Traumes multigeneracionals - Cercle viciós o espiral d’aprenentatge

Perspectives somàtiques i arquetípiques del trauma multigeneracional individual i col·lectiu a l'arrel del conflicte entre Catalunya i Espanya 

 

Pròleg

Quan una persona ha tingut una experiència traumàtica necessita un temps per restaurar el seu equilibri interior. Durant una temporada potser li resulta intolerable qualsevol estímul que tingui alguna semblança amb el que va passar. Potser evita el lloc o la mena de llocs on va passar; certes olors poden provocar reaccions de rebuig; una veu o cadència de veu, el so d’una música, d’una llengua o determinades paraules poden activar des de sensacions que l’incomoden fins a reaccions violentes.

Algunes persones intenten organitzar la seva vida per evitar aquesta mena d’estímuls, però encara que ho aconsegueixin –sovint no és possible-, desenvolupen símptomes d’estrès posttraumàtic i prenen medicaments o altres drogues per suprimir-los. Sota el llindar de la consciència, amb el pas del temps tendeix a augmentar la pressió de les energies reprimides que s’haurien de metabolitzar per restaurar l’equilibri interior. En la mesura que la pressió s'incrementa, creix l’esforç necessari per apartar-les de l’experiència conscient.

Altres fan els passos necessaris per metabolitzar la seva experiència, assimilen el que té utilitat per la continuació de la seva vida i evacuen allò que no en té. La vida del primer grup de persones es fa cada cop més limitada. Acostumen a quedar atrapades en un cercle viciós de repeticions infinites de dinàmiques que tornen a evocar les condicions traumàtiques. Els patrons de conducta desenvolupats per defensar-se contra les sensacions que no es toleren i la sensibilització envers els estímuls que els desencadenen es transmeten de generació en generació. Aquestes persones viuen desconnectats d’un ampli espectre de la seva vida interior i a la defensiva davant un entorn que experimenten com a hostil.

El segon grup aprèn de l’experiència. Encara que la persona pot haver sofert danys molt greus, en processar l’experiència aprèn a crear millors relacions, a valorar la vida en general, la seva igual que la dels altres. Aprèn a reconèixer i aprofitar oportunitats que la vida li ofereix i a ajudar els seus coetanis i successors a continuar aprenent dels errors i encerts propis i dels altres.

En aquesta trilogia vull il·lustrar algunes dinàmiques pròpies del trauma, algunes activitats que poden ajudar a restaurar l’equilibri intern i altres que profunditzen les seves petjades al cos i a l’ànima. I vull aclarir una qüestió que a molta gent els costa entendre: com es transmeten aquestes petjades d'una generació a l'altra. He escollit tres dates assenyalades relacionades amb experiències traumàtiques col·lectives que poden mostrar què cura, què traumatitza, què eternitza el trauma en un cercle viciós i com se’n pot aprendre per transformar-lo en una espiral d’aprenentatge.

Escric en català, com a catalana que he arribat a ser. Com a alemanya que sóc per haver nascut a Alemanya deu anys desprès de la fi de la segona guerra mundial, filla i neta de pares i avis alemanys, vaig descobrir Catalunya l’any 1977. Hi vaig trobar una terra i un poble obert que m’ha permès trobar vies per explorar la meva vida interior i m'ha donat la distància que necessitava de la meva terra natal per poder posar en perspectiva quelcom que sentia que em posava malalta i em faria morir jove, si no identificava què era i hi trobava remei. Vaig poder integrar-me a la societat catalana i desenvolupar les coses que em  fan feliç i sentir-me útil com a persona i professional. Vaig trobar què era el que em posava malalta, primer a l’àmbit personal i familiar, però una sensació de resolució duradora només va aparèixer quan vaig reconèixer l’envergadura de les arrels col·lectives del que m'estava passant.

Per exemple, de cara als espanyols i als catalans, reconec que com a alemanya sóc portadora d’una part proporcional de la culpa d’haver ajudat les forces rebels sota el comandament del general Franco a tombar l’estat de dret democràtic de les repúbliques espanyola i catalana, a imposar el seu règim totalitari i a cometre i ocultar un gran nombre de crims contra la humanitat. Des del punt de vista del reconeixement de patrons somàtics [Hansmann, 1997, 2013] i de l’anàlisi de patrons arquetípics [Conforti, 1999, 2008] les dinàmiques són molt clares. Són les eines que faig servir per reconèixer i descriure les dinàmiques del trauma multigeneracional i per ajudar les persones a reconèixer els patrons que van desenvolupar per adaptar-se i sobreviure en un entorn de guerra i dictadura i a desenvolupar conductes que promoguin una vida satisfactòria en pau i llibertat.

Encara que aquesta trilogia faci referència a Catalunya i a Espanya, com també a Alemanya, les dinàmiques que mantenen la vida atrapada en el cercle viciós del trauma multigeneracional i que poden transformar-lo en una espiral d’aprenentatge són les mateixes a tots els països del món. Vaig començar a escriure cada part el dia indicat al títol, en català, desprès la vaig traduir al castellà, desprès a l’alemany i finalment a l’anglès, abans del dia de la part següent. Tant de bo que arribi a molta gent arreu del món i ajudi a deixar enrere les empremtes traumàtiques i a crear bones relacions entre tots plegats.

Durant el treball amb els meus clients vaig constatant contínuament que el cos respon quan s’ha reconegut el que l’atrapa en un patró de tensió que causa dolor. Com ara una persona que deia que no sentia una part de la cama, que era una sensació com si no fos seva. Li vaig proposar que podríem fer la prova i entendre aquesta sensació com una expressió verídica de la realitat, perquè era possible que ella hagués començat a tensar la cama de la manera que ho feia per quelcom que havia sentit de petita en la relació amb la seva mare, el seu pare o alguna altra persona propera i que realment aquella tensió era més d’aquella altra persona que no pas d’ella mateixa. Mentre parlava jo li sostenia la cama i el peu a les meves mans. Era impressionant sentir com el peu començava a pesar més a mesura que la tensió a la cuixa s'afluixava, mentre les meves paraules arribaven a l’oïda de la persona, fins i tot abans que realment pogués copsar racionalment la dimensió del significat de les meves paraules.

Quan la tensió s’afluixa, acostumen a aflorar els continguts emocionals que mantenia sota el llindar de la consciència. Quan es tracta d’assumptes d’altres generacions, sovint s’ha de conèixer el context per entendre les sensacions i reconèixer allò que assenyalen. Quan es fa diana, el cos respon. Si només són especulacions que no venen al cas, no passa res. De moment no sabem què passa amb allò de la cuixa, però potser una notícia, una pel·lícula, una publicitat o una conversa que se sent al seient de darrera a l’autobús ressona amb el que va passar i suscita una resposta al cos que aporta algun detall i revela una part de la història. O potser en una futura sessió aparegui més informació. En aquest cas és així, de mica en mica s’estan clarificant una sèrie de coses que abans eren com un gran núvol difús, aclaparador, que pesava damunt la seva vida, uns dies més i uns dies menys, però sempre hi era. De moment no ha estat possible reconèixer què és exactament allò aclaparador. Però va apareixent informació que li permet una comprensió més detallada de la història de la seva família. A més, s’observen una sèrie de canvis corporals: l’espai interior del cos està més obert i la persona es mou amb més llibertat; uns símptomes a la pell estan minvant, l’obertura interior es reflecteix a la cara i la fa més guapa.

Els traumes i les culpes que mantenim sota el llindar de la consciència ens persegueixen des de l’inconscient i creen malaltia, males relacions, fracassos i bancarrotes. En portar-los a la llum de la consciència, descobrim que fan menys por i menys mal del que podríem imaginar-nos en veure l’ombra que projecten. Si aprenem a reconèixer les sensacions que flueixen pel cos en el moment present, podem identificar les sensacions que pertanyen a les situacions traumàtiques del passat, sense deixar-nos portar pels mecanismes de defensa que vam crear o heretar. Podem deixar-los anar i enfocar la nostra atenció en allò que cal en el moment present per crear bones relacions i una vida satisfactòria.

Part 1: 11 de setembre 

Entendre les dinàmiques que tenen lloc quan una experiència ens traumatitza ajuda molt a curar possibles ferides, a prevenir repeticions i a evitar que les reaccions traumàtiques es converteixin en patrons habituals.

Patrons habituals

Quan ens habituem a fer les coses d’una manera determinada, es converteix en un patró habitual, un mecanisme automàtic inconscient. Això té molts avantatges. Per exemple, quan s’aprèn a conduir, el moviment de deixar anar l’embragatge a la vegada que es dona gas requereix molta atenció. Però un cop s’ha aprés, no cal pensar-hi per fer-ho, s’ha convertit en un patró automàtic. La forma personal de cadascú de caminar i moure’s, d’entonar la veu quan parla, determinats girs idiomàtics, entre moltes altres coses, es basa en patrons habituals que succeeixen de forma automàtica i deixen la via lliure per posar l’atenció en altres aspectes de l’acció. Als balls de saló, per exemple, quan els passos bàsics del ball s’han interioritzat, hem creat un patró habitual i podem gaudir de la llibertat d’improvisar i de jugar amb diferents figures, sense haver de parar esment a seguir els passos bàsics que fan que un ball sigui un tango i no un vals ni un foxtrot.

Davant de situacions de perill, els éssers vius hem desenvolupat una sèrie d’estratègies habituals per conservar la vida i la nostra integritat física i psíquica. Un cop que s’activa l’alerta, segons la mena de situació i el caràcter individual de la persona, s’està preparat per fugir, lluitar o immobilitzar-se. Això succeeix a una velocitat trepidant, més enllà del control conscient. Quan la situació perillosa ha acabat, fins i tot si ens n'hem sortit sans i estalvis, necessitem un temps per calmar-nos, reorientar-nos i deixar anar les càrregues energètiques i hormonals de l'activació, un procés que pot comportar tremolors, plors, imatges dels successos, sacsejades, etc. Necessitem temps per repassar els esdeveniments per entendre què va passar, què vam fer, com ens va afectar, quines implicacions té allò que va passar i allò que vam fer i, finalment, per poder restaurar l’equilibri interior. Si hem patit ferides, aquests passos poden ser importants també per acabar de curar-les.

Si la situació traumàtica és tal que ni la fugida ni la lluita ni la immobilització són possibles o no poden evitar l’impacte del perill, com a últim recurs es posa en marxa un estat de fluixesa i insensibilitat. Així, potser encara es dona una oportunitat de sortir-se’n o, almenys, el dolor d’haver de morir o viure sota les circumstàncies traumàtiques produeix poques sensacions, o sensacions de poca intensitat.

Estrès posttraumàtic

Si després d’haver sortit d’una situació traumàtica no ens donem el temps per fer els passos necessaris per poder concloure l’experiència, restaurar l’equilibri intern i aprendre, les càrregues energètiques i hormonals de l’activació romanen a l’organisme. Aleshores l’experiència reflecteix contínuament la sensació que l’impacte d'alguna cosa greu és imminent. Segons la mena de trauma que la persona hagi patit, pot romandre en un estat d’ansietat permanent, preparada per lluitar o fugir, o enfonsada en un estat depressiu d’indefensió i impotència.

