Unión e independencia

(auf deutsch hier)  en català aquí     

 

¿Cómo es posible que personas que se esfuerzan por crear paz y unión, hagan lo que puedan para dar apoyo a la independencia de un país? ¿No se trata de unir en lugar de separar? Para alguien que no conoce, o conoce solo superficialmente, la historia catalana, el pueblo catalán y el presente catalán dentro de España, ciertamente es difícil de comprender. Tratar esta cuestión en profundidad en un marco de espacio limitado es imposible. Pero una comparación puede clarificar el asunto.

Imaginaos un matrimonio entre un hombre católico y una mujer católica, o sea, un enlace sagrado indisoluble entre dos personas. En el momento de casarse, todo el patrimonio de la mujer pasa a manos del hombre. Al cabo de unos años, él le niega el derecho de decidir sobre sus asuntos: Eres mía y todo eso sobre lo que quieres decidir también es mío. No tienes nada que decir al respecto. De tus abuelos, tu padre y tu hermano mayor no hace falta que esperes ayuda, ya los he matado. Y como sigas quejándote, mataré también a tu madre y los hermanos y hermanas que te quedan.

Pasan los años y, cuando la madre ya murió, la mujer quiere el divorcio. Sus hermanos y hermanas la apoyan en su intención. El hombre no quiere saber nada de esto; interviene sus cuentas bancarias, la derrenga a golpes, la calumnia y la encarcela. A los compañeros de su peña de tertulias su actitud les resulta incómoda, pero hablan de nada más que de la indisolubilidad del sacramento del matrimonio y de que las dificultades deberían resolverse en la vida privada de la pareja. Pero un día a uno de los contertulianos se le escapa lo que les preocupa realmente: si se reconoce la legitimidad de la demanda de la señora posiblemente las esposas de otros contertulianos también querrán seguir el ejemplo de ella.

Legitimidad no tiene ni pizca la reivindicación de España sobre Cataluña. La anulación de un enlace que existe bajo las condiciones mencionadas no debería ser más que una formalidad. La principal dificultad reside en el hecho de que España niega el factor diferencial de Cataluña, a la vez que se siente amenazado precisamente por esa diferencia. Los catalanes tienen una cultura muy diferente de la española. Esto salta a la vista de cualquiera que se tome el tiempo de mirar aunque sea solo un poco. El principio al que los catalanes siguen es “hablando la gente se entiende”. Esto quiere decir que también saben escuchar para saber con quiénes están tratando y qué les importa a los otros. Tal vez llegaron a desarrollar el arte de negociar porque España les prohibió participar en la conquista de América que dejó casi la península ibérica entera desforestada con tantos barcos que se construyeron para buscar “El Dorado”, la ciudad de oro a ultramar. Muchos suelos fértiles se perdieron debido a la erosión provocada por la falta de bosques, y la tierra sufre una fuerte tendencia a la desertificación. Los incendios provocados para recalificar tierras para la construcción hacen otro tanto en nuestra época. 

Los intentos continuados a lo largo de los siglos de suprimir la cultura catalana e imponer la española califican la reivindicación española sobre Cataluña como la de un conquistador sobre una colonia. De hecho, Cataluña nunca llegó a ser una parte de España, ni siquiera desde el punto de vista español. Sólo hace falta ver lo que los propios españoles han ido diciendo sobre los catalanes a lo largo de los siglos. Siempre se les ha visto como diferentes y siempre como una amenaza. Pero lo que es amenazante en los catalanes, es la culpa inconsciente de quien los maltrata, que no tolera verla y, por esto, la niega y la proyecta sobre las personas maltratadas.

Desde el punto de vista de esta autonombrada observadora internacional del conflicto hispano-catalán en ninguna otra parte hay una historia tan acerba y unívoca como aquí. Puede que esto se deba a mi ignorancia. Pero mi propuesta para los señores contertulianos es que aprendan del comportamiento fallido de su compañero. Si uno quiere tener una buena relación con unas personas, lo sensato es conocer las particularidades de estas personas, escucharlos y hacer suyos sus deseos y sus miedos para poder cumplir los deseos en la medida de lo posible y ofrecer protección donde reina el miedo. Pero en el caso de Cataluña, ni esto serviría a estas alturas. La unión entre España y Cataluña fue condenada al fracaso a partir del momento en el que dejaron de existir las Españas, cuando España empezó a suprimir las facultades de autogestión del pueblo catalán y a imponer a la fuerza el orden centralista que caracteriza el gobierno español. 

Una característica del pueblo catalán es su capacidad de integrar a personas que son diferentes en la población general. Los españoles que viven en Cataluña, por esto, no tienen nada que temer. Además, a esta observadora internacional autonombrada le parece que nadie quiere poner fronteras, sino simplemente delimitar las competencias que tocan a cada uno en su propio territorio. Una buena relación entre España y Cataluña podrá crearse, en cuanto España reconozca la soberanía catalana.

Negar la forma de ser diferente de una persona o de un pueblo es violencia, ya sea a través de armas o a través de leyes y constituciones. Las leyes y las constituciones existen para regular la convivencia en la sociedad y para asegurar el respeto y la igualdad de derechos en los tratos mutuos entre los miembros de la comunidad. Las leyes que son contrarias a esta finalidad, a la larga, no son sostenibles porque, en vez de regular la convivencia, fomentan el hundimiento de la comunidad en su totalidad.

La única solución arquetípicamente coherente del conflicto hispano-catalán es el reconocimiento de la soberanía catalana. Aunque le cueste al gobierno español, le será posible saldar la culpa del maltratador solo si emprende pasos para reparar la relación dañada. Solo de esta manera podrá la sociedad española reorganizarse para participar juntos con una población catalana soberana en las aportaciones necesarias para mantener la comunidad europea. Pero si se continúa negando la culpa del gobierno español, esta seguirá poniéndose de manifiesto a través de actos fallidos, bancarrotas, fracasos y falta de éxitos, muy probablemente no solo en España y Cataluña sino en el conjunto de la peña europea. Eliminar la existencia de esta culpa no es posible, ni siquiera si España lograra enterrar hasta el último catalán, cosa que es poco probable. Hay un dicho catalán según el cual cada catalán que se pone bajo tierra se convierte en un puñado de semillas. Y de cada una de esas semillas crecerá otro catalán. 

Para una persona que hace lo que puede para crear paz y unión en la humanidad prácticamente es indispensable dar apoyo al intento catalán de lograr la autodeterminación, porque la paz y la unión son imposibles, si se fuerza un pueblo contra su voluntad a participar de un estado, especialmente si ese estado se burla del estado de derecho como la hace el gobierno español actual. Como nación soberana con toda seguridad Cataluña hará una aportación valiosa a la convivencia pacífica de todos los pueblos y a la unión de la humanidad. Los únicos que se sienten amenazados por esto son aquellos que hasta ahora, de forma impune, han ido llenando sus bolsillos con los bienes que pertenecen a la comunidad.

