martes, 12 de octubre de 2021

Dotze d'octubre: dia de commemoració dels genocidis perpetrats en nom d'Espanya i la fe cristiana

La negació és un mecanisme de defensa contra experiències intolerables per la psique humana, emprat sovint pels perpetradors de violència, i també per les seves víctimes. Poden passar centenars d'anys, abans que els hereus de les persones immobilitzades per les seves reaccions de defensa contra l'impacte d'allò traumàtic comencin a poder sortir de l'estaborniment transmès de generació en generació.  Els primers en sortir-ne acostumen ser els hereus de les víctimes.  Els hereus dels perpetradors tendeixen a aferrar-se a la negació de la culpa i la vergonya que varen heretar. Però instal·lats en la negació viuen separats d'ells mateixos i dels altres, aïllats en un desert solitari. En l'estudi sobre Trauma multigeneracional es poden trobar vies per sortir de la negació i transformar el cercle viciós en espiral d'aprenentatge. 

 


Aquí un extracte:

Part 3: 12 d’octubre

Who are the invaders
Qui són els invasors
[Wilson, 1984]

Els invasors

Té raó, vaig pensar a finals de l’estiu del 1984 quan llegia a la publicació oficial de la nació mohicana, Akwesasne Notes, el que Darryl Wilson de la nació de Pit River deia dels invasors. Pensava, què ens passa? Què ens impulsa a lluitar els uns contra els altres, a sembrar destrucció, guerres i conflictes, assassinats, violacions, pillatge?

Començant per explorar el continent que és el meu propi cos em vaig convertir en estudiant de la interrelació entre cos, ment, psique i entorn per entendre com funcionem els humans. El que he descobert fins ara, en 34 anys de recerca personal i professional que m'ha convertir en practicant del Duggan/French Approach (DFA) de reconeixement de patrons somàtics i en analista de patrons arquetípics, corrobora per tots els costats que aquesta violència no és expressió de la naturalesa humana en sí, sinó més aviat es deu al fet de no conèixer-la i d’estar-hi en conflicte. La violència és un recurs al nostre abast que a curt termini pot treure’ns d’una situació perillosa, però els seus costos són tant elevats que a la llarga ni surt a compte ni és productiva.

Si entenem que la violència sorgeix de no conèixer la naturalesa del que som com a éssers vius i d’estar-hi en conflicte, podem crear condicions que ens ajuden a explorar l’ésser interior i a aprendre a establir relacions pacífiques i generatives amb nosaltres mateixos i amb els altres. La vida ha evolucionat fins al present grau de complexitat i diversitat a base d'afinitat i cooperació. Nosaltres en som el resultat; per tant, són principis fonamentals inherents a la nostra naturalesa. Una cultura que es regeix per aquest principis compleix uns requisits bàsics per crear una societat pròspera i cohesionada.

La Hispanitat

Espanya s’enorgulleix d’haver descobert aquell “nou món” d'ultramar que es va anomenar Amèrica, i cada any, el 12 d'octubre, ho celebra com a festivitat nacional a so de bombo i platerets amb desfilades de soldats i ostentoses exhibicions del seu armament. El relat oficial del descobriment obvia el fet que aquelles terres ja havien estat descobertes per una altra gent que hi vivia des de feia milers d’anys i hi havia desenvolupat les seves pròpies civilitzacions. Vesteix de proesa heroica el que va ser invasió i colonització basada en una violència cruenta i sostinguda, culpa que Espanya comparteix amb altres països europeus. Al llarg dels segles i fins a l’actualitat, l’Estat espanyol ha anat amagant a la seva població el que les guerres i els genocidis perpetrats per expandir els seus territoris realment van costar. I, ara per ara, la majoria de representants de l’Estat i una gran part de la població es neguen a reconèixer els resultats que van produir. És molt probable que realment no en tinguin consciència. 

