Els pobles que formaven el seu regne eren molt diferents. Els habitants de Nogara sempre maldaven per contribuir al govern i a la gestió de la vida pública. Eren molt perseverants. Un cop s'havien proposat una cosa, no hi havia res que els pogués fer desviar del rumb que s'havien fixat. Tots seguien un principi que deia: "Parlant s'entén la gent, perquè saber parlar també vol dir saber escoltar". I per això aquest país tenia institucions en què els ciutadans podien parlar entre ells i participar directament en el govern de la nació. El rei era molt més partidari d'aquesta mena de govern compartit que no pas del poder centralitzat que es veia obligat a exercir a Sticalla.
Perquè els habitants d'Sticalla es decantaven més per deixar en mans del poder central, o sigui, la monarquia i l’aristocràcia, la gestió dels afers propis i del conjunt del regne. Els nobles d'aquest regne eren molt afeccionats a la guerra. Molts d'ells eren aventurers que sempre buscaven pobles per conquerir i després sotmetre'ls i espoliar-ne les riqueses, de la mateixa manera que espoliaven el fruit del treball dels seus propis súbdits.
El rei temia que els guerrers i els aventurers d'Sticalla es llancessin sobre els habitants de Nogara segons qui ell triés com a successor. A la línia successòria hi havia dos candidats, però el rei no veia clar que cap dels dos fos realment capaç de governar els dos països d'una manera justa i adient als trets i les capacitats particulars dels ciutadans de cadascun. Per a uns era necessari participar en el govern per tal de fer florir al màxim l'economia i la cultura del seu país. Els altres, però, no se'n sortien sense la direcció del poder central.
Aleshores un dels dos candidats va morir en un accident que mai no es va acabar d'esclarir. L'altre candidat era el net del centralisme personificat. Amb ell no es podia esperar que la ciutadania pogués participar en el govern. I precisament aquest va ser el qui va acabar sent l'hereu. El rei estava convençut que el seu successor sotmetria de seguida Nogara al poder centralista, perquè seguia la mentalitat del seu avi al peu de la lletra. Per tal d'evitar-ho, el rei va fer un testament on disposava que el successor hauria de respectar en tot moment les diferents formes de govern dels països del regne. La seva única esperança era que el successor n'aprengués amb la pràctica i que, amb el temps, sabés estar a l'alçada de les diverses demandes i necessitats que li caldria gestionar. Per això, d'entrada, el volia posar a prova d'una manera que li fes conèixer els diferents tarannàs dels pobles del regne i que aprengués a respectar-los i a apreciar-los tal com eren.
Tanmateix, abans de poder donar a conèixer la prova a la qual el volia sotmetre, el rei es va morir tot de sobte. No seria d'estranyar que algú s'hagués encarregat d'enviar-lo a l'altre món. I aleshores va passar el que ell tant temia: es varen instaurar la guerra i el despotisme. Durant segles. I no només als països del seu regne, que es varen veure forçats a agrupar-se en una "gran pàtria" anomenada Neinpas, sinó a tot arreu.
El rei jeia ara a la tomba i no trobava repòs. No parava de donar voltes i de senyar-se: "Déu meu! Això no hi ha qui s'ho cregui!" Com el recordaria la posteritat ja li era de tot igual, però estava d'allò més amoïnat pel destí que li esperava al seu poble. "Com se li pot explicar a aquesta gent que la riquesa d'un regne prové de la diversitat dels seus pobles? Només cal donar-los espai perquè puguin florir. Així no anirà bé la cosa! Jo no puc jaure tranquil a la tomba si no arriben a entendre un principi tan fonamental com aquest! La cobdícia i la set de poder d'aquesta gent és que no té nom! Què hi podria fer jo...? Què hi podria fer jo...?". Els cortesans del successor varen fer posar lloses i rocs damunt la tomba. Però les lloses es trencaren i els rocs rodolaren cap als costats, perquè el rei difunt no parava de remenar-se dins la tomba i no trobava repòs.