19 de octubre 2017

Brigitte Hansmann
    Análisis de patrones arquetípicos
    Ciencias lingüísticas aplicadas
    DFA Reconocimiento de patrones somáticos
    Integración estructural

www.dfa-europa.com  

Una herramienta potente para facilitar la relación

El rei que no trobava repòs – Un conte de fades

Hi havia una vegada un rei que estava molt trist perquè no tenia descendència directa. Estava malalt i sabia que no li quedava gaire temps de vida. S'adonava que la seva mala salut era el resultat dels pecats dels seus avantpassats, tot i que tampoc no es podia descartar que l'ànsia de poder dels seus coetanis hi tingués alguna cosa a veure. El rei vivia amb un gran neguit. D'una banda, la despesa militar dels seus antecessors havia empobrit la població dels regnes que estaven sota el seu domini. Ell havia intentat alleujar la càrrega tributària dels seus súbdits mitjançant una reducció dràstica de la despesa militar i, així, havia aconseguit que la gent senzilla, a poc a poc, pogués viure millor. Però la seva posició com a monarca no era gaire forta. Molts nobles i alts càrrecs militars no el podien veure ni en pintura, perquè no volien perdre els privilegis de què havien gaudit fins aleshores. Ans al contrari, en volien acumular més.

Els pobles que formaven el seu regne eren molt diferents. Els habitants de Nogara sempre maldaven per contribuir al govern i a la gestió de la vida pública. Eren molt perseverants. Un cop s'havien proposat una cosa, no hi havia res que els pogués fer desviar del rumb que s'havien fixat. Tots seguien un principi que deia: "Parlant s'entén la gent, perquè saber parlar també vol dir saber escoltar". I per això aquest país tenia institucions en què els ciutadans podien parlar entre ells i participar directament en el govern de la nació. El rei era molt més partidari d'aquesta mena de govern compartit que no pas del poder centralitzat que es veia obligat a exercir a Sticalla.

Perquè els habitants d'Sticalla es decantaven més per deixar en mans del poder central, o sigui, la monarquia i l’aristocràcia, la gestió dels afers propis i del conjunt del regne. Els nobles d'aquest regne eren molt afeccionats a la guerra. Molts d'ells eren aventurers que sempre buscaven pobles per conquerir i després sotmetre'ls i espoliar-ne les riqueses, de la mateixa manera que espoliaven el fruit del treball dels seus propis súbdits.

El rei temia que els guerrers i els aventurers d'Sticalla es llancessin sobre els habitants de Nogara segons qui ell triés com a successor. A la línia successòria hi havia dos candidats, però el rei no veia clar que cap dels dos fos realment capaç de governar els dos països d'una manera justa i adient als trets i les capacitats particulars dels ciutadans de cadascun. Per a uns era necessari participar en el govern per tal de fer florir al màxim l'economia i la cultura del seu país. Els altres, però, no se'n sortien sense la direcció del poder central.

Aleshores un dels dos candidats va morir en un accident que mai no es va acabar d'esclarir. L'altre candidat era el net del centralisme personificat. Amb ell no es podia esperar que la ciutadania pogués participar en el govern. I precisament aquest va ser el qui va acabar sent l'hereu. El rei estava convençut que el seu successor sotmetria de seguida Nogara al poder centralista, perquè seguia la mentalitat del seu avi al peu de la lletra. Per tal d'evitar-ho, el rei va fer un testament on disposava que el successor hauria de respectar en tot moment les diferents formes de govern dels països del regne. La seva única esperança era que el successor n'aprengués amb la pràctica i que, amb el temps, sabés estar a l'alçada de les diverses demandes i necessitats que li caldria gestionar. Per això, d'entrada, el volia posar a prova d'una manera que li fes conèixer els diferents tarannàs dels pobles del regne i que aprengués a respectar-los i a apreciar-los tal com eren.

Tanmateix, abans de poder donar a conèixer la prova a la qual el volia sotmetre, el rei es va morir tot de sobte. No seria d'estranyar que algú s'hagués encarregat d'enviar-lo a l'altre món. I aleshores va passar el que ell tant temia: es varen instaurar la guerra i el despotisme. Durant segles. I no només als països del seu regne, que es varen veure forçats a agrupar-se en una "gran pàtria" anomenada Neinpas, sinó a tot arreu.

El rei jeia ara a la tomba i no trobava repòs. No parava de donar voltes i de senyar-se: "Déu meu! Això no hi ha qui s'ho cregui!" Com el recordaria la posteritat ja li era de tot igual, però estava d'allò més amoïnat pel destí que li esperava al seu poble.  "Com se li pot explicar a aquesta gent que la riquesa d'un regne prové de la diversitat dels seus pobles? Només cal donar-los espai perquè puguin florir. Així no anirà bé la cosa! Jo no puc jaure tranquil a la tomba si no arriben a entendre un principi tan fonamental com aquest! La cobdícia i la set de poder d'aquesta gent és que no té nom! Què hi podria fer jo...? Què hi podria fer jo...?". Els cortesans del successor varen fer posar lloses i rocs damunt la tomba. Però les lloses es trencaren i els rocs rodolaren cap als costats, perquè el rei difunt no parava de remenar-se dins la tomba i no trobava repòs.

Encara que el seu cos sense vida ja no tenia veu, els seus laments arribaren a oïdes d'una força que posseïa la facultat d'adoptar qualsevol forma que li convingués per tal d'ajudar aquells que li pregaven que els alliberés del seu patiment. Si l'atribolat rei, quan encara vivia, hagués adreçat els seus pensaments a la força de Percebre els Sons del Món, ella hauria acudit a fer-li costat de seguida. Però el rei no feia més que pensar en què podria fer. Mai no se li va acudir que Percebre els Sons del Món el podria ajudar a trobar una solució pràctica.

Percebre els Sons del Món és una força que ajuda de seguida tots aquells que s'hi adrecen. Així que algú li envia els seus pensaments, ella corre a ajudar-los i fer-los costat allà on calgui. La seva empatia i compassió, la seva força i capacitat, no coneixen fronteres.

Malgrat totes les adversitats i entrebancs al llarg dels segles, la intenció del poble de Nogara de restaurar un sistema de govern que comptés amb la participació del poble era inesgotable. Intenció Inesgotable ajuda tothom que li dona la seva confiança. Sap com n'és d'important Percebre els Sons del Món per dur a terme qualsevol empresa i, molt especialment, en èpoques de perill i situacions d'amenaça. Però com s'ho fa Percebre els Sons del Món per ajudar aquells que se li adrecen? Quan algú es troba en un destret, només cal que pensi en la força de Percebre els Sons del Món perquè el camí de sortida se li aparegui sens falta. Intenció Inesgotable sap apreciar la força de Percebre els Sons del Món i, ple de joia, li dedica els seus béns més preats. Al seu torn, Percebre els Sons del Món els posa de seguida a disposició del reconeixement absolut de la preciosa diversitat de totes les formes de vida.