El 12 d’octubre del 2018 vaig sentir una senyora espanyola de certa edat intentar dir el que la celebració del dia de la Hispanitat significava per a ella. Estava tant emocionada que amb prou feines li sortien les paraules. Era emoció autèntica pel significat d’aquell dia. No era por escènica; estava encantada de poder parlar-ne a la tele. Deia que el que senti era tan gran i tan emocionant que la nodria per tot un any, un orgull tan gran... no va poder continuar perquè la intensitat de la seva emoció li impedia trobar paraules per descriure de què estava orgullosa. Un símptoma típic del trauma és no poder parlar-ne. Un orgull tan gran que no es pot expressar en paraules acostuma a ser l’aspecte tolerable de la cara intolerable de l’emoció: la vergonya. L’orgull i la vergonya són els dos extrems d’una mateixa emoció relacionada amb la valoració de la pròpia persona, dels grups humans amb els quals hom s’identifica i dels seus actes. Una saludable autoestima vindria a ser el punt d’equilibri al mig dels dos pols.

El mite de l’origen d’Espanya el situa en el matrimoni entre els que van ser anomenats els Reis Catòlics de les Espanyes, malgrat que, en morir Isabel, Ferran va deixar de ser rei de Castella. És a dir, un regne unit realment no és el que va ser. El nom d’Espanya és la castellanització del nom llatí Hispania que designava la unitat geogràfica de la Península Ibèrica. Isabel i Ferran certament aspiraven a expandir els seus regnes per incloure-hi tota la Península i més, aconseguint els seus objectius en la majoria de casos a través de la violència organitzada, com ara la conquesta del regne de Granada i del regne de Navarra, les illes Canàries i diverses zones d’Àfrica. També els casaments, encara que fossin dins el cercle restringit de familiars pròxims, els servien per a la finalitat d’expandir els seus àmbits d’influència per incloure-hi, per exemple, també Portugal. Un altre instrument important del seu poder real va ser la Inquisició i la conversió forçosa de jueus i musulmans o, alternativament, la seva expulsió. La invasió de les terres d'ultramar va procurar una gran part dels mitjans per finançar totes aquestes guerres.

Evidentment, Espanya no té l'exclusiva de la cobdícia i les atrocitats. Però el fet de celebrar-les com a expressió de la grandiositat del país, en comptes de reconèixer els crims comesos, assumir-ne la culpa i, fins allà on sigui possible, reparar els danys, assegura la reiteració ad infinitum de la bancarrota moral i econòmica que l’Estat espanyol pateix des de fa cinc cents anys i que, cada any, fa les empremtes de l’estrès posttraumàtic a l’ànima col·lectiva dels espanyols una mica més profundes. 

Funcions arquetípiques

Les funcions arquetípiques són equiparables a una mena de camp de força que organitza un flux d’energia entre dos pols, com en una pila. Per alimentar un aparell, la pila s’ha d’introduir amb l’orientació correcta. Si es posa a l'inrevés, l’aparell no funciona i fins i tot, amb el temps, es pot espatllar. També per poder funcionar bé en el camp gravitatori de la Terra, convé tocar de peus a terra per tenir uns bons fonaments i trobar un bon equilibri i una bona orientació de les estructures corporals en relació amb aquest camp. El mateix és cert de les funcions pertinents a la professió o la posició d’una persona  o a les diverses institucions de la vida pública.

La funció arquetípica de l’Estat és l’administració de la vida pública pel bé de tota la població. Fer servir les institucions de l’Estat per acumular béns, poder i privilegis a costa de la població és equiparable a caminar amb les mans, estenent els peus cap al cel. Durant un temps pot semblar una gesta espectacular que embriaga els que demostren el seu poder a la gent impressionable, però els costos de mantenir-se en aquesta posició són molt elevats, el que s’hi pot fer és molt limitat i tard o d’hora defalleixen les forces i es gasten els recursos disponibles.

La funció de la religió és facilitar vies per connectar amb la força creadora de la vida. L’abús d’aquesta funció per a la gratificació personal i per al recolzament d’estructures insostenibles de poder estatal a costa de la població la deixa sense refugi davant un exercici de poder que, en comptes de facilitar la convivència i la cohesió social, les soscava i allunya les persones de les fonts de la creativitat de la seva vida. 

Davant un perill, un nen busca instintivament refugi amb els pares que, després d’engendrar, gestar i donar-lo a llum, tenen la funció arquetípica d'estimar, protegir, nodrir, vestir, educar i preparar-lo per a la vida adulta. Si els pares abusen aquestes funcions per a la gratificació dels seus propis desitjos o per sotmetre’s a unes estructures de poder estatals i eclesiàstiques abusives, el perill són ells, o es transmet a través d’ells. D’aquesta manera es trenquen els teixits psíquics i interpersonals en què es basen la convivència i la qualitat de vida individual i col·lectiva; i el desenvolupament de la humanitat en general s’encalla en un cercle viciós de relacions destructives.