Encara que el seu cos sense vida ja no tenia veu, els seus laments arribaren a oïdes d'una força que posseïa la facultat d'adoptar qualsevol forma que li convingués per tal d'ajudar aquells que li pregaven que els alliberés del seu patiment. Si l'atribolat rei, quan encara vivia, hagués adreçat els seus pensaments a la força de Percebre els Sons del Món, ella hauria acudit a fer-li costat de seguida. Però el rei no feia més que pensar en què podria fer. Mai no se li va acudir que Percebre els Sons del Món el podria ajudar a trobar una solució pràctica.
Percebre els Sons del Món és una força que ajuda de seguida tots aquells que s'hi adrecen. Així que algú li envia els seus pensaments, ella corre a ajudar-los i fer-los costat allà on calgui. La seva empatia i compassió, la seva força i capacitat, no coneixen fronteres.
Malgrat totes les adversitats i entrebancs al llarg dels segles, la intenció del poble de Nogara de restaurar un sistema de govern que comptés amb la participació del poble era inesgotable. Intenció Inesgotable ajuda tothom que li dona la seva confiança. Sap com n'és d'important Percebre els Sons del Món per dur a terme qualsevol empresa i, molt especialment, en èpoques de perill i situacions d'amenaça. Però com s'ho fa Percebre els Sons del Món per ajudar aquells que se li adrecen? Quan algú es troba en un destret, només cal que pensi en la força de Percebre els Sons del Món perquè el camí de sortida se li aparegui sens falta. Intenció Inesgotable sap apreciar la força de Percebre els Sons del Món i, ple de joia, li dedica els seus béns més preats. Al seu torn, Percebre els Sons del Món els posa de seguida a disposició del reconeixement absolut de la preciosa diversitat de totes les formes de vida.
Des de temps immemorials, Intenció Inesgotable ha acompanyat sempre tots aquells que estan disposats a resoldre els conflictes a través del diàleg. Una vegada, almenys durant uns anys, fins i tot a Neinpas, és a dir, als països de Nogara i Sticalla unificats per la força de les armes, aconseguiren mantenir una forma de govern que descansava íntegrament sobre la voluntat del poble, per al bé col·lectiu de tots. A la tomba del rei que fins ara no havia trobat repòs, la cosa es va calmar durant aquests anys. Fins i tot hi varen créixer flors. Però als guerres i als aventurers, aquest estat de coses no els agradava gens, encara que fins i tot a ells els anés millor d'aquesta manera. Però ai, renunciar als seus privilegis... Ah, no, això sí que no! I es tornaren a embrancar amb la guerra. De diàleg, no en volien saber res, amb ningú. Això voldria dir que haurien d'escoltar les veus dels altres. Ah, no, fins aquí hem arribat! En tot cas, només escoltarien la seva pròpia veu, i fins i tot això de vegades els semblava massa exigència. Si es quedaven prou callats per arribar a escoltar res del que els deien, a dintre començaven a sentir el rebombori de tot allò que havien reprimit durant tant temps. Això era massa. No ho podien tolerar.
Aleshores, al voltant del regne començaren a aparèixer comunitats de nacions en les quals Neinpas també volia participar. I amb això de participar-hi, tothom hi estava d'acord. Ara, als espadatxins no els quedaria més remei que aprendre a dialogar amb els altres. Però aprendre les llengües de les altres nacions se'ls feia molt costa amunt. I saber escoltar... Això sí que se'ls feia impensable, encara que els ho expliquessin en la seva pròpia llengua. I sobretot si venia de la conciliadora Nogara.
Per al poder central de Neinpas, admetre qualsevol mena de culpa, ni que fos en el seu fur intern, significava una pèrdua de prestigi que no es podien permetre de cap de les maneres. Però tanmateix, cada individu humà, sense excepció, pertany a la preciosa diversitat de totes les formes de vida i, per això, no pot ocultar la seva culpa, per molt que provi de justificar-se o d'amagar-se darrere la legalitat d’unes lleis creades per a res més que aquesta finalitat. Però les lleis que van contra les regles de la convivència pacífica dels pobles, a fi de comptes, no fan més que perjudicar tothom. Fins i tot quan hom no se n'adona, tard o d'hora farà coses que revelaran aquesta culpa a tothom, tret, potser, del mateix culpable.
