al concepte d’independència per arribar a anomenar allò que és real: la interdependència.
Si som capaços d’inclinar-nos en reconeixement de la interdependència de tots el fenòmens, podrem aconseguir la sobirania i l’autodeterminació en la república catalana que desitgem, perquè aleshores estarem en consonància amb els camps de força major que regeixen el desenvolupament de la vida. El reconeixement de la interdependència és a l’arrel de molts aspectes característics de la identitat catalana: per exemple, la creativitat de la gent de Catalunya, la seva capacitat d’integració d’altres cultures sense perdre la pròpia i la resiliència que els ha permès resistir tots els intents d’eliminar-la que els seus veïns han escomès al llarg dels segles. La coherència amb la realitat externa a gran escala i amb la realitat interna a petita escala, que resulta del reconeixement de la interdependència de tots els fenòmens, donaria a la intenció de crear una república catalana una força imparable que res té a veure amb l’onada destructiva creada per un terratrèmol. Aquesta coherència comporta una força creativa, constructiva i generativa que enriqueix la vida de tots.
El reclam es pot canviar fàcilment: in – ter – dependència! Més difícil serà canviar el pensament i el sentiment de la gent d’on neix el càntic. Però precisament la tasca d’educació per fer entendre a la gent la importància d’invocar la sobirania i l'autodeterminació, que són pròpies del reconeixement de la interdependència, en comptes de corejar independència, generarà una força que nodrirà no només els que ja estem convençuts, sinó que n’atraurà d’altres que fins ara es miraven el moviment a favor de l’autodeterminació catalana amb escepticisme. Aquesta comprensió ens ajudarà a portar a terme els canvis necessaris tant a la vida interna de les persones individualment com en la vida pública i col·lectiva. Fins i tot podem arribar a ser punta de llança en els canvis urgents en el model de desenvolupament que un grup de científics demana en un informe elaborat per les Nacions Unides per eradicar la pobresa i protegir el medi ambient.
El factor cohesiu que uneix les diferents agrupacions de la societat catalana en el seu reclam de sobirania i autodeterminació, de fet, és precisament el reconeixement de la interdependència d’on neix el nostre desig de crear una societat més justa. Només cal fer-lo explícit.
Mentre apuntem a la independència perseguim una quimera i soscavem el reconeixement de la interdependència que ens dona les forces necessàries per assolir el nostre objectiu real: la sobirania, l’autodeterminació. Enfocar la independència com a objectiu és com tallar les nostres arrels dins la realitat que és interdependent. La interdependència ja la tenim, dona peu tant a la regularitat com a la creació de novetat en els processos de la natura. Les formes d’organització de la convivència humana no en són cap excepció. Celebrem-la, explorem les oportunitats que ens ofereix per crear la societat que volem, el món que volem, la forma de govern que volem, la forma de organització estatal que volem!
Brigitte Hansmann
Analista de patrons arquetípics i patrons somàtics i
diplomada en ciències lingüístiques aplicades
www.dfa-europa.com