Complexos autònoms de la psique

No sabem com fer servir el que som perquè encara no ho hem après. Som éssers complexos i no és fàcil gestionar l’ampli ventall de possibilitats d’expressar el que som. Potser simplement és perquè som una espècie relativament jove i és ara que comencem a tenir les capacitats necessàries per aprendre a anar més enllà del punt de vista antropocèntric i egocèntric que ha anat dominant la història cultural de l'edat moderna i contemporània. De fet, a escala històrica, els cinc-cents i escaig d’anys què fa d’ençà que Cristòfol Colom va decidir emportar-se sis “exemplars” de la gent que va trobar a les terres que afirmava haver descobert per als seus sobirans no és un temps gaire llarg. No va ni tant sols plantejar-se que la gent que hi vivia evidentment ja havia descobert aquestes terres, perquè no reconeixia el seu estatus d’éssers humans amb els mateixos drets que ell i els seus sobirans. Com que no eren cristians, deia la llei, no tenien dret a posseir terres i se’ls podia sotmetre i utilitzar per al que fos.

Bàsicament, aquesta actitud es redueix a una qüestió de territorialitat i jerarquia, d’aconseguir una posició de domini sobre els altres. Això són funcions regulades per les parts més antigues del nostre sistema nerviós que coordinen les funcions vitals: els ritmes del batec del cor, de la respiració, de la digestió, de son i vigília i també la tonicitat de la musculatura, que dona forma als nostres patrons de tensió habitual, les conductes instintives, rituals, territorials i jeràrquiques. És una part primitiva del sistema nerviós que ha canviat poc des dels seus orígens en els temps prehistòrics. No sap res del pas del temps.

El patró de tensió habitual ens fa fer el que fem perquè ho fem, perquè sempre ho hem fet així i, en aquest nivell, no sabem que podríem no fer-ho o fer-ho d’una altra manera. Fer-ho de la manera a la qual ens vam habituar ens ha servit per sobreviure; això és evident perquè som aquí, vius, i vam començar a fer-ho davant d’algun estímul que semblava amenaçar la supervivència. Pot haver estat alguna cosa simple com ara, per exemple, no sentir-se mereixedor de ser estimat, a causa de les males sensacions que hi ha dins el cos, per més que ens esforcem per no donar-los espai i ser bons. Si som tan dolents com la mala sensació que hi ha dins el cos sembla denotar, no voldran estimar-nos, cuidar-nos i protegir-nos i, com a nens petits, no ens podem valdre sols, és a dir, ens moriríem. Però podria ser, per exemple, que la mala sensació dins el cos realment provingui d’un trauma que el nostre avi va patir a la guerra, que la nostra mare fes tot el possible per sobreposar-se a les sensacions que es van instal·lar en el seu cos a través del contacte i la interacció amb el seu pare i que ens les hagi transmès a nosaltres per la mateixa via.

Quan fem servir la tensió física dels nostres músculs per parar el flux de sensacions que ens semblen indesitjables i aquesta tensió es torna habitual, aquelles sensacions indesitjables romanen al cos, per sota el llindar de la consciència, com una amenaça contínua i irrompen quan les nostres defenses baixen. Ocupen un espai al cos, emeten una ressonància i s’activen en reacció a estímuls que s’assemblen a les condicions sota les quals van aparèixer inicialment. Així contribueixen a crear i recrear situacions en les quals aquesta mena de sensació ve al cas; fins i tot si les condicions inicials pertanyien a la vida d’un avantpassat, deixaren el seu rastre al nostre cos, transmès a través del contacte, el material genètic o les dinàmiques en el camp de força de la família.

La tensió aïlla les parts del cos i de la psique ocupades per aquestes sensacions i les aparta de la resta de la nostra personalitat. D’aquesta manera no poden participar en el desenvolupament de les habilitats adultes. Romanen ancorades en el grau de desenvolupament que teníem quan vam començar a apartar les sensacions que hi guardem.