Un trauma puntual, com ara un accident, una pèrdua, una agressió o ser testimoni d’un accident o d’una agressió, és diferent d’una experiència severa prolongada en el temps, com ara l’abandonament, l’abús, l’assetjament, la violència domèstica, la guerra i el genocidi. Però independentment de la durada de la situació traumàtica, si no es restaura l’equilibri intern, l’estrès posttraumàtic va debilitant l’organisme. A més de generar una gran varietat de símptomes associats a diferents tipus de malalties, aquesta mena d’estrès també porta a una tendència a crear, inconscientment, situacions que repeteixen les dinàmiques de la situació traumàtica inicial. I això es transmet de generació a generació.

Traumes multigeneracionals

Hi ha estudis que demostren que l’estrès posttraumàtic es transmet per via genètica a través de la línia masculina (per exemple, Rodgers, 2015). Hi ha dades que suggereixen que en els homes que d’una situació traumàtica aprenen a processar el que va passar, el que van sentir i el que van fer, a reconèixer les situacions propenses a portar a una repetició del trauma i a trobar formes de respondre-hi que porten a desenvolupar conductes que milloren la relació amb l’entorn, els efectes positius d’aquest aprenentatge afecten l’ADN i es transmeten a les generacions posteriors. Però també es transmeten els efectes nocius que porten a la repetició cega de les reaccions habituals que mantenen viva l'empremta del trauma en un cercle viciós de trauma, estrès posttraumàtic i retraumatització.

Més enllà de la via genètica, un factor molt important en la transmissió de l’estrès posttraumàtic de generació en generació rau en el desenvolupament  durant els anys inicials de la vida. El sistema nerviós s’organitza en la interacció amb l’entorn. Durant el primer any de vida, principalment es desenvolupa l’hemisferi dret del cervell i les seves funcions d’organitzar la percepció sensorial. Les sensacions que transcorren en el cos tenen a veure amb els processos interns, com ara la digestió, la respiració, la circulació, etc., i amb la relació amb l’entorn. El sistema nerviós està treballant a ple rendiment per organitzar el flux de tota aquesta informació sensorial, establint i enfortint connexions, mentre d'altres s’utilitzen menys i, potser, fins i tot cauen en desús. Sensacions que tenen una certa similitud entre sí, s’agrupen en categories dintre de les grans categories d'«agradable, desagradable i neutre». Més tard, quan adquirim el llenguatge, hi associem significats, que normalment romanen sota el llindar de la consciència, però intervenen en la presa de decisions i l’organització dels comportaments posteriors. Comencem a aprendre conductes propenses a produir sensacions agradables i a evitar les desagradables. A les neutres, no els prestem gaire atenció. Així comencem a establir els nostres patrons habituals.

Des del primer dia, l’infant se sintonitza amb el seu entorn com a emissor i receptor d’una multitud de senyals subtils i no tan subtils. La mare sap el que necessita l’infant perquè rep els senyals que l’infant emet i l’infant es calma o s’agita en funció dels senyals emesos per l’estat emocional de la mare. Aquesta sintonia no es limita només a la relació entre mare i infant. Tota mena de senyals de l’entorn ens arriben i ens afecten contínuament. Un exemple que probablement tothom coneix és estar al costat d’una persona empipada. No cal tenir un nivell de sensibilitat molt elevat per notar el seu estat emocional en el propi cos. Així pot passar que, de cop, un se sent empipat i irritat sense saber ben bé per què. La tendència a compassar-se amb l’entorn perdura durant tota la vida, encara que la major part del temps aquest intercanvi entre l’individu i l’entorn romangui per sota el llindar de la consciència. En major o menor grau, tothom intenta insensibilitzar-se envers l’impacte de segons quines vibracions i altres menes d’informació que experimenta com a indesitjables. Però, per més que ens esforcem per protegir-nos-en, el nostre sistema les registra i hi reacciona, desenvolupant conductes reactives o símptomes que poden esdevenir malalties.

Imagineu-vos una criatura de pocs mesos als braços dels seus cuidadors. La sensibilitat d’aquesta personeta tan jove és enorme, però no disposa encara d’estructures que li permetin distingir entre sensacions pròpies i sensacions que adopta de les persones amb les quals està en contacte. Està immersa en el seu entorn i se sintonitza amb la tonalitat que hi regna.  Tot ho sent en el seu cos... fins i tot allò que els seus cuidadors s’esforcen per no sentir, sense cap possibilitat de metabolitzar-ho.

Terror, fàstic, indefensió i impotència

Una mare no va parlar mai d'allò que va sentir, veure i olorar de jove, durant la nit de bombardeig que va destruir barris sencers de la seva ciutat i durant els dies i les setmanes posteriors. Va emprar una gran part de la seva energia a reduir tant com podia l’espai al seu cos per no sentir les sensacions que hi tenien lloc. Així no va poder metabolitzar mai l'experiència d’aquella nit i d’aquelles setmanes. La mare va necessitar calmants durant pràcticament tota la vida adulta. La seva salut era fràgil i va morir prematurament. El seu fill va adoptar el mateix patró que la mare, reduint l’espai al seu cos per no sentir alguna cosa que no aconseguia reconèixer, ni amb anys de psicoteràpia i treball amb el cos, més enllà del fet que l’aterrava, li feia fàstic i el sumia en una fangar d’indefensió i d’impotència. El fill es drogava per no sentir tot allò, fins que es va adonar que moriria d’una sobredosi o desenvoluparia una malaltia greu, si no feia res per alliberar-se de la influència d'alguna cosa que l’afectava com una mena de camp de força.

En retrospectiva, la correlació entre les experiències de la mare i els símptomes i les conductes autodestructives del fill pot semblar evident. Però, des del moment en què va començar a buscar ajuda fins que va poder dirigir la seva mirada cap a les circumstàncies traumàtiques de la vida de la seva família, van passar molts anys. Hi havia com una mena de mur que li impedia mirar en aquesta direcció, quasi com una prohibició tàcita. Simplement no se li va acudir.

La salut li va millorar molt durant els anys que va dedicar al treball d’exploració de les formes d’organització de la seva experiència al cos. La seva sensibilitat es va refinar. Els patrons autodestructius van deixar de dominar la seva vida. Però els símptomes més persistents només es van alleugerir quan va començar a lligar caps i reconèixer que les arrels de les seves pròpies sensacions estaven a la guerra i a la dictadura que van determinar la vida dels seus avis i pares. Lectures, pel·lícules i documentals el van ajudar a imaginar-se el que la seva mare podia haver sentit, vist i olorat durant la nit del bombardeig i les setmanes posteriors. El context col·lectiu multigeneracional el va ajudar a entendre els aspectes dels seus propis comportaments i sentiments més difícils d’encaixar que havia intentat anestesiar a través de les drogues.

Per a ell, era important reconèixer que no és només una víctima de les circumstàncies, sinó que també n'és un agent. El que fa i deixa de fer compta, no només a la seva pròpia vida, sinó també a la vida col·lectiva. Hi ha coses que estan fora del seu abast, però d'altres les pot canviar i, si vol que canviïn, ha de posar mans a l’obra. Si no ho fa, tendeixen a contribuir a crear situacions propenses a repetir el trauma.

Vergonya

Un avi que treballava a una fàbrica d’armament no en va parlar mai. Tenia dona i fill i, a la localitat on vivia, tenia poques opcions per guanyar-se el pa. No tenia casa ni hort de propietat, com un company que va deixar la feina perquè no tolerava el conflicte intern que li provocava guanyar-se la vida fabricant mitjans per destruir la vida d’altres iguals que ell i els seus éssers estimats. Eren pobres, però almenys no havien de pagar lloguer, podien cultivar l’hort i tenir una mica de bestiar per viure. Aquest senyor sí que parlava de com n'havia estat de traumàtic treballar en aquelles circumstàncies. Va poder metabolitzar la seva experiència i va viure amb salut fins a una edat molt avançada. Havia estat un dels últims que van poder deixar aquella feina perquè, al cap de poc, es feia consell de guerra a qui es negava a treballar en la fàbrica d’armes, és a dir, se’ls afusellava com a traïdors de la pàtria. Així doncs, l’avi es va veure forçat a guanyar-se la vida i a mantenir la seva família amb la fabricació d’armes, i la seva ànima no ho va tolerar. Fins i tot anys desprès de la guerra, quan la fàbrica ja no existia, cercava alleujar el seu malestar amb sexe i jocs d’atzar, amb compres a crèdit d’articles de luxe, i va generar un deute que va deixar en herència al seu fill. Periòdicament s’enfonsava en la foscor de la depressió i només volia morir de vergonya i impotència.

A la neta ningú li havia parlat de tot això, però ella seguia l’avi amb un patró bipolar, una conducta promíscua, una feina que contribuïa a la contaminació de la natura i la desigualtat social, l'abús de drogues, fins que es va adonar que havia de canviar una sèrie de coses a la seva vida si volia que fos satisfactòria. De mica en mica va aconseguir resoldre un tema rere l'altre, però tenia un nus a l’estómac que no es movia des de feia molts anys. El nus es va obrir quan va descobrir que el seu avi havia treballat en aquella fàbrica. Hi havia fotos que mostraven que, igual que ella, tenia un nus a l’estómac. Probablement l’havia fet servir per apartar allò que sentia de la seva consciència.

En obrir-se el nus, entre moltes altres coses, la neta va començar a sentir que els llaços de vergonya i d’obligacions que no podia complir, que l’havien tingut lligada durant tants anys de la seva vida, es convertien en llaços d’amor que la connectaven amb la seva família, fins i tot més enllà de la mort. Ara, quan s’imagina allò que el seu avi podia haver sentit, treballant en aquell lloc, se n'adona que s'assembla molt a unes sensacions horribles contra les quals havia lluitat tota la vida, de bades, perquè en moments baixos sempre tornaven a irrompre. I en el rerefons del seu sentir, hi són presents en tot moment. Les sensacions eren dolentes i, en transcórrer pel seu cos, havia arribat a creure que reflectien com era ella en el fons. S’havia esforçat molt per ser bona, però no ho aconseguia mai, sempre hi havia una sensació subjacent que no era prou bona, insuficient i fins i tot dolenta. Quan va arribar a entendre aquestes males sensacions en el context que les va generar, es van afluixar. Quan el  missatge ha estat rebut i atès, el missatger pot descansar.

Queda el patró que la neta va crear per protegir-se contra les males sensacions i, de vegades,  sota determinades circumstàncies se li fa un nus a l'estomac, però ara ja no té el poder que en el passat dominava els seus comportaments i sentiments. S’ha convertit en una mena de sentinella que avisa quan cal que la persona adulta pari atenció per tal de no tornar a caure en el cercle viciós del trauma i per portar l’aprenentatge a un nivell més elevat de l’espiral.   

