El cos no menteix

Quan veig personatges públics a la tele, em fixo en com es mouen, o no es mouen, mentre parlen. El seu cos em revela si diuen la veritat o menteixen. No són els gestos ni les postures que poden haver après com a tècnica de comunicació no verbal. Miro com s'estan en el seu cos en relació amb el referent objectiu de les coordenades gravitatòries -l’horitzontal i la vertical-, com ocupen l’espai amb el seu cos, com és la relació entre el cos i el seu entorn, el terra i l’espai al voltant, com ressona la veu dins el cos, com són els seus moviments. Em fa feliç viure a un país on alguns representants electes del poble comuniquen amb coherència; en tot el món no n’hi ha molts. Malauradament, abunden els qui menteixen.

Sens dubte hi ha qui menteix de forma intencionada, però, probablement, la majoria ni se n'adona. Realment es creuen el que diuen. No s'adonen que parlen de la projecció de la seva pròpia ombra. L’exemple més recent a la meva retina, aquest matí del 7 de setembre, és el de Soraya Sáenz Santamaría. Quan parla, es mou només a la superfície, l’interior del seu cos resta absolutament quiet. No hi té accés ningú, ni tan sols ella mateixa.

Igual que tots els éssers humans, també ella ha nascut amb una llum interna que li permetria tenir consciència de si mateixa. Quan un es posa davant d’aquesta llum, el primer que veu arreu, miri cap a on miri, és l’ombra de la pròpia forma projectada per aquesta llum. En principi és una bona cosa perquè, a través de les pròpies projeccions, un pot arribar a conèixer aspectes d’un mateix que és possible veure només a través de la imatge reflectida de la pròpia persona. Però fa falta una certa maduresa personal i ètica per tenir la humilitat de reconèixer les ombres projectades com a pròpies. La senyora Sáenz no s’adona que és ella, juntament amb els seus correligionaris, qui tracta la democràcia a puntades de peu. El to alliçonador de la seva veu revela que la seva creença de ser posseïdora de la veritat, capacitada per instruir-hi els altres, no té fonaments; més aviat té el gruix d’una capa de maquillatge que es posa a la cara. El gest de la seva boca diu molt més que les paraules que li ragen de la boca. Proveu posar la boca com ella. Quan ho faig, tot el meu cos s'encongeix. És com si hi hagués una pressió des de fora que fa estret l'espai a l'interior. En certa manera, em fa sentir com una nena petita enfadada perquè no li donen o no li deixen fer el que vol.

Parlo de la senyora Sáenz perquè va ser la penúltima imatge que vaig veure abans d’apagar la tele a la una de la matinada. Però també els senyors Rajoy, Montoro, García-Margallo, Fernández-Díaz, les senyores Díaz, Arrimadas i molts altres, fins i tot el senyor Iglesias, d’una forma o altra, comuniquen clixés i superficialitats desconnectades de la seva pròpia persona. La seva presència física diu una cosa molt diferent d'allò que diuen les seves paraules. Això és el que constitueix la mentida. La mentida és un recurs humà que permet gestionar l’experiència quan la intensitat emocional de la veritat , o les seves implicacions, són intolerables per a la persona. La veritat queda a l’inconscient i es fa visible només a través de la projecció, situant en els altres allò que no es veu capaç de tolerar en si mateix. En aquest sentit, la mentida compleix una funció d’autoprotecció i de defensa contra el reconeixement d’una veritat que destruiria la imatge que la persona s’ha fet de si mateixa i del món; trasbalsaria la seva capacitat de funcionar en el món de la manera que ho ha fet fins ara. Però això té un gran inconvenient: amb la mentida és impossible que hi hagi relacions humanes significatives, una adaptació eficaç a realitats doloroses, creixement i desenvolupament, en tots els nivells.