Des de temps immemorials, Intenció Inesgotable  ha acompanyat sempre tots aquells que estan disposats a resoldre els conflictes a través del diàleg. Una vegada, almenys durant uns anys, fins i tot a Neinpas, és a dir, als països de Nogara  i Sticalla unificats per la força de les armes, aconseguiren mantenir una forma de govern que descansava íntegrament sobre la voluntat del poble, per al bé col·lectiu de tots. A la tomba del rei que fins ara no havia trobat repòs, la cosa es va calmar durant aquests anys. Fins i tot hi varen créixer flors. Però als guerres i als aventurers, aquest estat de coses no els agradava gens, encara que fins i tot a ells els anés millor d'aquesta manera. Però ai, renunciar als seus privilegis... Ah, no, això sí que no! I es tornaren a embrancar amb la guerra. De diàleg, no en volien saber res, amb ningú. Això voldria dir que haurien d'escoltar les veus dels altres. Ah, no, fins aquí hem arribat! En tot cas, només escoltarien la seva pròpia veu, i fins i tot això de vegades els semblava massa exigència. Si es quedaven prou callats per arribar a escoltar res del que els deien, a dintre començaven a sentir el rebombori de tot allò que havien reprimit durant tant temps. Això era massa. No ho podien tolerar.

Aleshores, al voltant del regne començaren a aparèixer comunitats de nacions en les quals Neinpas també volia participar. I amb això de participar-hi, tothom hi estava d'acord. Ara, als espadatxins no els quedaria més remei que aprendre a dialogar amb els altres. Però aprendre les llengües de les altres nacions se'ls feia molt costa amunt. I saber escoltar... Això sí que se'ls feia impensable, encara que els ho expliquessin en la seva pròpia llengua. I sobretot si venia de la conciliadora Nogara.

Per al poder central de Neinpas, admetre qualsevol mena de culpa, ni que fos en el seu fur intern, significava una pèrdua de prestigi que no es podien permetre de cap de les maneres. Però tanmateix, cada individu humà, sense excepció, pertany a la preciosa diversitat de totes les formes de vida i, per això, no pot ocultar la seva culpa, per molt que provi de justificar-se o d'amagar-se darrere la legalitat d’unes lleis creades per a res més que aquesta finalitat. Però les lleis que van contra les regles de la convivència pacífica dels pobles, a fi de comptes, no fan més que perjudicar tothom. Fins i tot quan hom no se n'adona, tard o d'hora farà coses que revelaran aquesta culpa a tothom, tret, potser, del mateix culpable.

Com va passar, per exemple, quan un vaixell petrolier amb l'infaust nom de Prestige va naufragar prop de les costes de Neinpas, uns segles després que morís el rei amoïnat. El govern central d'aquell moment, en comptes de posar en marxa tots els sistemes disponibles per reduir al mínim els danys, es va estimar més treure'l de les aigües territorials i portar-lo mar endins, on es va desfer en mil bocins. Els danys provocats, en tots els sentits, varen ser enormement pitjors. La pèrdua de prestigi de Neinpas provocat pel desastre del Prestige era ara d'allò més evident per a qualsevol que ho volgués veure.

El petroli s’ha format a partir de les restes mortals dels avantpassats de totes les formes de vida actuals. Des de fa molt temps, les qüestions territorials i la pertinença a un país o un altre han estat molt determinades per la voluntat d'assegurar-se l'accés a aquestes restes mortals dels avantpassats, i no precisament per honorar-los com es mereixen, sinó per aconseguir més poder i enriquir-se a costa dels altres. Això encaixava perfectament amb la tradició immemorial de Neinpas d'obtenir riqueses per la força de les armes.

Però, ai las, aquesta diversitat de relacions i connexions de la població de Nogara, que volien parlar per entendre's entre ells i amb els altres, ajudar-se mútuament, sempre junts amb Intenció Inesgotable, era un corcó intolerable per al govern centralista. Els seus ministres ho vivien com una amenaça. I justament perquè a sota del llindar de la seva consciència hi havia la culpa dels seus avantpassats i de la seva pròpia, eren incapaços de parlar amb els altres d'una manera franca i oberta. Per molt que s'acollissin a la legalitat de les seves demandes, al final cadascun d'ells estava tot sol i aïllat en si mateix.

I aleshores va arribar el moment de la gent, del poble que s'havia anat preparant, dia a dia, any rere any, amb l'ajut d'Intenció Inesgotable, per fer-se càrrec directament de la gestió dels seus afers. Però primer volien demanar-li a Percebre els Sons del Món que els donés suport en les seves aspiracions. No volien emprendre res que no estigués en consonància amb aquesta força.

El govern central no volia permetre de cap de les maneres que Percebre els Sons del Món entrés en el joc. Però això era gairebé tan poc realista com voler buidar el mar d'aigua amb un got.

Si el rei va arribar a trobar mai el repòs, no ho sap ningú. Caldrà veure com acaba la cosa. La narradora confia en la Intenció Inesgotable del poble de Nogara, dedica la seva atenció plena a Percebre els Sons del Món i malda per mantenir-se profundament vinculada al reconeixement absolut de la preciosa diversitat de totes les formes de vida.

I si no s'han mort és que encara són vius.

Això és un conte. Qualsevol semblança amb persones o fets reals és intencionada. Com la majoria de contes, aquest també es basa en la transmissió narrativa de patrons arquetípics i no pretén ser una representació acurada de cap mena de fets. 

11 de setembre del 2017

Brigitte Hansmann
   Anàlisi de Patrons Arquetípics
   DFA Reconeixement de Patrons Somàtics
   www.dfa-europa.com

Traducció de l'alemany: Matias Mulet i Brigitte Hansmann

auf deutsch hier

Unió i independència

(auf deutsch hier)
Com és possible que persones que s’afanyen per crear pau i unió, fan el que poden per donar suport a la independència d’un país. No volem unir enlloc de separar? Per algú qui no coneix, o coneix només superficialment, la història catalana, el poble català i el present català dins Espanya, certament és difícil de comprendre. Tractar aquesta qüestió en profunditat dins un marc d'espai limitat és impossible. Però una comparació podria clarificar l’assumpte.

Imagineu un matrimoni entre un home catòlic i una dona catòlica o sigui, un enllaç sagrat indissoluble entre dues persones. En el moment de casar-se, tot el patrimoni de la dona passa a mans de l'home. Al cap d'uns anys ell li nega el dret de decidir sobre els seus assumptes: Ets meva i tot això sobre el que vols decidir es meu.  No hi tens res a dir.  Dels teus avis, del teu pare i del teu germà gran ja no pots esperar cap suport, ja els he matat. Si continues renegant, mataré també la teva mare i els germans i les germanes que et queden.