Culpa inconscient

Un pare va tenir una posició de comandament en un règim totalitari i va ordenar la mort d’un cert nombre de persones i la destrucció de nombroses famílies que estaven en desacord amb el règim. Estava convençut que la seva actuació era legítima i complia els requisits de la seva posició. La seva presència física estava marcada per una actitud de vigilància perpètua envers un entorn hostil. La seva filla era la nina dels seus ulls i ella s’esforçava molt per complaure el seu papa, però per més que s’hi esforçava, sempre sentia que no era prou. L’amor que el pare tenia per ella no li omplia el cor, ni arribava al cor de la filla. Tampoc sentia cap culpa per la destrucció de tantes vides i famílies.

En total sentia ben poc. Sentir-se era intolerable. Per això, tot allò que no tolerava sentir en el seu interior, ho veia en els altres. La seva culpa el separava de la seva llum interna. Quan es posa una cosa davant d’una llum, la llum projecta una ombra que permet veure els contorns de la cosa amb més o menys precisió, més o menys distorsionats. L’ombra cau sobre l’entorn immediat i, segons com, pot adquirir unes dimensions enormes. El pare feia esforços cada cop més costosos per protegir-se de l’amenaça que veia com a provinent dels altres. Com més s’hi esforçava, més creixia l’ombra de la seva culpa, que feia més gran l’amenaça, de manera que cada cop necessitava més defenses.

Quan va morir, atrapat en una xarxa d’intrigues i mentires, durant un moment, potser, va poder veure la seva culpa; però ja era tard. Ja no hi havia res que pogués fer. A aquestes alçades ja feia molt que la seva filla, la nina dels seus ulls, s’havia convertit en portadora de la culpa que ell no va afrontar. Continua creant una xarxa d’intrigues i mentires per perseguir les persones damunt les quals projecta el que ara és l’ombra de la seva culpa, igual que ho havia fet el seu pare. Si no se n’adona a temps i no canvia de rumb, morirà igual que ell, entenent massa tard que la culpa dels seus actes i dels actes del seu pare queda com a herència pels seus fills, una herència que no podran rebutjar.

L’estrès posttraumàtic més difícil de reconèixer i resoldre probablement sigui el causat per una culpa inconscient. La culpa inconscient és absolutament diferent d’un sentiment neuròtic de culpabilitat. La persona que té una culpa inconscient no se sent culpable. No té sentiments de culpabilitat, ni difusos ni clars. Se sent amb tot el dret del món i s’ofèn davant qualsevol suggeriment que pogués ser culpable d’alguna cosa. Se sent amenaçat, no perquè temi ser descobert, sinó perquè, segons ell o ella, els altres, sobre els quals projecta la seva culpa, són culpables d’amenaçar-la.

Evidentment, els fills i nets no tenim la culpa del que van fer, o no van fer, els nostres pares i avis. Però si una culpa no és reconeguda, creix, encara que la persona que la va adquirir amb els seus actes ja hagi mort. Encara que els actes siguin comesos en compliment d’una legislació vigent, si infringeixen els drets bàsics dels éssers vius, creen una culpa. Perquè una culpa pugui desaparèixer, se l’ha de reconèixer i emprendre passos per reparar els danys ocasionats tant com es pugui. En tot cas s’ha de mirar en aquesta direcció, amb la intenció d’entendre què va passar per evitar de fer més mal.

Per això, la llei d’amnistia que va entrar en vigor l’octubre del 1977 a Espanya, per exemple, ben al contrari de la seva (suposada) intenció, constitueix una amenaça per a la salut pública. Va ser aprovada amb una àmplia majoria dels vots perquè, com es comprensible, molta gent volia anar endavant i deixar el passat enrere. L’existència del trastorn que ara s'anomena l’estrès posttraumàtic tot just s’havia començat a reconèixer als Estats Units per les dificultats que presentaven molts veterans de la guerra del Vietnam. La llei d’amnistia del 1977 va permetre que s’arxivessin un gran nombre de crims contra la humanitat, sense ni tan sols aclarir els fets. S’haurien d’haver dut a terme investigacions, no només perquè hi pogués haver una veritable amnistia, sinó també perquè víctimes, perpetradors i testimonis poguessin metabolitzar l’estrès posttraumàtic causat per la violència d’aquests fets i es pogués restaurar l’equilibri intern col·lectiu i individual.

Els tribunals de pau i reconciliació que van tenir lloc a Àfrica del Sud els anys 90, en canvi, van crear oportunitats per afrontar els traumes causats pel règim de l’apartheid i, encara que no hi va haver càstigs, van contribuir a restaurar l’equilibri intern col·lectiu i individual -potser no tant com s’havia esperat [Kimbles, 2000]-, però sí a molts nivells. No hi ha cap llei que faci desaparèixer una culpa, ni si els fets s’han comés sota la seva empara, ni si n'ordena el soterrament. L’organisme i la psique de la persona culpable la posarà de manifest. I si aconsegueix obviar la seva culpa davant del món sencer, incloent-hi ell o ella mateixa, algun dels seus éssers estimats, generalment algú més dèbil, la parella, els fills, els nets o besnéts, es compassarà amb les formes ocultes de la culpa. O bé la repeteix per fer-la visible directament o bé manifesta símptomes que l’assenyalen.

L’alarmant ressorgiment de les forces de l'extrema dreta a tants països del món, sens dubte, es deu a les dificultats que implica reconèixer l’estrès posttraumàtic, el propi i l'heretat, gestionar-lo i restaurar l’equilibri interior. La violència de les guerres i dels règims dictatorials és tan extrema que, per a la majoria de persones, sembla que continuï sent una qüestió de supervivència destinar totes les seves energies a anar endavant i intentar deixar l’horror enrere. Massa persones senten la necessitat de perpetuar la violència, amb la intenció d’imposar-se als altres que consideren enemics, perquè no saben que totes les parts del món són interrelacionades i interdependents i iguals en totes les escales de magnitud. Per a molts, fer el treball interior necessari per restaurar l’equilibri interior és intolerable o, almenys d’entrada, impensable, perquè estan atrapats en el cercle viciós del trauma sense adonar-se’n.

Restaurar l’equilibri intern

Per restaurar l’equilibri a la pròpia vida i poder contribuir a una convivència pacífica de tothom, els que podem, hauríem de fer ara el treball necessari per reconèixer els rastres del trauma dels nostres pares i avis al propi cos, al propi comportament i a la vida pública. Només així podem tenir la llibertat d’emprar la nostra energia com cal sense fer mal a ningú. El cercle viciós del trauma pot convertir-se en una espiral d’aprenentatge, quan sentim el mal que fan determinades conductes, a nosaltres mateixos i a d'altres, encara que hi estiguem totalment habituats. Recuperar aquesta sensibilitat és una feina que no és fàcil, però si no la fem, ens perdem l’oportunitat de gaudir de participar plenament en el conjunt dels processos creatius de la vida.

S’haurien de destinar fons de recerca per poder desenvolupar programes d’atenció adequada en els sistemes d’educació i d’atenció sanitària. Per poder accedir a una posició de lideratge hauria de ser un requisit indispensable conèixer les estructures de la pròpia ment i del propi cos i la seva relació amb l’entorn natural i social. Això vol dir també tenir consciència dels rastres de l’estrès posttraumàtic causat per les guerres i dictadures dels últims segles i haver après a gestionar-los per restaurar l’equilibri intern.

Necessitem un temps per calmar l’agitació interna causada pel trauma, per orientar-nos i aprendre a distingir què és nostre i què pertany a l’experiència dels nostres predecessors. Deixar anar les càrregues energètiques i hormonals de l'activació retingudes en el cos pot comportar tremolors, plors, imatges dels successos, sacsejades, etc. Serà necessari crear un espai segur per poder tolerar aquestes manifestacions sense sentir-nos afeixugats ni deixar-nos portar per elles, per poder observar-les i comprendre-les amb la perspectiva del context en què es van originar en les generacions anteriors. Necessitem temps per repassar els esdeveniments per arribar a entendre què va passar, què va fer el nostre avantpassat, com el va afectar, quines implicacions té allò que va passar i allò que va fer i com ens va afectar a nosaltres. Tot això forma part del procés de restaurar l’equilibri interior.

Una eina de gran utilitat en aquest procés, a l’abast de tothom en tot moment, és la consciència del cos i dels moviments respiratoris. El moviment de l’espiració pot ajudar a orientar l’atenció cap a dins i cap al terra. Així fomenta la percepció de la relació entre l’espai al voltant de l’eix central del cos, el més fons del que som com a ésser viu, i el terra, la nostra base de suport en el món natural al qual pertanyem. Quan la inspiració s’inicia en aquest lloc profund, mentre percebem aquesta relació entre cos i terra, podem observar també com els espais a l’interior del cos s’expandeixen a mesura que es van omplint amb l’aire que prové de l’espai exterior. Així experimentem que no hi ha fissures a la connexió entre el cos i l’entorn, entre nosaltres i el món en el qual vivim.

És qüestió de practicar per posar l’atenció a permetre aquest moviments. És qüestió de donar-se temps per deixar-los succeir sense entestar-se a imposar-los i sense caure en l’hàbit de respirar el mínim imprescindible per sobreviure perquè volem evitar la trobada amb els continguts difícils que els patrons de tensió habitual procuren mantenir per sota el llindar de la consciència; perquè aquests continguts emocionals apareixen quan deixem anar la tensió i respirem més folgadament. Aleshores podem deixar fluir la seva càrrega emocional cap al terra i deixar que el terra sostingui allò que ens pesa, a la vegada que deixem sortir el sobrant d’intensitat emocional juntament amb l’aire que espirem. Així la Mare Terra, el Pare Cel i el col·lectiu de totes les formes de vida ens poden ajudar a gestionar allò que va més enllà de les nostres forces i de l’àmbit de les nostres competències. Després, la inspiració aporta energia, novetat i expansió al sistema.

Així, respiració a respiració estem presents i en relació amb el nostre entorn, tant en allò material com en la potencialitat de l’espai obert. Així  podem escollir el rumb de la nostra actuació i mantenir el timó en la direcció escollida, tot aprenent de l’experiència pròpia, de la dels nostres coetanis i de la d'aquells que van venir abans de nosaltres. Podem ajudar-nos a nosaltres mateixos i els uns als altres a distingir les males sensacions que ens mantenen atrapades en el cercle viciós del trauma multigeneracional d'allò que ara és real.

Rituals i celebracions col·lectives

A part del treball personal de cadascú, els rituals i les celebracions de grans col·lectius humans poden constituir una aportació important a la capacitat de gestionar els traumes causats per guerres, règims totalitaris, atacs terroristes i catàstrofes naturals, tant per als ciutadans individuals i les societats dels diferents països com per a la humanitat en conjunt.

La diada catalana de l'onze de setembre és un excel·lent exemple d'una celebració commemorativa que ajuda a la població del país a superar el trauma del setge i del genocidi associat a aquesta data. Amb una participació creixent any rere any, a un dels actes principal del dia que comença amb un minut de silenci a les 17.14h, es respira un ambient festiu, de pacífica reivindicació, amb clams de llibertat i independència, càntics, flautes, tambors, castells i diferents configuracions i recorreguts cada any. Enguany, 2018, es varen congregar més d'un milló i mig de persones. La conducta dels participants manifesta una sensació d'unió i mostra una societat cada cop més cohesionada i madura. Si la monarquia espanyola aprofités aquesta oportunitat de reconèixer les seves culpes dels temps actuals i dels segles passats, de demanar perdó i d'emprendre passes per reparar els danys, en lloc d'insistir en la seva actitud de superioritat moral i d'intentar imposar, costi el que costi, el que considera el seu dret, guanyat amb la força d'armes, segurament s'obriria un camí per trobar solucions per a molts dels problemes que colpegen la societat espanyola, més enllà de la qüestió catalana, i el cercle viciós del trauma es podria convertir en una espiral d'aprenentatge.

