viernes, 27 de julio de 2012

La segona llicó - Dijous 21 de juny 2012


Segona convocatória

Aquest dijous a les 8 del vespre tornem a obrir les portes de l'escola de respiració, moviment i integració estructural i emocional per aprendre a respirar amb plenitud i llibertat. Aquesta setmana volem desenvolupar eines per gestionar les emocions que s’han instal·lat a dins del cos just a sota del llindar de consciència i en quant comencem a eixamplar una mica els marges habituals que limiten els moviments respiratoris es manifesten. Per no caure a dins i ser arrastrats per les aigües braves de l'emoció desbordada acostumem fer servir tensió que, aleshores de seguida torna a restringir la respiració, un cercle viciós que es pot interrompre només a petites dosis. Això sí, amb Radio Futura: ¡Hace falta valor para la escuela del calor! No perquè hagi de passar res greu, sinó només perquè tendim a preferir evitar sentir coses molestes. Però aleshores s'acumulen i surten quant menys convé, moltes vegades en forma de símptomes. En canvi, desenvolupar la pròpia capacitat d'atendre'ns amb una cosa tan simple com assegurar-se de permetre els moviments naturals de la respiració i trobar suport al camp de força del nostre planeta, és de lo més gratificant. 



La segona lliçó - Dijous 21 de juny 2012

Primer dia d’estiu, segona lliçó de respiració. En primer lloc, és clar, hem de tornar a reafirmar les bases: donar-se temps per cada moviment respiratori, sense forçar-los sinó deixant-los ocórrer. 

Recordem que la clau es troba al final de l’espiració, quant tot l’aire que surt fàcilment ja ha sortit i encara no hi ha necessitat de tornar a inspirar perquè hi ha un aire residual al cos que es renova només si el gastem. Si l’espirem a base de fer anar músculs per treure’l del cos, activem el sistema nerviós simpàtic que a les condicions actuals de la vida col·lectiva i personal de ben segur ja està híper-activat. Per tant, deixem sortir només l’aire que surt fàcilment a base de relaxar els músculs que han treballat a la inspiració.

Però si deixem que els moviments respiratoris tinguin lloc dins dels marges habituals, no és possible prendre’n consciència. El moment clau és al final de l’espiració. Seguint la seva direcció natural, ens orienta cap a dins, cap a l’eix central del nostre cos, i cap al terra. El que passa quant ens orientem d’aquesta manera és que ens hi trobem amb el que hi ha. Als dos llocs hi podem trobar suport. A l’eix central del cos podem trobar-hi lo més profund de l’experiència de l’ésser viu que som i nodrir-nos d’una veritable relació amb el que som. Al terra trobem la solidesa d’una superfície que ens sosté. Però també hi trobem les emocions que durant tota una vida ens hem esforçat per no sentir i les que no ens agraden ara mateix. És lo que hi ha. Quan vas cap a dins, t’hi trobes el que hi ha.

Tota emoció surt d’una sensació que, en principi, no significa res més que el que la sensació denota: alguna part és més estreta o ample; una part té una determinada càrrega energètica i una altra part té una càrrega diferent, quelcom tira cap amunt o cap avall; pot ser més o menys difícil respirar perquè hi ha un pes algun lloc o hi ha una sensació d’ofec. Els significats els atribuïm nosaltres en funció de la nostre experiència.

Si hem experimentat quelcom que ens ha impactat d’una manera especial, és natural que a l’organisme hi hagi rastres d’aquesta experiència. Aleshores passa sovint que automàticament associem el que sentim amb allò. Potser que a l’acostar-nos amb la nostre atenció a aquest rastre, l’activem, però també potser que simplement estem experimentant alguna cosa que només té una certa semblança amb allò. No ho podem saber al moment. Per discernir-ho necessitem una mica de temps per sentir-ho perquè hi intervenen molts diferents aspectes del nostre organisme i la nostra psique. Sobre tot, per poder discernir-ho, és important no caure a dins de l’emoció i deixar-se portar per ella. Per això és tant important mantenir la ment enfocada en permetre els moviments respiratoris i, sobre tot, el moment al final de l’espiració, quant ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment i encara no necessites inspirar de nou perquè l’aire residual al cos t’ofereix prou oxigen.

Desenvolupem un aspecte del nostre ésser que és capaç de mantenir-se ferm amb la intenció de donar temps a cadascun del moviments respiratoris. Quant perdem l’atenció, al cap d’una estona ens adonem i simplement hi tornem. Aquest aspecte podrà atendre els altres aspectes que són presos dins d’emocions no resoltes del passat o del present. Hi ha tot un grapat de coses que aquesta part pot fer per l’altre, però per avui només hem arribat a saludar les sensacions o emocions que ens hem trobat. Amb la respiració els fem saber que ens adonem de que hi són. Amb l’espiració els ensenyem on és el terra; es a dir, on és la possibilitat de suport. Amb la inspiració els aportem energia, afecte, atenció; comuniquem la possibilitat de moviment, de que la situació que va generar l’emoció pot canviar i li fem sentir que hi ha una part adulta que té capacitats que la part presa a l’emoció no té.

Avui, les sensacions que ens hem trobat han sigut només benestar, calma i relaxació. O sigui ha sigut fàcil i plaent. No sempre ho és, però quant saludem el que hi ha, hi ha dos pols dins nostre: un que saluda i l’altre que és saludat; la part que s’ocupa dels moviments respiratoris i l’altra que és ocupada per la emoció. Si no volem saber res d’allò que sentim, també hi ha dos pols, un que rebutja l’altre. Per més forta que sigui la part que rebutja, l’altre sempre acaba per irrompre per una banda o per una altra, sovint per on no ens adonem i als moments menys convenients. Aleshores ens inunda i ja no tenim una emoció sinó que la emoció ens té a nosaltres.

L’espai de respiració dels dijous no és una teràpia. No podem processar-hi continguts personals. La psique és una cosa delicada que es mereix un respecte i el treball amb els continguts psíquics requereix un espai reservat. L’espai de respiració dels dijous, en primer lloc, és un espai per aprendre. Enfocar l’atenció al moviment arquetípic de la vida, generem l’energia que ens permet gestionar les emocions de tal forma que podem esperar per donar-les expressió quant sigui el moment i el temps adient, sense desbordar-nos. Potser no sempre, però amb la pràctica cada cop  més.

No hay comentarios:

Publicar un comentario