Carl Gustav Jung anomenava aquelles parts aïllades complexos autònoms de la psique [Jung, 1969].Quan algun esdeveniment activa un complex autònom, aquest eclipsa les capacitats de funcionament adult com una possessió o un embruix. Sota el domini d’aquesta reactivitat la persona pot percebre el món només en funció del seu complex i és incapaç d’atendre a raons.

Complexos culturals

El director de la Depth Psychology Alliance James Newell descriu un complex com
...una xarxa d’idees i emocions que poden haver estat oblidades o que simplement eren massa complicades per haver estat processades en un estat de desenvolupament més primerenc. Però l’energia continguda en aquests complexos continua funcionant de forma autònoma, trastornant els nostres plans, per més bé que els hàgim elaborats, independentment de les nostres intencions conscients  [Newell, 2018.
No només les persones sinó també les cultures poden caure sota el domini de complexos autònoms [Kimbles, 2000]. Sovint els inicis de la formació d’un complex estan relacionats amb un trauma subjacent [Newell, 2018]. Per ara, la recerca de l’estrès posttraumàtic principalment s’ha concentrat en  les víctimes de violència i d’altres conductes moralment repugnants, com també en aquells que n'han estat testimonis. Però els símptomes debilitants de l’estrès posttraumàtic també s’observen en les persones que cometen actes violents, fins i tot si ho fan sota l’empara i en defensa de la legalitat [MacNair, 2005]. 

La idea fixa de l’Estat espanyol de la unitat d’Espanya és un exemple d’un complex autònom cultural. A part de la despesa econòmica, la sang vessada, les vides truncades, la desertificació i l'erosió de les terres, un dels costos més devastadors de la violència perpetrada per imposar aquesta idea als pobles que tenen una idea diferent és la desconnexió de les persones del seu propi ésser interior. Incapaços de connectar amb ells mateixos, no poden connectar tampoc amb els altres ni amb la força creadora de la vida. 

Una part de la psique col·lectiva espanyola és captiva dins la xarxa de les idees i emocions dels responsables  del vessament de sang i del patiment humà que la seva voluntat d’imposar-la a qualsevol preu va causar, i roman encallada en l’estadi de desenvolupament d’aquella era. Independentment de l'actual intenció conscient declarada de funcionar com un estat de dret democràtic, el complex eclipsa les capacitats necessàries per funcionar com a tal. Les institucions i amplis sectors de la població espanyoles estan atrapats en aquesta xarxa, perquè les idees i emocions no van poder ser processades en el moment del suposat origen d’Espanya, entre altres raons, perquè fer-ho hauria qüestionat el mite de la superioritat cristiana. L’energia d’aquestes idees i emocions  continua funcionant de forma autònoma i trastorna la convivència democràtica. L'aixecament armat de les forces rebels sota el comandament del general Franco i el règim imposat per ell és un exemple de plena activació d’aquest complex cultural amb efectes que s’estenen fins a l'actualitat.

Per despertar de la possessió i recuperar l’equilibri intern personal i col·lectiu  és imprescindible reconèixer les idees i emocions d’aquesta xarxa com el que són: el resultat de les aspiracions d’unes persones afamades de poder per compensar la desconnexió del seu propi ésser causada pel trauma induït pels actes perpetrats per ells mateixos i pels seus predecessors. Entendre les idees i emocions en els contextos on es van originar ajuda el sistema nerviós a posar-se al dia de la realitat del moment present.

Un món interconnectat i interrelacionat

La realitat és (i era) que vivim en un món interconnectat i interrelacionat a tots els nivells, on els conceptes que donen superioritat a uns per sobre d’altres no tenen cabuda. La unitat d’Espanya no es pot assolir ni defensar, ni amb armes ni amb tribunals, perquè no és més que un desig d’uns quants que xoca amb el dret d’uns altres de voler una altra cosa. Realment no existeix. L’ús de la violència per imposar la voluntat d’uns als altres pot funcionar durant un temps perquè inspira por. Però la por paralitza el desenvolupament humà de tots plegats: de les víctimes, dels perpetradors, dels testimonis que miren sense poder fer res per impedir la violència i dels que miren a una altra banda per no veure-la.