Part 2: 1 d’octubre

Mentre el trauma ens deixa muts, el camí per sortir-ne és pavimentat amb paraules, recopilades amb cura, una a una, fins que la història sencera pot ser revelada. [van der Kolk, 2014]

Les paraules que revelen la veritat poden curar

Les paraules poden curar, però també poden ferir. Les paraules poden revelar la veritat i també poden amagar-la. Només les paraules que revelen la veritat tenen el poder de curar el trauma i de restablir la vinculació amb un mateix i amb els altres que va quedar interrompuda per la reacció de defensa davant del trauma. La falsedat crea separació. Qui amaga la veritat no pot tenir relacions humanes significatives més enllà de la falsedat.

Se separa dels altres i es queda sola no només la persona que amaga la veritat de forma intencionada per obtenir avantatges a través de la mentida, sinó també la que ho fa sense adonar-se’n, perquè la realitat d’alguna cosa en un moment donat de la seva vida era intolerable i el seu sistema la va amagar de forma automàtica rere murs de tensió per mantenir la seva integritat física i psíquica i poder sobreviure. Aquesta persona perd el contacte amb ella mateixa, atrapada en la reacció de defensa a l'impacte traumàtic, separada del seu entorn, fins que restauri l’equilibri interior reconeixent la veritat del que va passar i va fer o no fer, i, si ve al cas, emprengui passos o permeti moviments que poden portar el trauma a una resolució. 

Sense aquest equilibri, ens acostumem a fer una vida en la superfície que no té gaire fondària. Sembla com si el que veiem i sentim a través del filtre de la reacció de defensa al trauma fos la realitat. Intentem suplir la insatisfacció constant causada per l’absència de relacions humanes significatives de diverses maneres, quasi totes alguna forma d’addicció a substàncies com ara drogues legals o il·legals, medicaments, alcohol, tabac, menjar, sucre, a les hormones de l’estrès -adrenalina, cortisol, etc.-, o a processos o activitats com ara la feina, sexe, esports, control, compres, poder, veure la tele, etc. No volem sentir, perquè ens aterreixen les sensacions del buit interior, de la mancança de vinculació profunda i les imatges i els records d’experiències que no podem recordar, però tampoc oblidar, que apareixen en moments de relaxació. També la violència és una reacció a un trauma i expressa impotència i incapacitat d’establir vincles significatius amb un mateix i amb l’entorn.

Les sensacions relacionades amb l’experiència traumàtica queden aïllades, comprimides en un espai reduït dins el cos que mantenim fora de la nostra experiència conscient amb la tensió dels músculs. La tensió es configura com un patró de tensió habitual i esdevé un mecanisme automàtic, inconscient. Així podem seguir endavant i desenvolupar fins i tot una vida que sembla reeixida, encara que per dins sempre tinguem la sensació que no n´hi ha prou. Perquè, per més riquesa i èxits que acumulem, sempre hi manca alguna cosa. El que manca és la satisfacció de la vinculació profunda amb la vida.

Una persona traumatitzada és altament sensible a estímuls que aparentment poden semblar innocus i insignificants. Una olor, una mirada, un gest, una paraula pot ser prou per activar les defenses que li han permès sobreviure l’experiència traumàtica. Aleshores els mecanismes automàtics del patró de defensa prenen possessió de la persona. Les sensacions ultrapassen l’espai reduït on les guardava apartades de l’experiència conscient i l’inunden; perd el control no només del que fa, sinó també del que pensa, veu i sent. Perd de vista la realitat del moment present i el contacte amb l’entorn que va aconseguir crear en la superfície, per sobre de la manca de vinculació profunda. La dinàmica que s’activa transporta aquesta persona a la situació que la va traumatitzar, just un moment abans de l’impacte del pitjor del trauma. 

Trobar les paraules idònies

Tot el sistema de la persona traumatitzada està orientat cap a l’acció, fins i tot en èpoques de calma. Encara que és altament sensible, la seva percepció sensorial és poc desenvolupada, limitada principalment a la distinció entre bo i dolent, agradable desagradable, desitjable indesitjable. Les funcions de diferenciació i discerniment romanen en aquest nivell primitiu, que activa els mecanismes automàtics de defensa contra els estímuls indesitjables i els barra l’accés a les funcions més evolucionades d’anàlisi i comprensió racional. Així no és possible metabolitzar l’experiència traumàtica per restaurar l’equilibri intern i la persona roman atrapada en el cercle viciós del trauma.

Per poder sortir-ne, doncs, abans que tot, és imprescindible desenvolupar les capacitats de percepció sensorial. La informació que entra a l’organisme pels diferents canals sensorials és enormement diversa i complexa. És impossible prendre nota de tot. I tampoc és necessari. Una petita regió situada en un lloc central a la base del nostre cervell fa una preselecció de les dades que en un moment donat tenen una rellevància major a la nostra vida; per exemple, si la parella s’ha trencat un braç, de cop i volta veiem moltes persones amb el braç enguixat. Però a part d’aquesta preselecció de dades concretes, el conjunt de la informació sensorial contínuament es va traduint a un llenguatge pictòric que sol aparèixer per sobre del llindar de la consciència a través de somnis, fantasies i somieigs. Les imatges que hi apareixen expressen aspectes de la pròpia consciència, de l'inconscient personal o de l'inconscient col·lectiu. Es poden traduir pràcticament de forma literal per revelar informació que pot orientar l’atenció cap a on s´ha de menester. [Kaufman, 2009]

També les figures generades per la relació entre el cos, el terra i l’espai al voltant i les diferents qualitats dels moviments respiratoris obren un accés al fons d’imatges d’aquest llenguatge pictòric. En sí, aquestes relacions i moviments configuren imatges. Amb els referents objectius de les coordinades del camp gravitatori de la Terra, l'horitzontal i la vertical, es pot veure, per exemple, si una persona aparta el seu cor del que té davant seu, a la vegada que tira el cap endavant, potser fins i tot fa que els ulls gairebé li surtin de les òrbites. Aquesta persona es distancia emocionalment de l’entorn i s’acosta a allò que ha deixat enrere (el passat). En mantenir el cos dins aquesta forma, posa un gran pes damunt el cor que tendeix a esclafar-lo i a interferir amb la seva llibertat de moviment. Amb els ulls tira endavant per arribar a allò que veu, encara que el segment més gran del seu cos vagi en direcció contraria. El cap i el cor estan en conflicte i les tripes en tensió. El que aquesta persona sent és molt diferent del que sent la persona que té el cor en línia amb les dues cames que poden donar els passos adients per portar-lo cap a allò que té al davant.  Si el cor i les cames estan en línia amb el cap, cap i cor i vísceres van tots a l'una. Aleshores, els ulls poden flotar dins les seves òrbites, rebre les imatges del que la persona té davant seu i informar els diferents centres que participen en la presa de decisió, sense traves al flux d’informació entre la gran central del sentir emocional, la gran central de processament dels suports de la vitalitat i la gran central de computació de tot plegat. Segons la forma en què la persona ocupa l’espai en relació amb les coordinades del camp gravitatori, amb prou feines té espai per poder respirar el mínim imprescindible per sobreviure, o pot respirar lliurement i proveir-se tranquil·lament i folgadament de l’abundància d’energia disponible en el seu entorn. La primera està constantment cansada, se sent superada pels requeriments de la vida i insatisfeta perquè no pot cobrir les seves necessitats, la segona es relaciona amb el seu entorn a tots els nivells, hi troba el que necessita i gaudeix de poder aportar al conjunt allò que li proporciona una vida rica i interessant.

Quan s’aprèn a observar les diferents menes d’imatges, aquestes revelen tota la informació que necessita ser metabolitzada per poder assimilar el que té utilitat per al sistema, per descartar el que no en té o és nociu, i per desenvolupar una relació òptima amb l’entorn. El metge i psicòleg Peter A. Levine dona l’exemple d’un parell de cadells de lleopard que van salvar-se de l’atac d’una lleona. Tot jugant, van repetir durant dies allò que els va permetre fugir i sortir il·lesos de l’atac. Apart d’exercitar els moviments i perfeccionar-los, durant els seus jocs també eliminaren del seu sistema les hormones de l’estrès i les càrregues energètiques relacionades amb l’ensurt i la fugida. [Levine, 1999] Així, quan sigui necessari, tindran al seu abast aquest recurs que els va salvar en un moment donat. Però en el dia a dia, això no domina la seva vida.

També el psiquiatra Bessel van der Kolk insisteix en la importància d’integrar no només els records traumàtics, sinó també de reconèixer els mecanismes de defensa que vam desenvolupar.

... una tasca central en la recuperació del trauma és aprendre a viure amb els records del passat sense sentir que ens afeixuguen el present. Però la majoria dels supervivents, fins i tot els que funcionen bé –i fins i tot de forma brillant- en alguns aspectes de la seva vida es veuen confrontats amb un altre desafiament fins i tot més gran: han de configurar de nou un sistema cerebral/mental que s’havia construït per poder afrontar el pitjor. De la mateixa manera que hem de tornar a visitar els records traumàtics per poder integrar-los, hem de tornar a visitar les parts de nosaltres mateixos que van desenvolupar els hàbits de defensa que ens van ajudar a sobreviure. [van der Kolk, 2014]

Dates assenyalades

Els traumes col·lectius, com ara els causats per catàstrofes naturals, atacs terroristes, guerres i règims totalitaris, no només afecten les persones individualment, sinó també la societat en conjunt. Les paraules que poden curar les ferides poden ser molt diferents de persona a persona. Però no hi ha ningú que no en sigui afectat i no hagi de metabolitzar l’impacte traumàtic de l’experiència d’una manera o altra. Les accions col·lectives poden donar l’oportunitat de visitar els records traumàtics i les parts de cadascú que van desenvolupar els hàbits de defensa que el van ajudar a sobreviure. Aquesta mena d’accions compleixen una funció important en la restauració de l’equilibri intern no només de les víctimes, dels perpetradors i dels testimonis individuals, sinó també de la societat en conjunt, creant unes bases per millorar la convivència de la població i fer possible una major cohesió social.

La data de l’1 d’octubre del referèndum per l’autodeterminació del poble català va ser una elecció excel·lent per crear una oportunitat de restaurar l’equilibri intern després d’una experiència traumàtica prolongada. Tal dia com aquell, vuitanta-un anys abans, el comandant suprem de les forces rebels contra el govern democràtic de la república espanyola es va exaltar com a “Jefe de Estado”, amb l'ajuda militar dels règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia, pocs mesos desprès de declarar l’estat de guerra al fallar l’intent de cop d’Estat dirigit per una junta militar. No hi podria haver millor data per a l’exercici dels drets democràtics garantits per l’Estat de dret que, l’1 d’octubre de 1936, va ser enderrocat de forma violenta.