Passen els anys i, quan la mare ja ha mort de gran, la dona vol posar fi a aquest matrimoni. Els seus germans i les seves germanes la recolzen en la seva intenció. L’home no en vol saber res; li intervé els comptes bancaris, l’apallissa, la calumnia i l’empresona. Als companys de la seva penya de tertúlies la seva actitud els és incòmode, però parlen de res més que de la indissolubilitat del sagrament del matrimoni i de que les dificultats s’haurien de resoldre a la vida privada de la parella. Però un dia a un dels contertulians se li escapa el que els preocupa realment: si es reconeix la legitimitat de la demanda de la dona, possiblement les dones d’altres contertulians també voldrien seguir l’exemple d’aquesta dona.

Legitimitat no en té gens ni mica, la reivindicació d’Espanya sobre Catalunya. L’anul·lació d’un enllaç sota les condicions esmentades no hauria de ser més que una formalitat. La principal dificultat resideix en el fet de que Espanya nega el factor diferencial de Catalunya, a la vegada que se sent amenaçat precisament per aquesta diferència. Els catalans tenen una cultura molt diferent de la espanyola. Això salta a la vista de qualsevol que es prengui el temps de mirar una mica. El principi que els catalans segueixen és “parlant la gent s’entén”. Això vol dir que també saben escoltar per saber amb qui tracten i què els hi importa als altres. Potser varen desenvolupar l'art de negociar perquè Espanya els va prohibir participar en la conquesta d'Amèrica que va deixar gairebé tota la península ibèrica desforestada amb tants vaixells que es varen construir per cercar “El Dorado”, la ciutat daurada a ultramar. Molts sols fèrtils s'han perdut per l'erosió provocada per la manca de boscos, i la terra pateix una forta tendència a la desertificació. Els incendis provocats per requalificar terres per a la construcció estan fent tres quarts de lo mateix a la nostra época.

Els intents continuats al llarg dels segles de suprimir la cultura catalana i imposar-hi l'espanyola qualifican el reclam espanyol sobre Catalunya com el d'un conqueridor sobre una colònia. De fet, Catalunya mai no va esdevenir una part d’Espanya, ni tant sols des del punt de vista espanyol. Només cal veure el que els propis espanyols han anat dient sobre el catalans al llarg dels segles. Sempre se’ls ha vist com a diferents i sempre com una amenaça. Però el que és amenaçant en el catalans, és la culpa inconscient del maltractador, que no tolera veure i per això la nega i la projecta damunt les persones maltractades.

Des del punt de vista d’aquesta autoanomenada observadora internacional del conflicte hispano-català enlloc hi ha una història tan acerba i unívoca com aquí. Pot ser això es deu a la meva ignorància. Però la meva proposta pels senyors contertulians és que aprenguin del comportament fallit del seu company. Si es vol tenir una bona relació amb unes persones és assenyat conèixer les particularitats d’aquestes persones, escoltar-les, fer propis els seus desitjos i les seves pors per poder complir els desitjos en la mesura del possible i oferir protecció on regna la por. Però en el cas de Catalunya, ni això serviria ja. La unió entre Espanya i Catalunya va ser condemnada a fracassar a partir del moment en què varen deixar d'existir les Espanyes, quan Espanya va començar a suprimir les facultats d'autogestió del poble català i imposar a la força l'ordre centralista que caracteritza el govern espanyol.

Una característica del poble català és la seva capacitat d’integrar persones que són diferents en la població general. Els espanyols que viuen a Catalunya, per això, no tenen res a témer. A mes, a aquesta observadora internacional autoanomenada li sembla que ningú no vol posar fronteres, sinó simplement delimitar les competències que pertoquen a cadascú al seu propi territori. Una bona relació entre Espanya i Catalunya es pot crear quan Espanya reconegui la sobirania catalana.

Negar la forma de ser diferent d’una persona o d’un poble és violència, a través d’armes, lleis i constitucions. Les lleis i les constitucions existeixen per regular la convivència en societat i per assegurar el respecte i la igualtat de drets en el tractes mutus del membres de la comunitat. Les lleis que són contràries a aquesta finalitat, a la llarga, no són sostenibles perquè, enlloc de regular la convivència, fomenten l’enfonsament de la comunitat en la seva totalitat.

La única solució arquetípicament coherent del conflicte hispano-català és el reconeixement de la sobirania catalana. Encara que al govern espanyol li costi, li serà possible saldar la culpa del matractador només si empren passos per reparar la relació danyada. Només d’aquesta manera la societat espanyola podrà reorganitzar-se per participar junt amb una població catalana sobirana a fer les aportacions necessàries per mantenir la comunitat europea. Però si es continua negant la culpa del govern espanyol, aquesta es posarà de manifest a través d’actes fallits, bancarrotes, fracassos i falta d’èxits, molt probablement no només a Espanya i Catalunya sinó en el conjunt de la penya europea. Eliminar l'existència d'aquesta culpa no és possible, ni que Espanya aconseguís enterrar fins a l’últim català, cosa que és poc probable. Hi ha una dita catalana segons la qual cada català que és enterrat es converteix en un grapat de llavors. I de cada una d’aquestes llavors creixerà un altre català.

Per una persona que fa el que pot per donar suport a la pau i la unió de la humanitat pràcticament és indispensable donar suport a l’intent català d’assolir l'autodeterminació, perquè la pau i la unió són impossibles, si es força un poble contra la seva voluntat a participar d’un estat, especialment si aquest estat es burla de l'estat de dret, tal com ho fa el govern espanyol actual. Com a nació sobirana amb tota seguretat Catalunya farà una aportació valuosa a la convivència pacífica de tots els pobles i a la unió de la humanitat. Els únics que es senten amenaçat  per això són els que fins ara, de forma impune, han anat omplint les seves butxaques amb els béns que pertanyen a la comunitat.

19 d'octubre 2017


Brigitte Hansmann
   Anàlisi de patrons arquetípics
   Ciències lingüístiques aplicades
   DFA Reconeixement de patrons somàtics
   Integració estructural
www.dfa-europa.com

Una eina potent per facilitar les relacions

Mover lo inamovible

... a través de la respiración (en català aquí)

Vida es movimiento. Todo se mueve. Incluso en la quietud más profunda de la meditación está el fluir de la inspiración y la espiración, de la sangre y de la información en el sistema nervioso y en la red de agua que se extiende a través de todo el cuerpo. Solo los patrones de tensión desarrollados en circunstancias traumáticas interfieren con este movimiento. Aparentemente nos protegen contra el impacto de lo peor de la situación, pero nos mantienen encallados en el momento justo antes de ese impacto. Son como un filtro a través del cual percibimos lo que sucede momento a momento, siempre con la amenaza del impacto que está a punto de suceder. Puede ser un filtro generado por nuestra propia experiencia o por la de nuestros padres o abuelos y lo absorbimos a través del contacto en los primeros años de la vida o incluso nos llegó por vía genética. Reduce los movimientos respiratorios al mínimo imprescindible para sobrevivir. Parece inamovible por la amenaza de lo que pueda suceder cuando esto se mueva.

