La negació és un mecanisme de defensa contra experiències intolerables per la psique humana, emprat sovint pels perpetradors de violència, i també per les seves víctimes. Poden passar centenars d'anys, abans que els hereus de les persones immobilitzades per les seves reaccions de defensa contra l'impacte d'allò traumàtic comencin a poder sortir de l'estaborniment transmès de generació en generació. Els primers en sortir-ne acostumen ser els hereus de les víctimes. Els hereus dels perpetradors tendeixen a aferrar-se a la negació de la culpa i la vergonya que varen heretar. Però instal·lats en la negació viuen separats d'ells mateixos i dels altres, aïllats en un desert solitari. En l'estudi sobre Trauma multigeneracional es poden trobar vies per sortir de la negació i transformar el cercle viciós en espiral d'aprenentatge.
Aquí un extracte:
Part 3: 12 d’octubre
Who are the invaders
Qui són els invasors
[Wilson, 1984]
Els invasors
Té raó, vaig pensar a finals de l’estiu del 1984 quan llegia a la
publicació oficial de la nació mohicana, Akwesasne Notes, el que Darryl
Wilson de la nació de Pit River deia dels invasors. Pensava, què ens
passa? Què ens impulsa a lluitar els uns contra els altres, a sembrar
destrucció, guerres i conflictes, assassinats, violacions, pillatge?
Començant per explorar el continent que és el meu propi cos em vaig
convertir en estudiant de la interrelació entre cos, ment, psique i
entorn per entendre com funcionem els humans. El que he descobert fins
ara, en 34 anys de recerca personal i professional que m'ha convertir en
practicant del Duggan/French Approach (DFA) de reconeixement de patrons
somàtics i en analista de patrons arquetípics, corrobora per tots els
costats que aquesta violència no és expressió de la naturalesa humana en
sí, sinó més aviat es deu al fet de no conèixer-la i d’estar-hi en
conflicte. La violència és un recurs al nostre abast que a curt termini
pot treure’ns d’una situació perillosa, però els seus costos són tant
elevats que a la llarga ni surt a compte ni és productiva.
Si entenem que la violència sorgeix de no conèixer la naturalesa del que
som com a éssers vius i d’estar-hi en conflicte, podem crear condicions
que ens ajuden a explorar l’ésser interior i a aprendre a establir
relacions pacífiques i generatives amb nosaltres mateixos i amb els
altres. La vida ha evolucionat fins al present grau de complexitat i
diversitat a base d'afinitat i cooperació. Nosaltres en som el resultat;
per tant, són principis fonamentals inherents a la nostra naturalesa.
Una cultura que es regeix per aquest principis compleix uns requisits
bàsics per crear una societat pròspera i cohesionada.
La Hispanitat
Espanya s’enorgulleix d’haver descobert aquell “nou món” d'ultramar que
es va anomenar Amèrica, i cada any, el 12 d'octubre, ho celebra com a
festivitat nacional a so de bombo i platerets amb desfilades de soldats i
ostentoses exhibicions del seu armament. El relat oficial del
descobriment obvia el fet que aquelles terres ja havien estat
descobertes per una altra gent que hi vivia des de feia milers d’anys i
hi havia desenvolupat les seves pròpies civilitzacions. Vesteix de
proesa heroica el que va ser invasió i colonització basada en una
violència cruenta i sostinguda, culpa que Espanya comparteix amb altres
països europeus. Al llarg dels segles i fins a l’actualitat, l’Estat
espanyol ha anat amagant a la seva població el que les guerres i els
genocidis perpetrats per expandir els seus territoris realment van
costar. I, ara per ara, la majoria de representants de l’Estat i una
gran part de la població es neguen a reconèixer els resultats que van
produir. És molt probable que realment no en tinguin consciència.
El 12 d’octubre del 2018 vaig sentir una senyora espanyola de certa edat
intentar dir el que la celebració del dia de la Hispanitat significava
per a ella. Estava tant emocionada que amb prou feines li sortien les
paraules. Era emoció autèntica pel significat d’aquell dia. No era por
escènica; estava encantada de poder parlar-ne a la tele. Deia que el que
senti era tan gran i tan emocionant que la nodria per tot un any, un
orgull tan gran... no va poder continuar perquè la intensitat de la seva
emoció li impedia trobar paraules per descriure de què estava
orgullosa. Un símptoma típic del trauma és no poder parlar-ne. Un orgull
tan gran que no es pot expressar en paraules acostuma a ser l’aspecte
tolerable de la cara intolerable de l’emoció: la vergonya. L’orgull i la
vergonya són els dos extrems d’una mateixa emoció relacionada amb la
valoració de la pròpia persona, dels grups humans amb els quals hom
s’identifica i dels seus actes. Una saludable autoestima vindria a ser
el punt d’equilibri al mig dels dos pols.