L’1 d’octubre del 2017 va obrir l’escenari on es posen de manifest les diferències del grau de restauració de l’equilibri interior de les societats catalana i espanyola després de la suposada fi del règim totalitari en morir el dictador i l’establiment de l’ordre constitucional d’un Estat de dret, ple de contradiccions. També els actors internacionals es posicionaren i mostraren aspectes a l’ombra de la seva consciència que segurament haurien preferit mantenir ocults.

La qualitat integradora de la cultura catalana l'ha mantinguda viva malgrat tots els intents “d’espanyolitzar-la”. De mica en mica s’omple la pica. Pas a pas, la societat catalana va fent la feina de restaurar el seu equilibri interior.

En canvi, la culpa de la monarquia espanyola acumulada al llarg de segles, renovada i incrementada pels anys del règim franquista, per la violència policial del dia 1 d’octubre, les posteriors declaracions del rei el dia 3 d’octubre del 2017 i la subsegüent persecució judicial del govern català i dels líders socials, continua traumatitzant la societat espanyola. El pes de la culpa i dels mecanismes de defensa contra el seu reconeixement l’aclapara. Estaborneix els que la veuen però se senten impotents davant la violència dels que la volen amagar.

En comptes de complir la seva funció d’ordenar la vida pública pel bé comú, els poders de l’Estat espanyol continuen fent servir la seva posició per intentar obtenir i salvaguardar privilegis a costa de la població general, tal com han fet des de fa segles. En comptes d’escoltar la veu del poble, activen les seves defenses  amb violència policial i judicial, incitant la violència de les masses espanyoles amb falsedats als mitjans de comunicació, amb paranys i enganys i amb provocacions per suscitar una reacció violenta de la població catalana. Mentre parlava de la manifestació davant del parlament de Catalunya el dia 1 d’octubre del 2018, per exemple, un programa de la cadena espanyola Antena 3 va mostrar imatges d’una protesta violenta a l’entrada del parlament d’Ucraïna. El que deia no tenia res a veure amb els esdeveniments que realment van tenir lloc.

Si la societat espanyola tingués informació verídica, estaria perfectament preparada per emprendre la tasca de restaurar l’equilibri interior. Reconèixer la part proporcional de la culpa col·lectiva, certament, no és gaire agradable, però és molt alliberador. Des de l’ombra de l’inconscient, sembla una amenaça de dimensions aterridores. En canvi, si s’examina a la llum de la consciència revela causes, condicions i efectes que permeten entendre els nostres predecessors, nosaltres mateixos i els nostres coetanis, aprendre dels errors per no tornar-los a repetir, i reparar els danys causats fins allà on és possible.

Això sí, els que tenen la culpa d’accions comeses per ells mateixos han de fer front a les conseqüències del que han fet, encara que ho hagin fet sota la influència inconscient d'un trauma heretat o d'una culpa heretada. Per més que una persona intenti negar la seva culpa, tard o d’hora aquesta es manifestarà d’una manera o altra. Qui no fa front a la seva responsabilitat la deixa amb recàrrec als seus hereus. Acusar algú d’un delicte que no ha comés per evadir la pròpia responsabilitat és delicte. Complir el mandat polític pel qual un governant ha estat elegit pel poble no és delicte. Impedir el compliment d’aquest mandat sí que ho és, sobretot si es fa amb violència!

En algun moment, el govern alemany va demanar perdó per haver lliurat el president Companys a la policia espanyola i per haver bombardejat Gernika. Però no recordo haver sentit mai ningú reconèixer la culpa de l’ajuda alemanya que va ser crucial per a l'exaltació del comandant suprem de les forces rebels com a “Jefe de Estado” el dia 1 d’octubre del 1936. Qui va proporcionar aquesta ajuda va eludir la responsabilitat dels seus delictes suïcidant-se; els seus col·laboradors van ser condemnat pels seus crims per tribunals internacionals. Potser ja és hora que Alemanya demani disculpes al poble espanyol. Aquest reconeixement ajudaria a reparar els danys causats i a identificar els hereus i seguidors de les forces rebels contra l’ordre democràtic que actualment ocupen alts càrrecs de poder dins la monarquia espanyola perquè facin front a la culpa de la qual són portadors.

Com a alemanya sóc portadora de la part proporcional de la culpa col·lectiva de tots els alemanys, encara que vaig néixer deu anys desprès que se suïcidés aquell criminal. Les cicatrius dels danys que va causar són visibles arreu, igual que les dels danys causats pel seu company espanyol, el comandant suprem de les forces rebels, l’exaltat “Jefe de Estado”. Moltes ferides encara esperen ser guarides.

Un pas important per tenir-ne cura seria que els portadors de la culpa la reconeguessin, encara que no hi hagin incorregut personalment  i només l'hagin heretada. Però no cal esperar fins que aquestes persones reuneixin el valor i la integritat necessaris per fer-ho. Els testimonis, les víctimes i els seus hereus també estan sota els efectes de l’estrès posttraumàtic i necessiten restaurar el seu equilibri interior. A mesura que ens procurem les cures que ens ajuden a recuperar-nos, pas a pas, podem avançar cap a una bona convivència en pau i una societat cohesionada, on també els hereus dels perpetradors podran trobar formes saludables de participar.

Part 3: 12 d’octubre

Who are the invaders
Qui són els invasors
[Wilson, 1984]

Els invasors

Té raó, vaig pensar a finals de l’estiu del 1984 quan llegia a la publicació oficial de la nació mohicana, Akwesasne Notes, el que Darryl Wilson de la nació de Pit River deia dels invasors. Pensava, què ens passa? Què ens impulsa a lluitar els uns contra els altres, a sembrar destrucció, guerres i conflictes, assassinats, violacions, pillatge?

Començant per explorar el continent que és el meu propi cos em vaig convertir en estudiant de la interrelació entre cos, ment, psique i entorn per entendre com funcionem els humans. El que he descobert fins ara, en 34 anys de recerca personal i professional que m'ha convertir en practicant del Duggan/French Approach (DFA) de reconeixement de patrons somàtics i en analista de patrons arquetípics, corrobora per tots els costats que aquesta violència no és expressió de la naturalesa humana en sí, sinó més aviat es deu al fet de no conèixer-la i d’estar-hi en conflicte. La violència és un recurs al nostre abast que a curt termini pot treure’ns d’una situació perillosa, però els seus costos són tant elevats que a la llarga ni surt a compte ni és productiva.

Si entenem que la violència sorgeix de no conèixer la naturalesa del que som com a éssers vius i d’estar-hi en conflicte, podem crear condicions que ens ajuden a explorar l’ésser interior i a aprendre a establir relacions pacífiques i generatives amb nosaltres mateixos i amb els altres. La vida ha evolucionat fins al present grau de complexitat i diversitat a base d'afinitat i cooperació. Nosaltres en som el resultat; per tant, són principis fonamentals inherents a la nostra naturalesa. Una cultura que es regeix per aquest principis compleix uns requisits bàsics per crear una societat pròspera i cohesionada.

La Hispanitat

Espanya s’enorgulleix d’haver descobert aquell “nou món” d'ultramar que es va anomenar Amèrica, i cada any, el 12 d'octubre, ho celebra com a festivitat nacional a so de bombo i platerets amb desfilades de soldats i ostentoses exhibicions del seu armament. El relat oficial del descobriment obvia el fet que aquelles terres ja havien estat descobertes per una altra gent que hi vivia des de feia milers d’anys i hi havia desenvolupat les seves pròpies civilitzacions. Vesteix de proesa heroica el que va ser invasió i colonització basada en una violència cruenta i sostinguda, culpa que Espanya comparteix amb altres països europeus. Al llarg dels segles i fins a l’actualitat, l’Estat espanyol ha anat amagant a la seva població el que les guerres i els genocidis perpetrats per expandir els seus territoris realment van costar. I, ara per ara, la majoria de representants de l’Estat i una gran part de la població es neguen a reconèixer els resultats que van produir. És molt probable que realment no en tinguin consciència. 

El 12 d’octubre del 2018 vaig sentir una senyora espanyola de certa edat intentar dir el que la celebració del dia de la Hispanitat significava per a ella. Estava tant emocionada que amb prou feines li sortien les paraules. Era emoció autèntica pel significat d’aquell dia. No era por escènica; estava encantada de poder parlar-ne a la tele. Deia que el que senti era tan gran i tan emocionant que la nodria per tot un any, un orgull tan gran... no va poder continuar perquè la intensitat de la seva emoció li impedia trobar paraules per descriure de què estava orgullosa. Un símptoma típic del trauma és no poder parlar-ne. Un orgull tan gran que no es pot expressar en paraules acostuma a ser l’aspecte tolerable de la cara intolerable de l’emoció: la vergonya. L’orgull i la vergonya són els dos extrems d’una mateixa emoció relacionada amb la valoració de la pròpia persona, dels grups humans amb els quals hom s’identifica i dels seus actes. Una saludable autoestima vindria a ser el punt d’equilibri al mig dels dos pols.

El mite de l’origen d’Espanya el situa en el matrimoni entre els que van ser anomenats els Reis Catòlics de les Espanyes, malgrat que, en morir Isabel, Ferran va deixar de ser rei de Castella. És a dir, un regne unit realment no és el que va ser. El nom d’Espanya és la castellanització del nom llatí Hispania que designava la unitat geogràfica de la Península Ibèrica. Isabel i Ferran certament aspiraven a expandir els seus regnes per incloure-hi tota la Península i més, aconseguint els seus objectius en la majoria de casos a través de la violència organitzada, com ara la conquesta del regne de Granada i del regne de Navarra, les illes Canàries i diverses zones d’Àfrica. També els casaments, encara que fossin dins el cercle restringit de familiars pròxims, els servien per a la finalitat d’expandir els seus àmbits d’influència per incloure-hi, per exemple, també Portugal. Un altre instrument important del seu poder real va ser la Inquisició i la conversió forçosa de jueus i musulmans o, alternativament, la seva expulsió. La invasió de les terres d'ultramar va procurar una gran part dels mitjans per finançar totes aquestes guerres.

Evidentment, Espanya no té l'exclusiva de la cobdícia i les atrocitats. Però el fet de celebrar-les com a expressió de la grandiositat del país, en comptes de reconèixer els crims comesos, assumir-ne la culpa i, fins allà on sigui possible, reparar els danys, assegura la reiteració ad infinitum de la bancarrota moral i econòmica que l’Estat espanyol pateix des de fa cinc cents anys i que, cada any, fa les empremtes de l’estrès posttraumàtic a l’ànima col·lectiva dels espanyols una mica més profundes. 