Tenemos aquí un método que ayuda a mover lo que parece inamovible. Pruebalo y si te convence, utilízalo cuando quieras.

Nota los movimientos de la respiración: cuando dejas salir el aire en la espiración, puedes notar como el peso de cuerpo reposa hacia el suelo y hacia el centro del cuerpo. Tómate un momento allí –nada, un momentito de nada-, lo suficiente para constatar la sensación de que debajo del cuerpo se encuentra el suelo que lo sostiene, para apreciar este apoyo y para descansar allí un ratito.

Entonces llegará el momento en el que necesitas aire. Simplemente abres y lo dejas entrar. Date tiempo también para sentir cómo el aire entra en tu cuerpo y lo ensancha. Cuando ya te has llenado, déjalo salir en seguida. No lo aguantes. De nuevo, nota cómo, al dejar salir el aire con la espiración, descansas hacia el centro de cuerpo y hacia el suelo, constatas y aprecias el apoyo y, cuando necesitas aire, te abres y lo dejas entrar. Y así, respiración tras respiración.

Es posible que al respirar de este modo aparezca una sensación de ahogo. Objetivamente estás respirando más de lo normal, o sea, seguro que no te estás ahogando. Es el registro en el cuerpo de todas aquellas partes que estaban ahogadas durante tanto tiempo. Finalmente les llega el aire que necesitan para vivir y, de entrada, manifiestan su malestar. Si no te asustas y continúas dejándolas participar en los movimientos respiratorios, al cabo de una cuantas respiraciones, el sistema nervioso se pondrá al día y la sensación se equilibrará.

Es posible también que se movilicen emociones retenidas desde hace mucho o desde los últimos días tan intensos. Si estás en un entorno seguro, simplemente déjalas fluir.  Si no, haz una cita con ellas para un momento concreto del mismo día en el que puedas procurarte un entorno seguro, a solas o con personas amadas. Lo que importa es que sigas dándote tiempo y espacio para cada uno de los movimientos respiratorios, incluyendo el momento de reposo sobre la base de apoyo al final de la espiración.

Respirando de esta manera puedes sentir claramente que no hay separación en ninguna parte. Tu cuerpo, el suelo que lo sostiene en el lugar concreto de la Tierra en el que estás, el espacio a tu alrededor, el aire que entre en tu cuerpo y el que sale, todo esto es un continuo que compartimos con todos los seres vivos. Este espacio infinito sí es indivisible y no necesita leyes para mantenerlo unido.  Quien usa la fuerza para imponer su criterio sobre el de otros se separa de la experiencia de esa unión. No se da cuenta de que pertenece al todo en las mismas condiciones que los demás. Nadie puede extraerse. Nota la fuerza y el sentido de cohesión que reside en ese espacio compartido.

Al final de la espiración, cuando ya ha salido todo el aire que sale fácilmente, sin apretar, y solo descansas hacia el suelo y hacia el centro del cuerpo, tienes acceso a lo más profundo de lo que eres como ser vivo y a las bases de apoyo en el mundo material del cual eres una parte. En ese espacio estamos profundamente conectados con todo el mundo. Cada uno es como es, todos somos diferentes, pero en lo más hondo como ser vivo, somos todos iguales.

Cuando  caminas, estás de pie, sentado o tumbado, puedes sentir la conexión de ese espacio con el suelo y el espacio a tu alrededor. A través de esta conexión, puedes dejar fluir tus deseos de paz y reconocimiento, puedes recibir apoyo y ayuda para tus dificultades y las emociones que conllevan, puedes enviar y recibir amor, alegría y gratitud, puedes pedir ayuda a la Tierra y al espacio abierto, puedes contar con el apoyo del planeta entero para tu resistencia pacífica a la injusticia. No hay fisuras, esta conexión entre el ser vivo que eres y el mundo del cual eres una parte es indivisible.

Allí puedes imaginar, crear y cultivar lo que quieras aportar tú.

Brigitte Hansmann
    Anàlisis de patrons arquetípics
    Ciències lingüístiques aplicades
    DFA Reconeixement de patrons somàtics
    Integració Estructural
    www.dfa-europa.com 

CONVOCATORIA Maratón de silencio compartido  La convocatoria ha cambiado cada día de 17h a 19h

http://maratodesilenci.paisconscient.cat/es/ El miércoles y el jueves fui entre las 8 y las 9 També fue bonito:

Moure lo inamovible

... a través de la respiració. (en castellà aquí)

Vida és moviment. Tot es mou. Fins i tot a la quietud mes profunda de la meditació està el fluir de la inspiració i la espiració, de la sang i de la informació en el sistema nerviós i a la xarxa d'aigua que s'esten a través de tot el cos. Només els patrons de tensió desenvolupats en circumstàncies traumàtiques interfereixen amb aquest moviment. Aparentment ens protegeixen contra l'impacte de lo pitjor de la situació, però ens mantenen encallats en el moment just abans d'aquest impacte. Són com un filtre a través del qual percibim el que passa moment a moment, sempre amb l'amenaça de l'impacte que està a punt de succeir. Pot ser un filtre generat per la nostra pròpia experiència o per la dels nostres pares o avis i l'absorbim a través del contacte en els primers anys de la vida o fins i tot ens arriba per via genètica. Redueix els moviments respiratoris al mínim imprescindible per a sobreviure. Sembla inamovible per l'amenaça del que pugui passar quan això es mogui.

Tenim aquí un mètode que ajuda a moure allò que sembla inamovible.

Fes la proba, i si et fa el pes, aplica-lo arreu, sempre que vulguis.

Nota els moviments de la teva respiració: quan deixes sortir l’aire amb l’espiració, es pot notar com el pes del cos reposa cap al terra i cap al centre del cos. Pren-t'hi un moment –res, un moment petit-, prou per constatar la sensació de que a sota del cos hi és el terra que el sosté, per apreciar aquest suport i descansar-hi un momentet.

Aleshores arriba el moment en el que necessites aire. Simplement obres i deixes entrar. Dóna’t temps per sentir com l’aire que entra al teu cos l’eixample. Quan ja estàs ple, deixa’l sortir de seguida. No l’aguantis. Nota com, una altre vegada, en deixar sortir l’aire amb l’espiració, descanses cap al centre del cos i cap al terra, constates i aprecies la presència del suport i, quan necessites aire, obres i el deixes entrar. I així respiració rere respiració.