Per poder actuar amb responsabilitat, necessitem una percepció clara de la realitat del que som com a éssers vius, com a persona individual, com a membres dels col·lectius als quals pertanyem, del nostre entorn immediat i extens, i de les relacions entre tot plegat. La primera part del nostre sistema nerviós que es desenvolupa, un cop que hem arribat en aquest món, regula les percepcions sensorials. Les estructures que permeten la consciència d’existir com a individu, com un “jo”, es creen més tard, sota la influència de les experiències sensorials dels primers temps.

El coneixement de bo i dolent que ens expulsa de l’estat paradisíac dels temps de fusió amb tot plegat, pròpia de la fase inicial de la vida, ens fa identificar-nos amb les formes d’ocupar l’espai i moure’ns a la vida que hem creat amb la tensió dels nostres músculs per evitar les sensacions dolentes i per esforçar-nos a obtenir-ne de bones. Però el que és bo des d’una perspectiva, des d’un punt de vista diferent, pot ser dolent i viceversa.

Les sensacions que ens fan por, ens fan mal o ens semblen indesitjables per alguna altra raó poden transmetre informació que pot tenir una importància vital. Apartar-les de la nostra consciència pot exposar-nos a energies o situacions que poden posar en perill la nostra supervivència. De la consciència de bo i dolent es deriven dos moviments: el de acostar-nos i el de allunyar-nos o separar-nos, l’atracció, l’afinitat, l’amor per una banda i el rebuig i la por per l’altra. El rebuig i la por compleixen una funció important per protegir la nostra integritat física i psíquica i la nostra vida; però només el moviment d’acostar-nos, l’afinitat, l’atracció, l’amor facilita el desenvolupament de la vida en les múltiples formes d’expressió de la complexitat i diversitat que la fan rica i capaç de fer front a tota mena de situacions de forma creativa sense por. Acostar-nos internament a les sensacions que transcorren en el cos, encara que facin por, pot revelar aspectes de la nostra història que poden curar ferides antigues, restablir vincles trencats i obrir vies per on poden fluir l’amor i la comprensió.

Aprendre a reconèixer sensacions

La reactivitat dels patrons de tensió habitual basats en el rebuig, en la por, en l’afany de poder i el desig de sentir-se estimades aïllen les persones en la seva ignorància del fet que, quan aparten de la seva experiència conscient els aspectes del seu propi ésser que consideren intolerables, elles mateixes creen separació. Així, la negativa de l’Estat espanyol de reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català, per exemple, crea la separació que tant l’espanta i tanta ràbia li fa.

Com que l’ombra del que no podem veure al nostre interior es projecta damunt l’entorn, és possible reconèixer-la a través de les sensacions relacionades amb emocions intenses que determinades persones, actituds o situacions ens desperten. En comptes de deixar-nos portar per la reactivitat, podem aprofitar la intensitat del que sentim per veure’ns a nosaltres mateixos reflectits dins el mirall de la situació. Per poder fer això és indispensable aprendre a reconèixer les sensacions que transcorren al nostre interior. Només així podrem discernir les sensacions que ens informen d’estats que requereixen alguna resposta de les que ens mantenen en la reactivitat d’automatismes que resulten destructius. Encara que en un temps passat hagin servit per apartar de la nostra consciència coses que aleshores no érem capaços de tolerar, per restaurar l’equilibri intern és imprescindible anar més enllà d’aquests automatismes.

La por a les sensacions que en aquell temps vam apartar de l’experiència conscient ens manté en la reactivitat a la situació del passat. L’amor a la vida ens dona el valor d’afrontar la por de reconèixer-les. Potser en sentir-les ens adonem que cal renunciar a alguns privilegis, però les interrelacions i interconnexions amb la meravellosa immensitat del món són infinitament més riques, interessants i satisfactòries que qualsevol privilegi que es pugui haver obtingut a costa dels altres. En tot cas, sentir-les ens obre una via per convertir el cercle viciós del trauma multigeneracional en una espiral d’aprenentatge.

Ves a l'estudi complert: Trauma multigeneracional - Cercle viciós o espiral d'aprenentatge

En castellano: Traumas multigeneracionales - círculo vicioso o espiral de aprendizaje

In English: Multigenerational traumas - vicious circle or learning spiral

Auf Deutsch: Generationsübergreifende Traumata - Teufelskreis oder Lernspirale 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.