El mite de l’origen d’Espanya el situa en el matrimoni entre els que van
ser anomenats els Reis Catòlics de les Espanyes, malgrat que, en morir
Isabel, Ferran va deixar de ser rei de Castella. És a dir, un regne unit
realment no és el que va ser. El nom d’Espanya és la castellanització
del nom llatí Hispania que designava la unitat geogràfica de la
Península Ibèrica. Isabel i Ferran certament aspiraven a expandir els
seus regnes per incloure-hi tota la Península i més, aconseguint els
seus objectius en la majoria de casos a través de la violència
organitzada, com ara la conquesta del regne de Granada i del regne de
Navarra, les illes Canàries i diverses zones d’Àfrica. També els
casaments, encara que fossin dins el cercle restringit de familiars
pròxims, els servien per a la finalitat d’expandir els seus àmbits
d’influència per incloure-hi, per exemple, també Portugal. Un altre
instrument important del seu poder real va ser la Inquisició i la
conversió forçosa de jueus i musulmans o, alternativament, la seva
expulsió. La invasió de les terres d'ultramar va procurar una gran part
dels mitjans per finançar totes aquestes guerres.
Evidentment, Espanya no té l'exclusiva de la cobdícia i les atrocitats.
Però el fet de celebrar-les com a expressió de la grandiositat del país,
en comptes de reconèixer els crims comesos, assumir-ne la culpa i, fins
allà on sigui possible, reparar els danys, assegura la reiteració
ad infinitum de
la bancarrota moral i econòmica que l’Estat espanyol pateix des de fa
cinc cents anys i que, cada any, fa les empremtes de l’estrès
posttraumàtic a l’ànima col·lectiva dels espanyols una mica més
profundes.
Funcions arquetípiques
Les funcions arquetípiques són equiparables a una mena de camp de força
que organitza un flux d’energia entre dos pols, com en una pila. Per
alimentar un aparell, la pila s’ha d’introduir amb l’orientació
correcta. Si es posa a l'inrevés, l’aparell no funciona i fins i tot,
amb el temps, es pot espatllar. També per poder funcionar bé en el camp
gravitatori de la Terra, convé tocar de peus a terra per tenir uns bons
fonaments i trobar un bon equilibri i una bona orientació de les
estructures corporals en relació amb aquest camp. El mateix és cert de
les funcions pertinents a la professió o la posició d’una persona o a
les diverses institucions de la vida pública.
La funció arquetípica de l’Estat és l’administració de la vida pública
pel bé de tota la població. Fer servir les institucions de l’Estat per
acumular béns, poder i privilegis a costa de la població és equiparable a
caminar amb les mans, estenent els peus cap al cel. Durant un temps pot
semblar una gesta espectacular que embriaga els que demostren el seu
poder a la gent impressionable, però els costos de mantenir-se en
aquesta posició són molt elevats, el que s’hi pot fer és molt limitat i
tard o d’hora defalleixen les forces i es gasten els recursos
disponibles.
La funció de la religió és facilitar vies per connectar amb la força
creadora de la vida. L’abús d’aquesta funció per a la gratificació
personal i per al recolzament d’estructures insostenibles de poder
estatal a costa de la població la deixa sense refugi davant un exercici
de poder que, en comptes de facilitar la convivència i la cohesió
social, les soscava i allunya les persones de les fonts de la
creativitat de la seva vida.
Davant un perill, un nen busca instintivament refugi amb els pares que,
després d’engendrar, gestar i donar-lo a llum, tenen la funció
arquetípica d'estimar, protegir, nodrir, vestir, educar i preparar-lo
per a la vida adulta. Si els pares abusen aquestes funcions per a la
gratificació dels seus propis desitjos o per sotmetre’s a unes
estructures de poder estatals i eclesiàstiques abusives, el perill són
ells, o es transmet a través d’ells. D’aquesta manera es trenquen els
teixits psíquics i interpersonals en què es basen la convivència i la
qualitat de vida individual i col·lectiva; i el desenvolupament de la
humanitat en general s’encalla en un cercle viciós de relacions
destructives.