Funcions arquetípiques

Les funcions arquetípiques són equiparables a una mena de camp de força que organitza un flux d’energia entre dos pols, com en una pila. Per alimentar un aparell, la pila s’ha d’introduir amb l’orientació correcta. Si es posa a l'inrevés, l’aparell no funciona i fins i tot, amb el temps, es pot espatllar. També per poder funcionar bé en el camp gravitatori de la Terra, convé tocar de peus a terra per tenir uns bons fonaments i trobar un bon equilibri i una bona orientació de les estructures corporals en relació amb aquest camp. El mateix és cert de les funcions pertinents a la professió o la posició d’una persona  o a les diverses institucions de la vida pública.

La funció arquetípica de l’Estat és l’administració de la vida pública pel bé de tota la població. Fer servir les institucions de l’Estat per acumular béns, poder i privilegis a costa de la població és equiparable a caminar amb les mans, estenent els peus cap al cel. Durant un temps pot semblar una gesta espectacular que embriaga els que demostren el seu poder a la gent impressionable, però els costos de mantenir-se en aquesta posició són molt elevats, el que s’hi pot fer és molt limitat i tard o d’hora defalleixen les forces i es gasten els recursos disponibles.

La funció de la religió és facilitar vies per connectar amb la força creadora de la vida. L’abús d’aquesta funció per a la gratificació personal i per al recolzament d’estructures insostenibles de poder estatal a costa de la població la deixa sense refugi davant un exercici de poder que, en comptes de facilitar la convivència i la cohesió social, les soscava i allunya les persones de les fonts de la creativitat de la seva vida. 

Davant un perill, un nen busca instintivament refugi amb els pares que, després d’engendrar, gestar i donar-lo a llum, tenen la funció arquetípica d'estimar, protegir, nodrir, vestir, educar i preparar-lo per a la vida adulta. Si els pares abusen aquestes funcions per a la gratificació dels seus propis desitjos o per sotmetre’s a unes estructures de poder estatals i eclesiàstiques abusives, el perill són ells, o es transmet a través d’ells. D’aquesta manera es trenquen els teixits psíquics i interpersonals en què es basen la convivència i la qualitat de vida individual i col·lectiva; i el desenvolupament de la humanitat en general s’encalla en un cercle viciós de relacions destructives.

Complexos autònoms de la psique

No sabem com fer servir el que som perquè encara no ho hem après. Som éssers complexos i no és fàcil gestionar l’ampli ventall de possibilitats d’expressar el que som. Potser simplement és perquè som una espècie relativament jove i és ara que comencem a tenir les capacitats necessàries per aprendre a anar més enllà del punt de vista antropocèntric i egocèntric que ha anat dominant la història cultural de l'edat moderna i contemporània. De fet, a escala històrica, els cinc-cents i escaig d’anys què fa d’ençà que Cristòfol Colom va decidir emportar-se sis “exemplars” de la gent que va trobar a les terres que afirmava haver descobert per als seus sobirans no és un temps gaire llarg. No va ni tant sols plantejar-se que la gent que hi vivia evidentment ja havia descobert aquestes terres, perquè no reconeixia el seu estatus d’éssers humans amb els mateixos drets que ell i els seus sobirans. Com que no eren cristians, deia la llei, no tenien dret a posseir terres i se’ls podia sotmetre i utilitzar per al que fos.

Bàsicament, aquesta actitud es redueix a una qüestió de territorialitat i jerarquia, d’aconseguir una posició de domini sobre els altres. Això són funcions regulades per les parts més antigues del nostre sistema nerviós que coordinen les funcions vitals: els ritmes del batec del cor, de la respiració, de la digestió, de son i vigília i també la tonicitat de la musculatura, que dona forma als nostres patrons de tensió habitual, les conductes instintives, rituals, territorials i jeràrquiques. És una part primitiva del sistema nerviós que ha canviat poc des dels seus orígens en els temps prehistòrics. No sap res del pas del temps.

El patró de tensió habitual ens fa fer el que fem perquè ho fem, perquè sempre ho hem fet així i, en aquest nivell, no sabem que podríem no fer-ho o fer-ho d’una altra manera. Fer-ho de la manera a la qual ens vam habituar ens ha servit per sobreviure; això és evident perquè som aquí, vius, i vam començar a fer-ho davant d’algun estímul que semblava amenaçar la supervivència. Pot haver estat alguna cosa simple com ara, per exemple, no sentir-se mereixedor de ser estimat, a causa de les males sensacions que hi ha dins el cos, per més que ens esforcem per no donar-los espai i ser bons. Si som tan dolents com la mala sensació que hi ha dins el cos sembla denotar, no voldran estimar-nos, cuidar-nos i protegir-nos i, com a nens petits, no ens podem valdre sols, és a dir, ens moriríem. Però podria ser, per exemple, que la mala sensació dins el cos realment provingui d’un trauma que el nostre avi va patir a la guerra, que la nostra mare fes tot el possible per sobreposar-se a les sensacions que es van instal·lar en el seu cos a través del contacte i la interacció amb el seu pare i que ens les hagi transmès a nosaltres per la mateixa via.

Quan fem servir la tensió física dels nostres músculs per parar el flux de sensacions que ens semblen indesitjables i aquesta tensió es torna habitual, aquelles sensacions indesitjables romanen al cos, per sota el llindar de la consciència, com una amenaça contínua i irrompen quan les nostres defenses baixen. Ocupen un espai al cos, emeten una ressonància i s’activen en reacció a estímuls que s’assemblen a les condicions sota les quals van aparèixer inicialment. Així contribueixen a crear i recrear situacions en les quals aquesta mena de sensació ve al cas; fins i tot si les condicions inicials pertanyien a la vida d’un avantpassat, deixaren el seu rastre al nostre cos, transmès a través del contacte, el material genètic o les dinàmiques en el camp de força de la família.

La tensió aïlla les parts del cos i de la psique ocupades per aquestes sensacions i les aparta de la resta de la nostra personalitat. D’aquesta manera no poden participar en el desenvolupament de les habilitats adultes. Romanen ancorades en el grau de desenvolupament que teníem quan vam començar a apartar les sensacions que hi guardem.

Carl Gustav Jung anomenava aquelles parts aïllades complexos autònoms de la psique [Jung, 1969].Quan algun esdeveniment activa un complex autònom, aquest eclipsa les capacitats de funcionament adult com una possessió o un embruix. Sota el domini d’aquesta reactivitat la persona pot percebre el món només en funció del seu complex i és incapaç d’atendre a raons.

Complexos culturals

El director de la Depth Psychology Alliance James Newell descriu un complex com

...una xarxa d’idees i emocions que poden haver estat oblidades o que simplement eren massa complicades per haver estat processades en un estat de desenvolupament més primerenc. Però l’energia continguda en aquests complexos continua funcionant de forma autònoma, trastornant els nostres plans, per més bé que els hàgim elaborats, independentment de les nostres intencions conscients  [Newell, 2018.

No només les persones sinó també les cultures poden caure sota el domini de complexos autònoms [Kimbles, 2000]. Sovint els inicis de la formació d’un complex estan relacionats amb un trauma subjacent [Newell, 2018]. Per ara, la recerca de l’estrès posttraumàtic principalment s’ha concentrat en  les víctimes de violència i d’altres conductes moralment repugnants, com també en aquells que n'han estat testimonis. Però els símptomes debilitants de l’estrès posttraumàtic també s’observen en les persones que cometen actes violents, fins i tot si ho fan sota l’empara i en defensa de la legalitat [MacNair, 2005]. 

La idea fixa de l’Estat espanyol de la unitat d’Espanya és un exemple d’un complex autònom cultural. A part de la despesa econòmica, la sang vessada, les vides truncades, la desertificació i l'erosió de les terres, un dels costos més devastadors de la violència perpetrada per imposar aquesta idea als pobles que tenen una idea diferent és la desconnexió de les persones del seu propi ésser interior. Incapaços de connectar amb ells mateixos, no poden connectar tampoc amb els altres ni amb la força creadora de la vida. 

Una part de la psique col·lectiva espanyola és captiva dins la xarxa de les idees i emocions dels responsables  del vessament de sang i del patiment humà que la seva voluntat d’imposar-la a qualsevol preu va causar, i roman encallada en l’estadi de desenvolupament d’aquella era. Independentment de l'actual intenció conscient declarada de funcionar com un estat de dret democràtic, el complex eclipsa les capacitats necessàries per funcionar com a tal. Les institucions i amplis sectors de la població espanyoles estan atrapats en aquesta xarxa, perquè les idees i emocions no van poder ser processades en el moment del suposat origen d’Espanya, entre altres raons, perquè fer-ho hauria qüestionat el mite de la superioritat cristiana. L’energia d’aquestes idees i emocions  continua funcionant de forma autònoma i trastorna la convivència democràtica. L'aixecament armat de les forces rebels sota el comandament del general Franco i el règim imposat per ell és un exemple de plena activació d’aquest complex cultural amb efectes que s’estenen fins a l'actualitat.

Per despertar de la possessió i recuperar l’equilibri intern personal i col·lectiu  és imprescindible reconèixer les idees i emocions d’aquesta xarxa com el que són: el resultat de les aspiracions d’unes persones afamades de poder per compensar la desconnexió del seu propi ésser causada pel trauma induït pels actes perpetrats per ells mateixos i pels seus predecessors. Entendre les idees i emocions en els contextos on es van originar ajuda el sistema nerviós a posar-se al dia de la realitat del moment present.

Un món interconnectat i interrelacionat

La realitat és (i era) que vivim en un món interconnectat i interrelacionat a tots els nivells, on els conceptes que donen superioritat a uns per sobre d’altres no tenen cabuda. La unitat d’Espanya no es pot assolir ni defensar, ni amb armes ni amb tribunals, perquè no és més que un desig d’uns quants que xoca amb el dret d’uns altres de voler una altra cosa. Realment no existeix. L’ús de la violència per imposar la voluntat d’uns als altres pot funcionar durant un temps perquè inspira por. Però la por paralitza el desenvolupament humà de tots plegats: de les víctimes, dels perpetradors, dels testimonis que miren sense poder fer res per impedir la violència i dels que miren a una altra banda per no veure-la.

Per poder actuar amb responsabilitat, necessitem una percepció clara de la realitat del que som com a éssers vius, com a persona individual, com a membres dels col·lectius als quals pertanyem, del nostre entorn immediat i extens, i de les relacions entre tot plegat. La primera part del nostre sistema nerviós que es desenvolupa, un cop que hem arribat en aquest món, regula les percepcions sensorials. Les estructures que permeten la consciència d’existir com a individu, com un “jo”, es creen més tard, sota la influència de les experiències sensorials dels primers temps.

El coneixement de bo i dolent que ens expulsa de l’estat paradisíac dels temps de fusió amb tot plegat, pròpia de la fase inicial de la vida, ens fa identificar-nos amb les formes d’ocupar l’espai i moure’ns a la vida que hem creat amb la tensió dels nostres músculs per evitar les sensacions dolentes i per esforçar-nos a obtenir-ne de bones. Però el que és bo des d’una perspectiva, des d’un punt de vista diferent, pot ser dolent i viceversa.