És possible que en respirar així aparegui una sensació d’ofec. Objectivament estàs respirant més de lo normal, o sigui, segur que no t’estàs ofegant. És el registre al cos de totes aquelles parts que han estat ofegades durant tant de temps. Finalment els arriba l’aire que necessiten per viure i, de entrada, manifesten el seu malestar. Si no t’espantes i continues deixant-los participar en els moviments de la respiració, al cap d’una quantes respiracions el sistema nerviós es posarà al dia i la sensació s’equilibrarà.

És possible també que es mobilitzin emocions retingudes des de fa molt de temps o des d’aquest últims dies tan intensos. Si estàs en un entorn segur, deixa’ls fluir simplement. Si no, fes una cita amb elles per un moment concret avui mateix i procura’t un entorn segur, a soles o amb gent estimada. Lo important és continuar donant-te temps i espai per cadascun dels moviments respiratoris, incloent-hi el moment de repòs sobre la base de suport al final de la espiració.

Respirant d’aquesta manera pots sentir clarament que no hi ha separació enlloc. El teu cos, el terra que el sosté en el lloc concret de la Terra on et trobes, l’espai al teu voltant, l’aire que entra al cos i que hi surt, tot això és un continuo que compartim amb tots els altres ésser vius. Aquest espai infinit sí que és indivisible i no li cal cap llei per mantenir-lo unit. Qui fa servir la força per imposar el seu criteri damunt el dels altres es separa de l’experiència d’aquesta unió. No pot reconèixer que pertany al tot en les mateixes condicions que tothom. Ningú s’hi pot extreure. Nota la força i la sensació de cohesió que resideixen en aquest espai compartit.

Quan al final de l’espiració ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, sense pressionar, només descansant cap al terra i cap al centre del cos, tenim accés a lo més profund de lo que som com éssers vius i a les bases de suport en el mon material del qual en som una part.  En aquest espai estem profundament connectats amb tothom. Cadascú és com és, tots som diferents, però en lo més profund com ésser viu, som tots iguals.

Quan camines, dempeus, seguts i estirats, sent la connexió d'aquest espai amb el terra i amb l'espai que t´'envolta. A través d'aquesta connexió, pots deixar fluir-hi els teus desitjos de pau i reconeixement, pots rebre suport i ajuda amb les teves dificultats i les emocions que comporten, pots enviar i rebre amor, joia i gratitud, pots demanar ajuda a la Terra i a l'espai obert, pots comptar amb el suport del planeta sencer per la teva resistència pacífica envers la injustícia. No hi ha fisures, aquesta connexió entre l'esser viu que ets i el mon del qual ets una part és indivisible.

Aquí pots imaginar, crear i cultivar el que vols aportar tu.


Brigitte Hansmann    Anàlisis de patrons arquetípics
    Ciències lingüístiques aplicades
    DFA Reconeixement de patrons somàtics
    Integració Estructural
    www.dfa-europa.com

CONVOCATÒRIA Marató de silenci compartit

La convocatòria ha canviat: cada dia de 17h a 19h

http://maratodesilenci.paisconscient.cat/home/ El dimecres i el dijous hi vaig anar entre les 8 i les 9. També va ser maco.

Instalado en el no

Descubrir el “no” marca un momento crucial en el desarrollo de todo ser humano. Durante el primer año de vida vivimos inmersos en el campo de la familia. En ese período, en el sistema nervioso se desarrollan principalmente las estructuras responsables de la percepción sensorial y la coordinación motora. Durante el segundo año, poco a poco toman forma las estructuras necesarias para tener la conciencia de existir como un individuo, un “yo”, con preferencias, gustos y aversiones que pueden ser distintos de los de los demás miembros de la familia. Todo niño quiere poder hacer lo que hacen los mayores y, a los dos años, cuando descubre el no, empieza a poder practicarlo en cierta medida. Resulta frustrante encontrarse, una y otra vez, con los límites de las capacidades recién adquiridas, pero un niño sano se aplicará con perseverancia, o pedirá ayuda a un adulto, hasta lograr lo que se propone.

En esa fase de desarrollo, el “no” es una declaración de poder que ayuda al individuo a salir de la indiferenciación de una vida inconsciente y afianzar el centro de conciencia del “yo” incipiente. Es importante dar espacio a esa fase para que el niño pueda refinar la coordinación motora y adquirir las habilidades sociales que le permiten regular su conducta en la convivencia con los demás en la medida correspondiente a su grado de madurez. Saber decir que no es un paso imprescindible en el desarrollo de capacidades como, por ejemplo, el control de esfínteres o la planificación de la ejecución de deseos. Pero no es más que uno de los primeros pasos. No se puede saltar pero, para realmente adquirir ese control y esa capacidad de planificación, tienen que madurar muchas cosas, tanto en las estructuras físicas como en la comprensión y la conducta.

En el estadio inicial de indiferenciación, el sistema nervioso no dispone de estructuras para percibirse a uno mismo como un “yo” y a los demás como un “otro”, ni ninguna relación entre uno y otro.Toda comunicación, que a esa temprana edad consiste principalmente en sonidos y gestos, surge en relación con las sensaciones que tienen lugar en el propio cuerpo. La percepción de esas sensaciones es exquisita, en especial todo lo relacionado con las sensaciones de contacto con los cuidadores principales, normalmente los padres. Pero el procesamiento de la información que transmiten se limita a agruparlas en sensaciones parecidas dentro de las grandes categorías: agradable, desagradable, indiferente. El aprendizaje temprano se basa principalmente en ajustar la conducta para obtener sensaciones agradables y evitar las desagradables. Así, la plétora de información sensorial que transcurre en el cuerpo contribuye a la forma en la que el niño organiza su presencia en el mundo, su visión de sí mismo, del mundo y de lo que cree poder alcanzar en la vida. Las sensaciones relacionadas con culpas inconscientes y el estrés postraumático no resuelto, resultantes de las guerras y dictaduras del siglo XX, que los padres -y los padres de estos- se esforzaron por apartar de su experiencia consciente, así como los patrones de conducta que desarrollaron con este fin forman parte de la información sensorial que se transmite a través del contacto.

Con un apoyo adecuado, un niño supera sin problemas la edad del “no” y su coordinación motora, y sus habilidades sociales maduran para que pueda aprender todo lo necesario para convertirse en un adulto que, a la larga, incluso pueda llegar a actuar de maneras que ayuden a resolver la forma en que se manifiestan la culpa inconsciente y el estrés postraumático de sus padres y abuelos en su propia vida. Así estará en condiciones de hacer una aportación valiosa al conjunto de una sociedad comprometida con una convivencia en paz y democracia.