Complexos autònoms de la psique
No sabem com fer servir el que som perquè encara no ho hem après. Som
éssers complexos i no és fàcil gestionar l’ampli ventall de
possibilitats d’expressar el que som. Potser simplement és perquè som
una espècie relativament jove i és ara que comencem a tenir les
capacitats necessàries per aprendre a anar més enllà del punt de vista
antropocèntric i egocèntric que ha anat dominant la història cultural de
l'edat moderna i contemporània. De fet, a escala històrica, els
cinc-cents i escaig d’anys què fa d’ençà que Cristòfol Colom va decidir
emportar-se sis “exemplars” de la gent que va trobar a les terres que
afirmava haver descobert per als seus sobirans no és un temps gaire
llarg. No va ni tant sols plantejar-se que la gent que hi vivia
evidentment ja havia descobert aquestes terres, perquè no reconeixia el
seu estatus d’éssers humans amb els mateixos drets que ell i els seus
sobirans. Com que no eren cristians, deia la llei, no tenien dret a
posseir terres i se’ls podia sotmetre i utilitzar per al que fos.
Bàsicament, aquesta actitud es redueix a una qüestió de territorialitat i
jerarquia, d’aconseguir una posició de domini sobre els altres. Això
són funcions regulades per les parts més antigues del nostre sistema
nerviós que coordinen les funcions vitals: els ritmes del batec del cor,
de la respiració, de la digestió, de son i vigília i també la tonicitat
de la musculatura, que dona forma als nostres patrons de tensió
habitual, les conductes instintives, rituals, territorials i
jeràrquiques. És una part primitiva del sistema nerviós que ha canviat
poc des dels seus orígens en els temps prehistòrics. No sap res del pas
del temps.
El patró de tensió habitual ens fa fer el que fem perquè ho fem, perquè
sempre ho hem fet així i, en aquest nivell, no sabem que podríem no
fer-ho o fer-ho d’una altra manera. Fer-ho de la manera a la qual ens
vam habituar ens ha servit per sobreviure; això és evident perquè som
aquí, vius, i vam començar a fer-ho davant d’algun estímul que semblava
amenaçar la supervivència. Pot haver estat alguna cosa simple com ara,
per exemple, no sentir-se mereixedor de ser estimat, a causa de les
males sensacions que hi ha dins el cos, per més que ens esforcem per no
donar-los espai i ser bons. Si som tan dolents com la mala sensació que
hi ha dins el cos sembla denotar, no voldran estimar-nos, cuidar-nos i
protegir-nos i, com a nens petits, no ens podem valdre sols, és a dir,
ens moriríem. Però podria ser, per exemple, que la mala sensació dins el
cos realment provingui d’un trauma que el nostre avi va patir a la
guerra, que la nostra mare fes tot el possible per sobreposar-se a les
sensacions que es van instal·lar en el seu cos a través del contacte i
la interacció amb el seu pare i que ens les hagi transmès a nosaltres
per la mateixa via.
Quan fem servir la tensió física dels nostres músculs per parar el flux
de sensacions que ens semblen indesitjables i aquesta tensió es torna
habitual, aquelles sensacions indesitjables romanen al cos, per sota el
llindar de la consciència, com una amenaça contínua i irrompen quan les
nostres defenses baixen. Ocupen un espai al cos, emeten una ressonància i
s’activen en reacció a estímuls que s’assemblen a les condicions sota
les quals van aparèixer inicialment. Així contribueixen a crear i
recrear situacions en les quals aquesta mena de sensació ve al cas; fins
i tot si les condicions inicials pertanyien a la vida d’un avantpassat,
deixaren el seu rastre al nostre cos, transmès a través del contacte,
el material genètic o les dinàmiques en el camp de força de la família.
La tensió aïlla les parts del cos i de la psique ocupades per aquestes
sensacions i les aparta de la resta de la nostra personalitat. D’aquesta
manera no poden participar en el desenvolupament de les habilitats
adultes. Romanen ancorades en el grau de desenvolupament que teníem quan
vam començar a apartar les sensacions que hi guardem.
