jueves, 19 de octubre de 2017

Unió i independència


(auf deutsch hier)
Com és possible que persones que s’afanyen per crear pau i unió, fan el que poden per donar suport a la independència d’un país. No volem unir enlloc de separar? Per algú qui no coneix, o coneix només superficialment, la història catalana, el poble català i el present català dins Espanya, certament és difícil de comprendre. Tractar aquesta qüestió en profunditat dins un marc d'espai limitat és impossible. Però una comparació podria clarificar l’assumpte.

Imagineu un matrimoni entre un home catòlic i una dona catòlica o sigui, un enllaç sagrat indissoluble entre dues persones. En el moment de casar-se, tot el patrimoni de la dona passa a mans de l'home. Al cap d'uns anys ell li nega el dret de decidir sobre els seus assumptes: Ets meva i tot això sobre el que vols decidir es meu.  No hi tens res a dir.  Dels teus avis, del teu pare i del teu germà gran ja no pots esperar cap suport, ja els he matat. Si continues renegant, mataré també la teva mare i els germans i les germanes que et queden.

Passen els anys i, quan la mare ja ha mort de gran, la dona vol posar fi a aquest matrimoni. Els seus germans i les seves germanes la recolzen en la seva intenció. L’home no en vol saber res; li intervé els comptes bancaris, l’apallissa, la calumnia i l’empresona. Als companys de la seva penya de tertúlies la seva actitud els és incòmode, però parlen de res més que de la indissolubilitat del sagrament del matrimoni i de que les dificultats s’haurien de resoldre a la vida privada de la parella. Però un dia a un dels contertulians se li escapa el que els preocupa realment: si es reconeix la legitimitat de la demanda de la dona, possiblement les dones d’altres contertulians també voldrien seguir l’exemple d’aquesta dona.

Legitimitat no en té gens ni mica, la reivindicació d’Espanya sobre Catalunya. L’anul·lació d’un enllaç sota les condicions esmentades no hauria de ser més que una formalitat. La principal dificultat resideix en el fet de que Espanya nega el factor diferencial de Catalunya, a la vegada que se sent amenaçat precisament per aquesta diferència. Els catalans tenen una cultura molt diferent de la espanyola. Això salta a la vista de qualsevol que es prengui el temps de mirar una mica. El principi que els catalans segueixen és “parlant la gent s’entén”. Això vol dir que també saben escoltar per saber amb qui tracten i què els hi importa als altres. Potser varen desenvolupar l'art de negociar perquè Espanya els va prohibir participar en la conquesta d'Amèrica que va deixar gairebé tota la península ibèrica desforestada amb tants vaixells que es varen construir per cercar “El Dorado”, la ciutat daurada a ultramar. Molts sols fèrtils s'han perdut per l'erosió provocada per la manca de boscos, i la terra pateix una forta tendència a la desertificació. Els incendis provocats per requalificar terres per a la construcció estan fent tres quarts de lo mateix a la nostra época.

Els intents continuats al llarg dels segles de suprimir la cultura catalana i imposar-hi l'espanyola qualifican el reclam espanyol sobre Catalunya com el d'un conqueridor sobre una colònia. De fet, Catalunya mai no va esdevenir una part d’Espanya, ni tant sols des del punt de vista espanyol. Només cal veure el que els propis espanyols han anat dient sobre el catalans al llarg dels segles. Sempre se’ls ha vist com a diferents i sempre com una amenaça. Però el que és amenaçant en el catalans, és la culpa inconscient del maltractador, que no tolera veure i per això la nega i la projecta damunt les persones maltractades.

Des del punt de vista d’aquesta autoanomenada observadora internacional del conflicte hispano-català enlloc hi ha una història tan acerba i unívoca com aquí. Pot ser això es deu a la meva ignorància. Però la meva proposta pels senyors contertulians és que aprenguin del comportament fallit del seu company. Si es vol tenir una bona relació amb unes persones és assenyat conèixer les particularitats d’aquestes persones, escoltar-les, fer propis els seus desitjos i les seves pors per poder complir els desitjos en la mesura del possible i oferir protecció on regna la por. Però en el cas de Catalunya, ni això serviria ja. La unió entre Espanya i Catalunya va ser condemnada a fracassar a partir del moment en què varen deixar d'existir les Espanyes, quan Espanya va començar a suprimir les facultats d'autogestió del poble català i imposar a la força l'ordre centralista que caracteritza el govern espanyol.

Una característica del poble català és la seva capacitat d’integrar persones que són diferents en la població general. Els espanyols que viuen a Catalunya, per això, no tenen res a témer. A mes, a aquesta observadora internacional autoanomenada li sembla que ningú no vol posar fronteres, sinó simplement delimitar les competències que pertoquen a cadascú al seu propi territori. Una bona relació entre Espanya i Catalunya es pot crear quan Espanya reconegui la sobirania catalana.

Negar la forma de ser diferent d’una persona o d’un poble és violència, a través d’armes, lleis i constitucions. Les lleis i les constitucions existeixen per regular la convivència en societat i per assegurar el respecte i la igualtat de drets en el tractes mutus del membres de la comunitat. Les lleis que són contràries a aquesta finalitat, a la llarga, no són sostenibles perquè, enlloc de regular la convivència, fomenten l’enfonsament de la comunitat en la seva totalitat.

La única solució arquetípicament coherent del conflicte hispano-català és el reconeixement de la sobirania catalana. Encara que al govern espanyol li costi, li serà possible saldar la culpa del matractador només si empren passos per reparar la relació danyada. Només d’aquesta manera la societat espanyola podrà reorganitzar-se per participar junt amb una població catalana sobirana a fer les aportacions necessàries per mantenir la comunitat europea. Però si es continua negant la culpa del govern espanyol, aquesta es posarà de manifest a través d’actes fallits, bancarrotes, fracassos i falta d’èxits, molt probablement no només a Espanya i Catalunya sinó en el conjunt de la penya europea. Eliminar l'existència d'aquesta culpa no és possible, ni que Espanya aconseguís enterrar fins a l’últim català, cosa que és poc probable. Hi ha una dita catalana segons la qual cada català que és enterrat es converteix en un grapat de llavors. I de cada una d’aquestes llavors creixerà un altre català.

Per una persona que fa el que pot per donar suport a la pau i la unió de la humanitat pràcticament és indispensable donar suport a l’intent català d’assolir l'autodeterminació, perquè la pau i la unió són impossibles, si es força un poble contra la seva voluntat a participar d’un estat, especialment si aquest estat es burla de l'estat de dret, tal com ho fa el govern espanyol actual. Com a nació sobirana amb tota seguretat Catalunya farà una aportació valuosa a la convivència pacífica de tots els pobles i a la unió de la humanitat. Els únics que es senten amenaçat  per això són els que fins ara, de forma impune, han anat omplint les seves butxaques amb els béns que pertanyen a la comunitat.

19 d'octubre 2017


Brigitte Hansmann
   Anàlisi de patrons arquetípics
   Ciències lingüístiques aplicades
   DFA Reconeixement de patrons somàtics
   Integració estructural
www.dfa-europa.com

Una eina potent per facilitar les relacions

No hay comentarios:

Publicar un comentario