Com va passar, per exemple, quan un vaixell petrolier amb l'infaust nom de Prestige va naufragar prop de les costes de Neinpas, uns segles després que morís el rei amoïnat. El govern central d'aquell moment, en comptes de posar en marxa tots els sistemes disponibles per reduir al mínim els danys, es va estimar més treure'l de les aigües territorials i portar-lo mar endins, on es va desfer en mil bocins. Els danys provocats, en tots els sentits, varen ser enormement pitjors. La pèrdua de prestigi de Neinpas provocat pel desastre del Prestige era ara d'allò més evident per a qualsevol que ho volgués veure.
El petroli s’ha format a partir de les restes mortals dels avantpassats de totes les formes de vida actuals. Des de fa molt temps, les qüestions territorials i la pertinença a un país o un altre han estat molt determinades per la voluntat d'assegurar-se l'accés a aquestes restes mortals dels avantpassats, i no precisament per honorar-los com es mereixen, sinó per aconseguir més poder i enriquir-se a costa dels altres. Això encaixava perfectament amb la tradició immemorial de Neinpas d'obtenir riqueses per la força de les armes.
Però, ai las, aquesta diversitat de relacions i connexions de la població de Nogara, que volien parlar per entendre's entre ells i amb els altres, ajudar-se mútuament, sempre junts amb Intenció Inesgotable, era un corcó intolerable per al govern centralista. Els seus ministres ho vivien com una amenaça. I justament perquè a sota del llindar de la seva consciència hi havia la culpa dels seus avantpassats i de la seva pròpia, eren incapaços de parlar amb els altres d'una manera franca i oberta. Per molt que s'acollissin a la legalitat de les seves demandes, al final cadascun d'ells estava tot sol i aïllat en si mateix.
I aleshores va arribar el moment de la gent, del poble que s'havia anat preparant, dia a dia, any rere any, amb l'ajut d'Intenció Inesgotable, per fer-se càrrec directament de la gestió dels seus afers. Però primer volien demanar-li a Percebre els Sons del Món que els donés suport en les seves aspiracions. No volien emprendre res que no estigués en consonància amb aquesta força.
El govern central no volia permetre de cap de les maneres que Percebre els Sons del Món entrés en el joc. Però això era gairebé tan poc realista com voler buidar el mar d'aigua amb un got.
Si el rei va arribar a trobar mai el repòs, no ho sap ningú. Caldrà veure com acaba la cosa. La narradora confia en la Intenció Inesgotable del poble de Nogara, dedica la seva atenció plena a Percebre els Sons del Món i malda per mantenir-se profundament vinculada al reconeixement absolut de la preciosa diversitat de totes les formes de vida.
I si no s'han mort és que encara són vius.
Això és un conte. Qualsevol semblança amb persones o fets reals és intencionada. Com la majoria de contes, aquest també es basa en la transmissió narrativa de patrons arquetípics i no pretén ser una representació acurada de cap mena de fets.
11 de setembre del 2017
Brigitte Hansmann
Anàlisi de Patrons Arquetípics
DFA Reconeixement de Patrons Somàtics
www.dfa-europa.com
Traducció de l'alemany: Matias Mulet i Brigitte Hansmann
auf deutsch hier
gracies Brigitte, no he pillat Neinpas encara que ho llegeixo al reves
ResponderEliminarHola Alícia, vaig escriure aquest conte en alemany. Spanien -> Neinpas
EliminarNein = no, pas -> ne pas,
Hermosa metáfora de una inquietante realidad que todavía vibra.
ResponderEliminarGracias por abrir ventanas a la luz.