Pero sucede a menudo, especialmente en un entorno marcado por el autoritarismo, que determinadas fases de desarrollo no llegan a su conclusión y una parte de la persona se queda encallada en esa fase. El conjunto de la persona se adapta a los requerimientos de su entorno, se sobrepone a la parte encallada en la fase interrumpida y se esfuerza por no dejar espacio a las sensaciones desagradables relacionadas con ella. En momentos de una bajada de defensas por cansancio, enfermedad, estrés, pérdidas o periodos de cambio, sin embargo, esta parte aflora invariablemente, se hace sentir y se manifiesta en la conducta de la persona. Es como el eslabón más débil de una cadena, por donde esta tiende a romperse.

Una persona encallada en la fase del “no” puede haber desarrollado sus capacidades para convertirse en un hábil hombre de negocios, capacitado para desarrollar estrategias sofisticadas para generar beneficios, o incluso llegar a ser presidente, vice-presidente o ministro de un gobierno, pero su capacidad de contacto profundo y auténtico, consigo mismo y con los demás, de la que nacen la empatía y la compasión, quedó truncada en la fase inicial del centro de conciencia incipiente. Puede haber adaptado su conducta perfectamente a los requerimientos de su entorno, sin jamás manifestar el “no”, hasta que sucede algo que activa el complejo y la persona acaba poseída por la negativa que eclipsa las capacidades que tendría en condiciones normales. En ese estado, la persona es incapaz de percibir al otro, porque solo ve los aspectos inconscientes de la propia persona  que proyecta en los demás. Intentar hacer algo juntos con una persona en ese estado de posesión es imposible porque, para estar juntos, ambos tienen que poder percibir al otro, a sí mismos y la forma en la que se relacionan con el otro. Sin ello, no hay contacto, no hay unión, el otro queda anulado, engullido en la indiferenciación de la propia persona. En la relación entre padres e hijos cabe esperar que el adulto tenga una comprensión más madura de las dinámicas y la paciencia y tolerancia para contener el no del pequeño lo suficiente para darle los límites que le permiten desarrollar sus propias capacidades, sin engullir al hijo o a la hija en las expectativas que abrigaban para ellos.

Cuando esto sucede en las relaciones entre colectivos humanos, sin embargo, no es tan evidente reconocer dónde reside la autoridad. A un colectivo habituado a vivir bajo un régimen centralizado con una historia autoritaria, de entrada, le cuesta desenvolverse en una forma de gobierno más descentralizada, propia de una democracia participativa. Igual como sucede en un individuo con un centro de conciencia frágil, tiende a estar a la defensiva porque carece de la capacidad de asimilar información en conflicto con la constitución que desarrolló bajo las condiciones iniciales de su vida, es decir, la visión de sí mismo, del mundo y de lo que supone que la vida le depara. Se defiende a capa y espada porque teme ser aniquilado, si la identidad constituida es cuestionada. Cuando se activan los síntomas del estrés postraumático y de la culpa inconsciente, ya sean propios o heredados, un ego frágil intentará defenderse como si fueran ataques provenientes de fuera, sin darse cuenta de que lo que ve y lo que le pasa radica en la forma de su propio cuerpo y en cómo lo usa para relacionarse con los demás.

Por doloroso que pueda resultar que una proyección caiga y una falsa identidad se desmorone, es a partir de allí que será posible asimilar los contenidos rechazados, crecer, desarrollarse y crear relaciones significativas con uno mismo y con el resto del mundo. Para poder gestionar el impacto emocional de realidades dolorosas es necesario disponer de un centro de conciencia sólido, capaz de metabolizar los significados y las implicaciones que se desprenden de la interacción con los demás, capaz de reconocer que los límites de la propia libertad se encuentran allí donde topan con la libertad del otro.

Parece que algunas personas estén demasiado instaladas en su forma de ser y estar como para que les sea posible desarrollar un centro de conciencia sólido, porque la fragilidad de su ego les impide el acceso al ejercicio de la humildad, la tolerancia, la confianza, la responsabilidad y el amor, propios de un ser humano maduro. Es inútil esperar un trato maduro de ellos. A los demás les puede ayudar tener presente que el comportamiento pueril de esas personas surge de un aspecto infantil inconsciente, perdido en el aislamiento propio del trauma o de una culpa que es inconsciente por resultar intolerable al yo consciente. Tenerlo presente le ayuda a uno a ser paciente y a concederles un margen de tolerancia. Ayuda a comprender que decir que no permite a esas personas afianzarse y procurarse un módico margen de seguridad que les ofrece una ilusión de protección contra un peligro que perciben debido al trauma o la culpa inconsciente propios o heredados. Habrá que darles contención para que puedan madurar sus habilidades sociales y aprender a elaborar una forma de actuar que sea factible. Habrá que dar contención especialmente a la parte infantil perdida en el inconsciente y poder entrar en comunicación con ella para darle una experiencia de cómo es la sensación de relacionarse con alguien dispuesto a ayudarle a crecer y aprender. Sus proyecciones hacia los demás señalan la vía de acceso. El primer paso es ayudar a la persona a reconocerlas como propias. Para ello es importante no entrar en reacción a sus proyecciones, por más desagradables que sean, sino devolvérselas, tranquilamente, con amabilidad y firmeza, las veces que haga falta.

Reconocer las formas en las que uno ha organizado su experiencia en el cuerpo y desarrollar alternativas en consonancia con la realidad física y las coordenadas objetivas de la vida en la Tierra es un proceso imposible de llevar a cabo a solas. Es a través de la relación práctica con personas experimentadas en el tema que es posible rescatar las partes de la propia persona que en su día fueron relegadas al inconsciente por no tener el apoyo, la comprensión, ni los recursos necesarios para regular su experiencia. Es importante rescatarlas, porque solo así será posible crear relaciones significativas y de compromiso con la verdad, la paz y la democracia.

Brigitte Hansmann
DFA Reconocimiento de Patrones Somáticos
Análisis de patrones arquetípicos
www.dfa-europa.com

El cos no menteix

Quan veig personatges públics a la tele, em fixo en com es mouen, o no es mouen, mentre parlen. El seu cos em revela si diuen la veritat o menteixen. No són els gestos ni les postures que poden haver après com a tècnica de comunicació no verbal. Miro com s'estan en el seu cos en relació amb el referent objectiu de les coordenades gravitatòries -l’horitzontal i la vertical-, com ocupen l’espai amb el seu cos, com és la relació entre el cos i el seu entorn, el terra i l’espai al voltant, com ressona la veu dins el cos, com són els seus moviments. Em fa feliç viure a un país on alguns representants electes del poble comuniquen amb coherència; en tot el món no n’hi ha molts. Malauradament, abunden els qui menteixen.

Sens dubte hi ha qui menteix de forma intencionada, però, probablement, la majoria ni se n'adona. Realment es creuen el que diuen. No s'adonen que parlen de la projecció de la seva pròpia ombra. L’exemple més recent a la meva retina, aquest matí del 7 de setembre, és el de Soraya Sáenz Santamaría. Quan parla, es mou només a la superfície, l’interior del seu cos resta absolutament quiet. No hi té accés ningú, ni tan sols ella mateixa.