L’última imatge a la tele, abans d’asseure'm a fer la meditació i d'anar a dormir després de la jornada del dia 6 de setembre de 2017, va ser la del nostre president Carles Puigdemont, un parell de frases del seu discurs de just abans, a mitjanit. Quan parla, és tot ell qui parla. El que diu, ho diu de tot cor. El seu cos vibra amb la seva veu. És coherent, no només amb el que diu, sinó també amb com ho diu; la relació entre el seu cos i l’entorn que l’envolta és coherent. És coherent amb ell mateix i amb la funció arquetípica que compleix. Obre la porta a la possibilitat de relacions veritablement significatives entre persones i pobles, és a dir, a una comunicació capaç de resoldre conflictes i de crear una convivència democràtica en pau.

A l’altra banda, les rèpliques d’avui del Sr. Rajoy i les declaracions del fiscal general de l’Estat espanyol reflecteixen l’immobilisme personal i institucional, no només en les seves paraules, sinó també en el to de veu, els moviments respiratoris i la presència física. Vull creure que estan convençuts de dir la veritat, i tanmateix la seva presència física està en clara contradicció amb allò que diuen. I el cos no menteix. El seu cos reflecteix l’immobilisme que trenca la convivència democràtica. Reflecteix el predomini de l’exercici del poder i la incapacitat d’escoltar i prendre’s un temps per realment entendre el que s’està comunicant. Fa palesa la manca de reflexió i la continua reactivitat de les actituds del govern espanyol que trenquen la convivència democràtica. Les seves paraules ho situen tot allà fora, perquè així ho veuen ells. No s’adonen que estan veient l’ombra  que ells mateixos projecten.

No podré votar el dia 1 d’octubre perquè, encara que durant tota la meva vida laboral he contribuït a l’economia espanyola, m’he negat sempre a renunciar al meu passaport alemany, cosa que Espanya exigia per poder sol·licitar la nacionalitat espanyola. Però m’agradaria molt tenir un passaport català juntament amb l’alemany. M’agradaria viure en un país governat per representants elegits pel poble, que tinguin consciència de la interdependència de totes les formes de vida, una consciència encarnada, reflectida en la seva presència i en els seus actes. Els exemples dels representants del poble català que he esmentat em donen certa esperança que això pugui ser possible. Si més no, a Catalunya hi ha unes profundes arrels històriques de participació ciutadana en la vida pública d'un país mil·lenari. Mentre que la unitat d'Espanya, amb la qual els governants espanyols s'omplen la boca, va ser imposada, primer per desacatament a unes prescripcions testamentàries i desprès per la força armada, per persones que no tenen una tradició de participació ciutadana, sinó que es basen en l'exercici d'un poder centralitzat a un país que existeix des de fa relativament poc temps.

Puc oferir el meu suport professional com a experta en anàlisi de patrons arquetípics i reconeixement de patrons somàtics. L'anàlisi de patrons arquetípics em capacita per fer pronòstics quant a les possibilitats d’èxit d’iniciatives a partir de la seva coherència arquetípica. El reconeixement de patrons somàtics es basa en una intervenció física manual, acompanyada d'una educació de la consciència corporal, que ajuda a gestionar el cos i trobar la millor relació possible amb la força gravitatòria que ens ajuda a mantenir l’esma i generar energia per suportar les pressions constants del procés de viure. Tots dos serveis poden contribuir a una comunicació i presència eficaces. Poso aquests serveis professionals a l’abast de totes les persones que participen en el procés d’autodeterminació del poble català. Si en voleu saber més, podeu visitar www.dfa-europa.com o contactar-me directament.

En tot cas, encara que no em digueu res, sapigueu que compteu amb el suport de les facultats que he anat desenvolupant al llarg de la vida, per posar el meu cos i la meva psique en una relació determinada entre el terra i la persona o iniciativa en qüestió per tal que l’energia de la terra pugui fluir a través meu cap a ella per recolzar-la; en aquest cas, que la ciutadania catalana pugui votar sobre quina mena de país volem.

Moltes gràcies per la vostra feina!

Sincerament,
Brigitte Hansmann
www.dfa-europa.com