Les sensacions que ens fan por, ens fan mal o ens semblen indesitjables per alguna altra raó poden transmetre informació que pot tenir una importància vital. Apartar-les de la nostra consciència pot exposar-nos a energies o situacions que poden posar en perill la nostra supervivència. De la consciència de bo i dolent es deriven dos moviments: el de acostar-nos i el de allunyar-nos o separar-nos, l’atracció, l’afinitat, l’amor per una banda i el rebuig i la por per l’altra. El rebuig i la por compleixen una funció important per protegir la nostra integritat física i psíquica i la nostra vida; però només el moviment d’acostar-nos, l’afinitat, l’atracció, l’amor facilita el desenvolupament de la vida en les múltiples formes d’expressió de la complexitat i diversitat que la fan rica i capaç de fer front a tota mena de situacions de forma creativa sense por. Acostar-nos internament a les sensacions que transcorren en el cos, encara que facin por, pot revelar aspectes de la nostra història que poden curar ferides antigues, restablir vincles trencats i obrir vies per on poden fluir l’amor i la comprensió.

Aprendre a reconèixer sensacions

La reactivitat dels patrons de tensió habitual basats en el rebuig, en la por, en l’afany de poder i el desig de sentir-se estimades aïllen les persones en la seva ignorància del fet que, quan aparten de la seva experiència conscient els aspectes del seu propi ésser que consideren intolerables, elles mateixes creen separació. Així, la negativa de l’Estat espanyol de reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català, per exemple, crea la separació que tant l’espanta i tanta ràbia li fa.

Com que l’ombra del que no podem veure al nostre interior es projecta damunt l’entorn, és possible reconèixer-la a través de les sensacions relacionades amb emocions intenses que determinades persones, actituds o situacions ens desperten. En comptes de deixar-nos portar per la reactivitat, podem aprofitar la intensitat del que sentim per veure’ns a nosaltres mateixos reflectits dins el mirall de la situació. Per poder fer això és indispensable aprendre a reconèixer les sensacions que transcorren al nostre interior. Només així podrem discernir les sensacions que ens informen d’estats que requereixen alguna resposta de les que ens mantenen en la reactivitat d’automatismes que resulten destructius. Encara que en un temps passat hagin servit per apartar de la nostra consciència coses que aleshores no érem capaços de tolerar, per restaurar l’equilibri intern és imprescindible anar més enllà d’aquests automatismes.

La por a les sensacions que en aquell temps vam apartar de l’experiència conscient ens manté en la reactivitat a la situació del passat. L’amor a la vida ens dona el valor d’afrontar la por de reconèixer-les. Potser en sentir-les ens adonem que cal renunciar a alguns privilegis, però les interrelacions i interconnexions amb la meravellosa immensitat del món són infinitament més riques, interessants i satisfactòries que qualsevol privilegi que es pugui haver obtingut a costa dels altres. En tot cas, sentir-les ens obre una via per convertir el cercle viciós del trauma multigeneracional en una espiral d’aprenentatge.

Epíleg

En els darrers anys, més que mai, es fa palesa la necessitat d’estudiar les dinàmiques pròpies del trauma perquè la seva comprensió pot ser clau no només per a una atenció eficaç a les persones traumatitzades, sinó també per ajudar-nos a trobar vies de resolució de les crisis humanitàries i ecològiques que hem creat.

Les persones que viuen un temps prolongat sota circumstàncies traumàtiques tendeixen a habituar-s’hi, sense restaurar l’equilibri interior quan el perill immediat s’acaba. Romanen encallats en els mecanismes de defensa que els van ajudar a adaptar-se i a sobreviure -lluita, fugida, immobilització o abatiment- amb patrons de conducta regits per una part primitiva del sistema nerviós que ha canviat molt poc des dels seus inicis a la prehistòria. Aquests mecanismes es transmeten a les generacions següents i, des de sota el llindar de la consciència, poden impulsar-les a reproduir condicions traumàtiques semblants.

Per permetre que el sistema nerviós es posi al dia cal un temps per metabolitzar l’experiència traumàtica, fins i tot, i especialment, si els símptomes es manifesten en la generació dels fills o nets. És qüestió d’aprendre a reconèixer les sensacions que pertanyen a l’experiència del passat, encara que la reacció de defensa al trauma les mantingui vives com si fossin actuals. Si els pares o avis segueixen amb vida, podem preguntar-los i deixar que ens expliquin com es van sentir sota les condicions que els van traumatitzar. Molt probablement han dedicat molts recursos a insensibilitzar-se. Probablement s’han passat la vida intentant sobreposar-se a les sensacions que en aquell context no podien admetre. També per a ells pot ser una oportunitat d’acabar de pair alguna cosa que produeix símptomes sense que ningú s’adoni d’on venen realment.

Originalment, a la primera generació, sovint era qüestió de vida o mort, mantenir silenci i no parlar del que se sentia, del que se pensava i del que s’havia viscut sota les condicions traumàtiques de la guerra i la repressió violenta al règim totalitari. A més, degut a la mateixa dinàmica del trauma sovint no és possible parlar-ne. A la segona generació els fills i les filles no tenen accés a les paraules que farien possible una representació verbal dels successos que els pares van mantenir en silenci però, per sintonia amb els pares, a la seva memòria implícita hi queden registrades sensacions, sentiments, imatges d’aquests successos. Però en no haver-hi paraules, son indicibles. A la tercera i la quarta generació tot allò arriba a ser fins i tot impensable, encara que hi romanen fragments de sensacions, sentiments i imatges inconnexos. [Pijoan i Pintó, 2012]

Fer preguntes i interessar-nos per les vivències dels nostres pares i avis pot vèncer l’aïllament produït per aquest silenci y restablir el profund contacte inherent a la relació biològica que ens vincula. Serà qüestió d’escoltar-los, intentar imaginar-se com es deuen haver sentit sota aquelles condicions per poder fer preguntes que ajudin a treure les coses importants de l’oblit. Si ja han mort, només ens queda la nostra imaginació i l’estudi de l’època a través de lectures, pel·lícules, documentals i converses amb gent que hagi tingut experiències semblants. Qui més qui menys coneix algunes anècdotes que ells ens explicaven, quan érem petits, però molts no ens hem parat mai a imaginar com ens sentiríem en el lloc del pare, la mare, l’avi o l’àvia durant la guerra i sota el règim totalitari que va determinar la seva vida.

Dedicar un temps a aquest treball intern permet a les parts més evolucionades de la ment humana conèixer i entendre els patrons de tensió habituals que funcionen sota el règim d’una part primitiva del sistema nerviós i que ens van protegir contra sensacions que no podíem entendre perquè les parts del sistema nerviós necessàries per reconèixer i processar-les encara no estaven preparades. Així, les parts adultes, evolucionades, de la persona poden tenir cura de les parts més joves que es van quedar aïllades, preses de les sensacions intolerables del passat propi i el dels nostres predecessors. Aleshores l’organisme i la psique poden assimilar allò que té una utilitat per a la continuació de la vida i deixar anar allò que fa mal i que ja no ve al cas.

Un símptoma col·lectiu dels efectes no assimilats dels traumes multigeneracionals és el ressorgiment de les forces de l’extrema dreta a tot el món, amb actituds i comportaments violents contra persones i col·lectius que aquests grups veuen com una amenaça. Per no caure en un cercle viciós i aprendre de l’experiència del passat traumàtic de guerres, règims totalitaris i culpes i vergonyes intolerables, sembla tenir una importància vital identificar els rastres dels efectes dels traumes no resolts dels nostres predecessors en el propi cos i a la pròpia vida. Reconèixer el context sociocultural històric i econòmic de la vida del nostres pares i avis que es reflecteix en les males sensacions, gravades als teixits del nostre cos durant els temps inicials de la nostra vida, les fa més suportables. En comptes de caure en el desànim per tenir alguna mena de defecte que no som capaços de resoldre, ni amb anys de teràpia, quan comencem a fer-nos càrrec de com els nostres predecessors es deuen haver sentit sota les condicions traumàtiques de la seva vida, en reconèixer al nostre cos les sensacions a les quals ells no van poder donar espai sota aquelles condicions, en comptes del desànim, de la vergonya, del patiment o l'empipament, apareixen la comprensió i la compassió i també la gratitud per poder viure en condicions millors. Restablir els vincles per on pot fluir l’amor que ens uneix amb la nostra família, que el trauma havia tallat, ajuda a afluixar la tensió amb la qual ens defensàvem contra aquelles sensacions i a poder sentir, potser per primera vegada de forma conscient, la connexió amb el món social i natural, al qual pertanyem. Els lligams d’amor que uneixen les famílies s’enforteixen, fins i tot més enllà de la mort. D’aquí creix una profunda estima per la vida en totes les formes en què es manifesta, la nostra i la de tots els altres, que dona lloc a viure amb joia fins i tot quan hi ha dolor.

Començo a escriure aquest epíleg el 6 de desembre 2018, una altra data assenyalada: la Constitució espanyola compleix 40 anys. Arquetípicament, a la vida humana és una edat on la persona es pregunta: del que he fet a la meva vida fins ara, què vull conservar i continuar desenvolupant pel que em queda de vida? Del que he sacrificat per arribar fins aquí, què vull rescatar? Del que hi ha a la meva vida ara, què vull deixar enrere? L'article dos de la Constitució manté la societat espanyola sota el domini del cercle viciós d’un passat traumàtic: a saber, la presumpció de l’indissoluble unitat del que una part de la nació espanyola (si és que tal cosa existeix) considera la pàtria comuna i indivisible de tot aquells que aquesta part considera espanyols, perquè en alguns casos aquesta condició s’ha imposat i s’intenta imposar a la força, fins i tot per mitjans genocides.

Més enllà dels fets de l’assassinat i l'aniquilació física de persones i el control de la natalitat, el genocidi es defineix de la manera següent: “un pla coordinat de diverses accions dirigides a la destrucció de les bases essencials de la vida d'un grup nacional, amb l’objectiu de aniquilar-lo" [Lemkin 2008, Power, 2013], com ara la insistència de l’Estat espanyol que el poble català no és un poble, els esforços continus per espanyolitzar-lo, els intents de suprimir l’ensenyament de la llengua catalana, l’anul·lació d’un gran nombre de lleis aprovades pel Govern de Catalunya, la persecució judicial del governants electes pel poble català i un llarg etc. Els crims del genocidi no prescriuen, ni al cap de vuitanta, ni de tres-cents ni de cinc-cents anys. En aquells temps, els esforços genocides no es limitaven als que es continuen practicant a l’actualitat. No hi pot haver amnistia sense judici que deixi ben clar els crims que van tenir lloc i qui els va cometre. Una Constitució que inclou una clàusula que dona lloc a interpretacions que justifiquen la destrucció de les bases essencials de la vida d'un poble i neguen la seva existència com a tal manté el país en conflicte amb una part de la humanitat. No pot donar bases per a la cohesió social i una convivència pacífica, ni de les persones que viuen en aquest país ni d’aquest país amb els altres països del món. 