Igual que tots els éssers humans, també ella ha nascut amb una llum interna que li permetria tenir consciència de si mateixa. Quan un es posa davant d’aquesta llum, el primer que veu arreu, miri cap a on miri, és l’ombra de la pròpia forma projectada per aquesta llum. En principi és una bona cosa perquè, a través de les pròpies projeccions, un pot arribar a conèixer aspectes d’un mateix que és possible veure només a través de la imatge reflectida de la pròpia persona. Però fa falta una certa maduresa personal i ètica per tenir la humilitat de reconèixer les ombres projectades com a pròpies. La senyora Sáenz no s’adona que és ella, juntament amb els seus correligionaris, qui tracta la democràcia a puntades de peu. El to alliçonador de la seva veu revela que la seva creença de ser posseïdora de la veritat, capacitada per instruir-hi els altres, no té fonaments; més aviat té el gruix d’una capa de maquillatge que es posa a la cara. El gest de la seva boca diu molt més que les paraules que li ragen de la boca. Proveu posar la boca com ella. Quan ho faig, tot el meu cos s'encongeix. És com si hi hagués una pressió des de fora que fa estret l'espai a l'interior. En certa manera, em fa sentir com una nena petita enfadada perquè no li donen o no li deixen fer el que vol.

Parlo de la senyora Sáenz perquè va ser la penúltima imatge que vaig veure abans d’apagar la tele a la una de la matinada. Però també els senyors Rajoy, Montoro, García-Margallo, Fernández-Díaz, les senyores Díaz, Arrimadas i molts altres, fins i tot el senyor Iglesias, d’una forma o altra, comuniquen clixés i superficialitats desconnectades de la seva pròpia persona. La seva presència física diu una cosa molt diferent d'allò que diuen les seves paraules. Això és el que constitueix la mentida. La mentida és un recurs humà que permet gestionar l’experiència quan la intensitat emocional de la veritat , o les seves implicacions, són intolerables per a la persona. La veritat queda a l’inconscient i es fa visible només a través de la projecció, situant en els altres allò que no es veu capaç de tolerar en si mateix. En aquest sentit, la mentida compleix una funció d’autoprotecció i de defensa contra el reconeixement d’una veritat que destruiria la imatge que la persona s’ha fet de si mateixa i del món; trasbalsaria la seva capacitat de funcionar en el món de la manera que ho ha fet fins ara. Però això té un gran inconvenient: amb la mentida és impossible que hi hagi relacions humanes significatives, una adaptació eficaç a realitats doloroses, creixement i desenvolupament, en tots els nivells.

L’última imatge a la tele, abans d’asseure'm a fer la meditació i d'anar a dormir després de la jornada del dia 6 de setembre de 2017, va ser la del nostre president Carles Puigdemont, un parell de frases del seu discurs de just abans, a mitjanit. Quan parla, és tot ell qui parla. El que diu, ho diu de tot cor. El seu cos vibra amb la seva veu. És coherent, no només amb el que diu, sinó també amb com ho diu; la relació entre el seu cos i l’entorn que l’envolta és coherent. És coherent amb ell mateix i amb la funció arquetípica que compleix. Obre la porta a la possibilitat de relacions veritablement significatives entre persones i pobles, és a dir, a una comunicació capaç de resoldre conflictes i de crear una convivència democràtica en pau.

A l’altra banda, les rèpliques d’avui del Sr. Rajoy i les declaracions del fiscal general de l’Estat espanyol reflecteixen l’immobilisme personal i institucional, no només en les seves paraules, sinó també en el to de veu, els moviments respiratoris i la presència física. Vull creure que estan convençuts de dir la veritat, i tanmateix la seva presència física està en clara contradicció amb allò que diuen. I el cos no menteix. El seu cos reflecteix l’immobilisme que trenca la convivència democràtica. Reflecteix el predomini de l’exercici del poder i la incapacitat d’escoltar i prendre’s un temps per realment entendre el que s’està comunicant. Fa palesa la manca de reflexió i la continua reactivitat de les actituds del govern espanyol que trenquen la convivència democràtica. Les seves paraules ho situen tot allà fora, perquè així ho veuen ells. No s’adonen que estan veient l’ombra  que ells mateixos projecten.

No podré votar el dia 1 d’octubre perquè, encara que durant tota la meva vida laboral he contribuït a l’economia espanyola, m’he negat sempre a renunciar al meu passaport alemany, cosa que Espanya exigia per poder sol·licitar la nacionalitat espanyola. Però m’agradaria molt tenir un passaport català juntament amb l’alemany. M’agradaria viure en un país governat per representants elegits pel poble, que tinguin consciència de la interdependència de totes les formes de vida, una consciència encarnada, reflectida en la seva presència i en els seus actes. Els exemples dels representants del poble català que he esmentat em donen certa esperança que això pugui ser possible. Si més no, a Catalunya hi ha unes profundes arrels històriques de participació ciutadana en la vida pública d'un país mil·lenari. Mentre que la unitat d'Espanya, amb la qual els governants espanyols s'omplen la boca, va ser imposada, primer per desacatament a unes prescripcions testamentàries i desprès per la força armada, per persones que no tenen una tradició de participació ciutadana, sinó que es basen en l'exercici d'un poder centralitzat a un país que existeix des de fa relativament poc temps.

Puc oferir el meu suport professional com a experta en anàlisi de patrons arquetípics i reconeixement de patrons somàtics. L'anàlisi de patrons arquetípics em capacita per fer pronòstics quant a les possibilitats d’èxit d’iniciatives a partir de la seva coherència arquetípica. El reconeixement de patrons somàtics es basa en una intervenció física manual, acompanyada d'una educació de la consciència corporal, que ajuda a gestionar el cos i trobar la millor relació possible amb la força gravitatòria que ens ajuda a mantenir l’esma i generar energia per suportar les pressions constants del procés de viure. Tots dos serveis poden contribuir a una comunicació i presència eficaces. Poso aquests serveis professionals a l’abast de totes les persones que participen en el procés d’autodeterminació del poble català. Si en voleu saber més, podeu visitar www.dfa-europa.com o contactar-me directament.

En tot cas, encara que no em digueu res, sapigueu que compteu amb el suport de les facultats que he anat desenvolupant al llarg de la vida, per posar el meu cos i la meva psique en una relació determinada entre el terra i la persona o iniciativa en qüestió per tal que l’energia de la terra pugui fluir a través meu cap a ella per recolzar-la; en aquest cas, que la ciutadania catalana pugui votar sobre quina mena de país volem.

Moltes gràcies per la vostra feina!

Sincerament,
Brigitte Hansmann
www.dfa-europa.com