La transició

L'any 1977, de fet, jo estava en camí cap al Marroc per anar a veure-hi un amic. Però aleshores vaig descobrir Catalunya. D’alguna manera em vaig sentir alleugerida, segura, com a casa. L’any 1978, la transició de la dictadura sota Franco cap a un Estat de dret democràtic va portar a l’adopció de la Constitució d’una monarquia parlamentària, tal com havia disposat Franco en el seu testament. La idea de contribuir a la construcció d’una jove democràcia va ser un dels motius que em van portar a la decisió d’establir-me a Barcelona l’any 1980, desprès de concloure els meus estudis de ciències lingüístiques aplicades. D'aquell any ençà he fet la meva aportació a les bases d’una societat democràtica, primer com a traductora i després com a practicant de reconeixement de patrons somàtics i analista de patrons arquetípics, ajudant les persones a entendre’s entre elles i a sí mateixes i a aprendre una conducta democràtica i autodeterminada. 

El 6 de setembre del 2017, tal com acostumo a fer habitualment, desprès de dinar vaig tancar els ulls al sofà per fer una petita becaina. A la tele feien les notícies. Quan vaig sentir la veu de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que preguntava a Marta Rovira per què demanava la paraula, de cop i volta em vaig espavilar completament, com si s’hagués activat un interruptor. Tinc la sensació que totes les coses que havia fet a la vida havien servit per preparar-me per a allò que estava començant en aquell moment. Fins i tot el lloc on vaig néixer, amb la seva història, m'oferia unes condicions que em van portar a adquirir comprensió i coneixements imprescindibles per a un procés d’autodeterminació. 

Una conducta democràtica s'ha d’aprendre i practicar, no tan sols a Espanya. Adoptar una constitució i referir-se contínuament al seu format inamovible no és suficient. En primer lloc, la Constitució espanyola fou redactada per persones que encara estaven plenament sota la influència ineludible del règim totalitari, en compliment del mandat testamentari del dictador i sense depurar els crims contra la humanitat que havien tingut lloc sota aquell règim. L’article sobre la indissoluble unitat de la pàtria de tots els espanyols, en el qual es basa tota l'argumentació de l’Estat espanyol contra l’afany dels catalans per assolir l’autodeterminació, no és compatible amb la resta de la Constitució, amb els principis bàsics d’un Estat de dret, amb el dret internacional ni amb els drets humans en general. De fet, en la interpretació que se li dona a aquest article a Espanya és contrari a la mateixa Constitució i il·legal. 

Si la intenció de crear un Estat democràtic és sincera, s’ha de concedir el temps necessari perquè el projecte es pugui desenvolupar democràticament. Del procés de la transició, en el millor dels casos, només n'ha transcorregut la primera fase. La corrupció de nombrosos polítics dels respectius partits governants és expressió de la seva immaduresa democràtica. El nomenament i la destitució dels alts funcionaris de la judicatura en funció dels interessos polítics dels respectius partits governants demostra una manca de maduresa quant a la separació de poders. Les asseveracions contínues dels polítics i funcionaris de la judicatura espanyols i del cap d’Estat monàrquic que Espanya és una democràcia consolidada i un Estat de dret modern, en vistes de la seva actitud, de les seves declaracions i dels seus actes, per a aquesta analista de patrons, sonen com les asseveracions d’un nen de dos anys i mig que insisteix que sap cordar-se ell tot sol les sabates. No n'hi ha prou amb adoptar noms que suggereixen una actitud democràtica. Aprendre i practicar un comportament democràtic no s’aconsegueix en quatre dies. Abans de tot, cal estar disposat a escoltar els que pensen d’una altra manera i sospesar si tenen raó o no, i si un mateix en té o no.

Quan s’escolta, per exemple, l’actual ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, independentment de si xampurreja l'anglès o parla en francès o espanyol, fins i tot una persona que no entén cap d’aquestes llengües pot veure i sentir clarament que parla amb la boca ben petita. Probablement no en té consciència, però el seu cos sap perfectament que el que diu no s’aguanta per enlloc. Però és probable que admetre això, a ell personalment, li seria intolerable, a banda que això, a Espanya, el faria bastant impopular. 

Per als alemanys i als coreans, per exemple, que han patit una divisió de la seva terra imposada per la força, no és fàcil entendre que el poble català vulgui independitzar-se de la tan esmentada unitat d’Espanya, perquè en amplis sectors del món, igual que a Espanya, s’amaga, es nega o es menysté com a irrellevant el fet que aquesta suposada unitat fou imposada per la força: durant el segle XX pels rebels sota el comandament del general Franco i fa 300 anys per les tropes de Felip V, el nét de l'absolutista francès Lluís XIV, en desacatament de les disposicions testamentàries que establien que s’havien de respectar  les diferents institucions i els drets dels diferents regnes de les Espanyes.

El judici contra el govern electe pel poble català i els líders socials d’Òmnium i de l’ANC, que va començar el 12 de febrer del  2019, farà palès si quaranta anys d’exercici de comportaments democràtics han produït almenys un inici de transició o si els esbirros del dictador continuen manant. Em sento orgullosa de l’actitud de la gent que ara seu al banc dels acusats. Des del contingut de les seves declaracions fins al so de les seves veus es desprèn que parlen de tot cor i amb veracitat per sostenir el que diuen: l’autodeterminació no és delicte. És tan refrescant en comparació amb les afirmacions de tots aquells que volen defensar  la unitat d’Espanya per tots els mitjans, fent servir paraules com democràcia, constitució, Estat de dret... d’una manera que les converteix en tòpics despullats del seu contingut.

© Brigitte Hansmann, practicant de DFA reconeixement de patrons somàtics i analista de patrons arquetípics.

Escrit en alemany el 25 de febrer del 2019 Die Wende

Traduit al catalá el 19 de març del 2019 
i a l'espanyol el 25 de març del 2019: La transición

www.dfa-europa.com

Comentari sobre l’última declaració de la jornada del 19 de març 2019:

El testimoni de l’agent de la Guàrdia Civil que declara el dia 19 de març entre les 18.45h i les 19.45h aprox. contesta a la fiscalia a una velocitat trepidant, que suggereix que recita coses que havia memoritzat. No ha ni de pensar per contestar amb una plètora de detalls i dades específics. Quan contesta a la defensa parla més lentament, com que s'ho ha de pensar, però a algunes preguntes costa aconseguir una resposta que correspongui a allò que es pregunta. Quan s’incomoda torna a la velocitat trepidant de manera que amb prou feines se l’entén perquè quasi no vocalitza. La seva veu i el ritme i la cadència de les seves declaracions em produeixen les nàusees que acostumo a sentir davant de mentides deliberades.