Carl Gustav Jung anomenava aquelles parts aïllades complexos autònoms de
la psique [Jung, 1969].Quan algun esdeveniment activa un complex
autònom, aquest eclipsa les capacitats de funcionament adult com una
possessió o un embruix. Sota el domini d’aquesta reactivitat la persona
pot percebre el món només en funció del seu complex i és incapaç
d’atendre a raons.
Complexos culturals
El director de la Depth Psychology Alliance James Newell descriu un complex com
...una xarxa d’idees i emocions que poden haver estat oblidades o que
simplement eren massa complicades per haver estat processades en un
estat de desenvolupament més primerenc. Però l’energia continguda en
aquests complexos continua funcionant de forma autònoma, trastornant els
nostres plans, per més bé que els hàgim elaborats, independentment de
les nostres intencions conscients [Newell, 2018.
No només les persones sinó també les cultures poden caure sota el domini
de complexos autònoms [Kimbles, 2000]. Sovint els inicis de la formació
d’un complex estan relacionats amb un trauma subjacent [Newell, 2018].
Per ara, la recerca de l’estrès posttraumàtic principalment s’ha
concentrat en les víctimes de violència i d’altres conductes moralment
repugnants, com també en aquells que n'han estat testimonis. Però els
símptomes debilitants de l’estrès posttraumàtic també s’observen en les
persones que cometen actes violents, fins i tot si ho fan sota l’empara i
en defensa de la legalitat [MacNair, 2005].
La idea fixa de l’Estat espanyol de la unitat d’Espanya és un exemple
d’un complex autònom cultural. A part de la despesa econòmica, la sang
vessada, les vides truncades, la desertificació i l'erosió de les
terres, un dels costos més devastadors de la violència perpetrada per
imposar aquesta idea als pobles que tenen una idea diferent és la
desconnexió de les persones del seu propi ésser interior. Incapaços de
connectar amb ells mateixos, no poden connectar tampoc amb els altres ni
amb la força creadora de la vida.
Una part de la psique col·lectiva espanyola és captiva dins la xarxa de
les idees i emocions dels responsables del vessament de sang i del
patiment humà que la seva voluntat d’imposar-la a qualsevol preu va
causar, i roman encallada en l’estadi de desenvolupament d’aquella era.
Independentment de l'actual intenció conscient declarada de funcionar
com un estat de dret democràtic, el complex eclipsa les capacitats
necessàries per funcionar com a tal. Les institucions i amplis sectors
de la població espanyoles estan atrapats en aquesta xarxa, perquè les
idees i emocions no van poder ser processades en el moment del suposat
origen d’Espanya, entre altres raons, perquè fer-ho hauria qüestionat el
mite de la superioritat cristiana. L’energia d’aquestes idees i
emocions continua funcionant de forma autònoma i trastorna la
convivència democràtica. L'aixecament armat de les forces rebels sota el
comandament del general Franco i el règim imposat per ell és un exemple
de plena activació d’aquest complex cultural amb efectes que s’estenen
fins a l'actualitat.
Per despertar de la possessió i recuperar l’equilibri intern personal i
col·lectiu és imprescindible reconèixer les idees i emocions d’aquesta
xarxa com el que són: el resultat de les aspiracions d’unes persones
afamades de poder per compensar la desconnexió del seu propi ésser
causada pel trauma induït pels actes perpetrats per ells mateixos i pels
seus predecessors. Entendre les idees i emocions en els contextos on es
van originar ajuda el sistema nerviós a posar-se al dia de la realitat
del moment present.
Un món interconnectat i interrelacionat
La realitat és (i era) que vivim en un món interconnectat i
interrelacionat a tots els nivells, on els conceptes que donen
superioritat a uns per sobre d’altres no tenen cabuda. La unitat
d’Espanya no es pot assolir ni defensar, ni amb armes ni amb tribunals,
perquè no és més que un desig d’uns quants que xoca amb el dret d’uns
altres de voler una altra cosa. Realment no existeix. L’ús de la
violència per imposar la voluntat d’uns als altres pot funcionar durant
un temps perquè inspira por. Però la por paralitza el desenvolupament
humà de tots plegats: de les víctimes, dels perpetradors, dels
testimonis que miren sense poder fer res per impedir la violència i dels
que miren a una altra banda per no veure-la.