Per més recursos que es destinin a encobrir la culpa dels delictes contra la humanitat que s’han comés per imposar la indissoluble unitat que aquella clàusula reivindica i a donar-se l’aparença d’estat de dret democràtic a pesar d’aquests crims, la culpa no desapareix i les evidències fan palesa la realitat. Aquesta clàusula manté vigent el cercle viciós d’actes fallits, bancarrotes i traumes que domina l’Estat espanyol. Per esdevenir un estat de dret democràtic s’ha d’aprendre a comportar-se democràticament. Això vol dir acceptar el mandat del poble i permetre que les persones escollides pel poble per dur-lo a terme ho facin, sense empresonar-los i perseguir-los, i sense amagar-se rere formulacions que són anticonstitucionals, per més que hagin arribat a ser incloses a la Constitució –per la força i erròniament.

Per aprendre a comportar-se democràticament, primer s’ha de tenir consciència dels patrons habituals que donen forma a una enorme part dels nostres comportaments. Molts d’aquests patrons ens mantenen ancorats en el passat, si no aprenem a reconèixer-los, tant en el pla sensorial com en el cognitiu, i si no ens apliquem a desenvolupar conductes més apropiades a la vida present. Una via d’accés a aquest aprenentatge passa per la consciència de la relació entre el cos i l’entorn físic, és a dir, el terra a sota i l’espai al voltant. Si ens adonem de com ocupen l’espai amb el nostre cos i com ens movem a la vida, podem regular aquestes formes i trobar formes alternatives que permeten a la gravetat sostenir-nos i ens ofereixen més llibertat de moviment i capacitat de resposta, en lloc dels patrons restrictius creats sota les condicions traumàtiques.

Ara mateix, com és la sensació de la relació entre el cos i les parts del món material amb les quals està en contacte? La pressió del pes del cos contra les superfícies que toca canvia amb els moviments de la respiració. Si no observes cap canvi, és perquè la teva respiració és molt limitada o perquè la teva forma de seure i d’estar dempeus comprimeix els espais a l’interior del cos.  L’aire que entra al cos amb la inspiració té un volum i un pes. Expandeix el cos i l’estreny contra el seient i respatller, si estem asseguts, i desplaça el pes damunt els peus, si estem dempeus. El moviment de l’espiració ens orienta cap a l’espai de l’eix central del cos i cap al terra. El músculs que han fet la feina d’inspirar, en espirar es relaxen. És a dir, en espirar, podem descansar profundament en el més fons del que som com a ésser viu i en el món material del qual som una part. Quan ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, podem constatar fins a quin punt podem descansar en el fons d’allò que som i en el món al qual pertanyem. Et sents connectat amb tu mateix i amb el món? Et mantens a distància? O mantens el món a distància? Gaudeixes d’un intercanvi i una interrelació amorosa a tots els nivells? Tens por de deixar entrar el món exterior a la profunditat de l’espai més íntim de l’ésser que ets, de veure i de mostrar el que sents a dins? Hi trobes la joia de viure en un món meravellós? T’amagues davant un món que perceps com a amenaçador?

No tenim res més que el moment present per observar aquestes coses. És qüestió de practicar reconèixer les sensacions i de buscar, moment a moment, les formes que permetin al terra sostenir el pes del nostre cos per tal que la relació entre els espais interiors i exteriors permeti a la respiració fluir sense traves, profundament i calmadament. Aleshores podem sentir que la consciència del “jo” que nosaltres hem creat sota les condicions inicials de la nostra vida està profundament arrelada a l’ésser viu que som, podem nodrir-nos de l’energia que flueix al llarg de l’eix que uneix l’ego i l’ésser [Edinger, 1992] i adonar-nos que som un individu únic i a la vegada universal. Com a tal podem resoldre una part proporcional del trauma col·lectiu multigeneracional que s’encarna en cadascú de nosaltres. 

La capacitat de recuperar-se d’estats negatius, és una de quatre capacitats per les quals els humans tenim circuits cerebrals innats determinants per un benestar perdurable. Les altres tres són la capacitat de mantenir estats positius, la capacitat d’enfocar-nos i d’evitar divagar i la capacitat de ser generosos [Davidson, 2018]. Fins i tot les persones que pugen a un cavall amb el pit inflat per anar a la conquesta dels objectes de la seva cobdícia tenen aquestes capacitats i aquells que s’amaguen sota la toga de la jurisdicció per poder condemnar persones que compleixen el mandat polític pel qual van ser elegits; i també tenen aquestes capacitats, fins i tot, aquells que escupen verí i mentires quan obren la boca. No saben exercir-les, perquè separen la gent en «nosaltres i ells». La seva vida és regida més per la por que per l’amor i pretenen que tots ens hi compassem. Pel bé de tots plegats, convé no compassar-nos amb la por i la violència que transmeten, sinó posar-hi límits amb compassió i comprensió de les causes. Si no sabem com fer-ho, podem aprendre a exercir aquestes capacitats inherents a la nostra naturalesa i tenir present que tots formem part del col·lectiu d’éssers vius. La creença de ser millor o superior a d'altres, mereixedor d’un tracte millor, encobreix una vergonya que és intolerable, perquè la mala sensació en el cos sembla denotar que el que un és, és inacceptable, dolent o inferior. Això es una vergonya tòxica; una vergonya de ser el que un és no s’acaba mai. [Bradshaw, 1988] En un cercle viciós, produeix situacions vergonyoses.

Una vergonya sana apareix quan un s’adona d’haver fet una cosa mal feta, dura un cert temps i s’acaba. Permet aprendre dels errors i trobar la joia que neix de la cooperació, l’ajuda mútua i la generositat que expressen la naturalesa humana. Però per arribar a aquest punt, sovint, primer s’ha d’identificar i desactivar el complex que eclipsa les facultats naturals de la persona i l’impulsa a comportaments vergonyosos. En el cas d’un complex cultural, com ara la idea de la indissoluble unitat d’Espanya, que té posseïts amples sectors de la població i del govern del país, les solucions individuals no arriben a poder trencar aquesta possessió. Un complex cultural impedeix a la gent veure’s a si mateixos i als altres tal com són. Opera més enllà de la individualitat. És massa gros per fer-hi front individualment. Requereix una resposta  col·lectiva [Kimbles, 2000].  Per poder elaborar i implementar una resposta col·lectiva eficaç, però, sembla ser menester que un nombre suficient d’individus hagin fet la feina d’alliberar-se de la possessió operada pels registres traumàtics heretats. Destriar i distingir els continguts emocionals propis dels que pertanyen a les experiències no processades dels nostres predecessors, permet conrear la llibertat de moviment i la capacitat de resposta i, sobretot, un marge de llibertat per evitar que els circuits heretats de defensa contra els traumes del passat s’activin de forma inconscient en un cercle viciós de reactivitat a estímuls que tenen una certa semblança amb el trauma original.

Des del punt de vista d’aquesta analista de patrons arquetípics i practicant de reconeixement de patrons somàtics, l’autodeterminació del poble català en una república catalana pot ser una resposta col·lectiva capaç de desactivar el complex cultural que manté la monarquia espanyola en un cercle viciós de bancarrotes i de restaurar l’equilibri intern, tan a Catalunya com a Espanya, desprès dels traumes col·lectius multigeneracionals que el varen generar. Els beneficis de la reorientació i reorganització que comportarà poden produir millores també per als altres països del món.

Aquesta trilogia s’ha escrit per celebrar els fruits de 30 anys de treball com a practicant de Duggan/French Approach pel reconeixement de patrons somàtics des del 20 de desembre del 1988. Mai seré capaç de posar en paraules la dimensió de la gratitud que sento vers l'Annie B. Duggan i Janie French per tot allò que em varen ensenyar. Era exactament el que necessitava aprendre per guarir-me d’allò que m’estava posant malalta! Espero haver pogut transmetre't al menys una part de l'ajuda que vaig rebre i que llegir les meves paraules hagi segut útil per tú.

Si vols la meva ajuda per fer el teu treball intern, pots contactar-me a través de www.dfa-europa.com.

Si la lectura d’aquest text t’ha aportat algun benefici que vulguis retribuir, pots fer una aportació al Consell de la República per ajudar a avançar cap a una república catalana. Per fer-ho, pots registrar-te aquí: https://consell.republicat.cat/. Si només vols fer una donació sense registrar-te, ho pots fer a través de www.defensaexili.org. O pots fer una aportació a la Caixa de Solidaritat per ajudar a fer front a les represàlies econòmiques de la judicatura espanyola contra persones físiques per la seva participació en la organització del referèndum per l'autodeterminació de Catalunya en el marc d'activitats cíviques, pacífiques, no-violentes i democràtiques. Pots fer-ho aquí: https://caixadesolidaritat.cat/  o amb una transferència al compte: ES31 3025 0001 1814 3361 5996.


© Brigitte Hansmann,
practicant de DFA reconeixement de patrons somàtics i analista de patrons arquetípics

Hier auf deutsch - Here in English - Aquí en castellano

Bibliografia

Bradshaw, J., (1988) Healing the Shame that Binds You, Deerfield Beach

Conforti, M., (1999) Field, Form and Fate – Patterns in Mind, Nature, and Psyche, Woodstock, CT
-    (2008) Threshold Experiences – the Archetype of Beginnings, Brattleboro

Davidson, R., citat per Abrams, D., (2018) co-autor amb el Dalai Lama i l’arquebisbe Tutu, D. The Book of Joy, London, p. 56s

Edinger, E. F., (1992) Ego and Archetype, Individuation and the Religious Function of Psyche, Boston

Hansmann, B., (1997) Con los pies en el suelo,  Barcelona
-    (2013) Respirar con árboles, Barcelona

Jung, C. G., (1969) Los complejos y el inconsciente, Madrid

Kaufman, Y., (2009), The Way of the imatge – An orientational approach to the Psyche, New York

Kimbles, S. L., (2000), “The cultural complex and the myth of invisibility”, The Vision Thing – Myth, polítics and Psyche in the World, ed. Singer T., London

Kolk, van der B., (2014) The Body Keeps the Score, New York

Lemkin, R., (1944, 2008) Axis Rule in Occupied Europe: Laws of Occupation - Analysis of Governement - Proposals for Redress, Washington http://www.preventgenocide.org/lemkin/AxisRule1944-1.htm (vist gener 21, 2019)

Levine, P., (1999) Curar el Trauma, Barcelona

MacNair, R. (2005). Perpetration-Induced Traumatic Stress: The Psychological Consequences of Killing. Bloomington, IN: Authors Choice.

Newell, J. (2018), The Archetypal Roots of Multi-Generational Trauma in the Americas,  http://www.depthpsychologyalliance.com/profiles/blogs/roots-of-cultural-chaos , (24 de octubre 2018)

Pijoan i Pintó, J., La reconstrucció en grup de llaços desfets, en: Miñarro, A. and Morandi, T.. Trauma i Transmissió, Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició en la subjectivitat dels ciutadans, Barcelona, Fundació CCSM, Xoroi Ediciones, 2012, p. 141

Power, S. (2013), A Problem from Hell: America and the Age of Genocide, Basic Books, p. 43

Rodgers, A.B., i Bale T. L., “Germ cell origins of PTSD risk: the transgenerational impact of parental stress experience”, Biol Psychiatry, 2015 https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4526334/, (vist el 27 de setembre 2018)

Wilson, D. (1984), Pit River Nation: A Call for Native Unity, Akwesasne Notes, Mohawk Nation, via Rooseveltown, NY