Per poder actuar amb responsabilitat, necessitem una percepció clara de
la realitat del que som com a éssers vius, com a persona individual, com
a membres dels col·lectius als quals pertanyem, del nostre entorn
immediat i extens, i de les relacions entre tot plegat. La primera part
del nostre sistema nerviós que es desenvolupa, un cop que hem arribat en
aquest món, regula les percepcions sensorials. Les estructures que
permeten la consciència d’existir com a individu, com un “jo”, es creen
més tard, sota la influència de les experiències sensorials dels primers
temps.
El coneixement de bo i dolent que ens expulsa de l’estat paradisíac dels
temps de fusió amb tot plegat, pròpia de la fase inicial de la vida,
ens fa identificar-nos amb les formes d’ocupar l’espai i moure’ns a la
vida que hem creat amb la tensió dels nostres músculs per evitar les
sensacions dolentes i per esforçar-nos a obtenir-ne de bones. Però el
que és bo des d’una perspectiva, des d’un punt de vista diferent, pot
ser dolent i viceversa.
Les sensacions que ens fan por, ens fan mal o ens semblen indesitjables
per alguna altra raó poden transmetre informació que pot tenir una
importància vital. Apartar-les de la nostra consciència pot exposar-nos a
energies o situacions que poden posar en perill la nostra
supervivència. De la consciència de bo i dolent es deriven dos
moviments: el de acostar-nos i el de allunyar-nos o separar-nos,
l’atracció, l’afinitat, l’amor per una banda i el rebuig i la por per
l’altra. El rebuig i la por compleixen una funció important per protegir
la nostra integritat física i psíquica i la nostra vida; però només el
moviment d’acostar-nos, l’afinitat, l’atracció, l’amor facilita el
desenvolupament de la vida en les múltiples formes d’expressió de la
complexitat i diversitat que la fan rica i capaç de fer front a tota
mena de situacions de forma creativa sense por. Acostar-nos internament a
les sensacions que transcorren en el cos, encara que facin por, pot
revelar aspectes de la nostra història que poden curar ferides antigues,
restablir vincles trencats i obrir vies per on poden fluir l’amor i la
comprensió.
Aprendre a reconèixer sensacions
La reactivitat dels patrons de tensió habitual basats en el rebuig, en
la por, en l’afany de poder i el desig de sentir-se estimades aïllen les
persones en la seva ignorància del fet que, quan aparten de la seva
experiència conscient els aspectes del seu propi ésser que consideren
intolerables, elles mateixes creen separació. Així, la negativa de
l’Estat espanyol de reconèixer el dret d’autodeterminació del poble
català, per exemple, crea la separació que tant l’espanta i tanta ràbia
li fa.
Com que l’ombra del que no podem veure al nostre interior es projecta
damunt l’entorn, és possible reconèixer-la a través de les sensacions
relacionades amb emocions intenses que determinades persones, actituds o
situacions ens desperten. En comptes de deixar-nos portar per la
reactivitat, podem aprofitar la intensitat del que sentim per veure’ns a
nosaltres mateixos reflectits dins el mirall de la situació. Per poder
fer això és indispensable aprendre a reconèixer les sensacions que
transcorren al nostre interior. Només així podrem discernir les
sensacions que ens informen d’estats que requereixen alguna resposta de
les que ens mantenen en la reactivitat d’automatismes que resulten
destructius. Encara que en un temps passat hagin servit per apartar de
la nostra consciència coses que aleshores no érem capaços de tolerar,
per restaurar l’equilibri intern és imprescindible anar més enllà
d’aquests automatismes.
La por a les sensacions que en aquell temps vam apartar de l’experiència
conscient ens manté en la reactivitat a la situació del passat. L’amor a
la vida ens dona el valor d’afrontar la por de reconèixer-les. Potser
en sentir-les ens adonem que cal renunciar a alguns privilegis, però les
interrelacions i interconnexions amb la meravellosa immensitat del món
són infinitament més riques, interessants i satisfactòries que qualsevol
privilegi que es pugui haver obtingut a costa dels altres. En tot cas,
sentir-les ens obre una via per convertir el cercle viciós del trauma
multigeneracional en una espiral d’aprenentatge.
Ves a l'estudi complert: Trauma multigeneracional - Cercle viciós o espiral d'aprenentatge
En castellano: Traumas multigeneracionales - círculo vicioso o espiral de aprendizaje
In English: Multigenerational traumas - vicious circle or learning spiral
Auf Deutsch: Generationsübergreifende Traumata - Teufelskreis oder Lernspirale
