Barcelona, 2 d’abril 2021

Mare, segons el calendari lunar avui és l’aniversari de la teva mort, segons el calendari solar serà el divendres que ve. T’escric en català perquè així és com em surt. Ja t’ho traduiré a l’alemany, encara que allà on tu ets, em sembla que la gent entén el significat de les paraules sense importar la llengua a la qual pertanyen.

Segons el calendari lunar una tarda com ahir –o com el dijous que ve segons el calendari solar-, fa disset anys, va ser la darrera vegada que em vas parlar: «Sempre tan previsora!» vas dir amb un somriure als llavis i orgull a la veu, quan vas obrir els ulls i sortir de l’agonia per mirar-me per darrera vegada, perquè em veies amb la guia telefònica, el teu quadern d’adreces i l’ordinador. Sabies que estava preparant la tramesa de la teva esquela.

Ahir –o el dijous que ve-, fa disset anys, més d’hora, a mig matí, va ser la primera vegada a la meva vida que vaig poder mirar-te als ulls sense apartar la mirada per un sentiment de culpa que no entenia. Per primera vegada a la vida vaig veure que hi havia alguna cosa que em repulsava, quan buscaves la meva mirada, com un pol magnètic repulsa el mateix pol d’un altre imant. Aquesta vegada no em vaig deixar portar per aquest impuls; et vaig sostenir la mirada per veure què era allò. En primer lloc, vaig reconèixer que em sentia culpable perquè no podia donar-te alguna cosa que volies de mi. Tota la vida m'havia sentit mala filla per no poder donar-te el que imaginava que volies de mi. Només en aquell moment, el darrer dia de la teva vida, vaig reconèixer que es tractava d'una cosa que no estava al meu abast. Encara no sabia què era, però vaig poder anar més enllà del sentiment de culpa. Vaig veure que, de fet, darrere allò que semblava voler alguna cosa de mi, el que hi havia era terror i un sentiment que semblava vergonya. No sabia què podia haver-te fet sentir així i ja no hi havia possibilitat que m'expliquessis què havia passat.

Ahir –o el dijous que ve-, fa disset anys, va ser el primer dia d’una nova vida que va sorgir, de mica en mica, de la comprensió que es va anar gestant mentre anava assimilant la revelació que em vas fer amb una sola paraula i una mirada. Al cap d’un temps vaig comprendre què volies: volies saber si jo era filla del teu amor o havia estat fruit de la violació. Ara sí, t’ho puc confirmar: soc filla del teu amor. Soc fruit de l’amor que t’unia amb el meu pare. Quan l’altre, aquell home traumatitzat per les guerres, et va violar, jo ja hi era. Ja havia deixat de ser una cosa rodona i havia arribat a ser una cosa llarga, tot just acabada d'implantar dins teu. Els moments inicials de la meva existència deuen haver estat deliciosos, dolços, tendres i apassionants. Hi ha un record d’això al meu cos. Tot va començar be. Però, de cop i volta va haver-hi unes convulsions i onades violentes que se'm volien emportar. Em vaig agafar amb totes les forces per no ser arrastrada pel que devia ser el teu rebuig. També d’això hi ha un record al meu cos. En aquell moment no podia saber que no era a mi que rebutjaves sinó l’assalt d’aquell home. Però la sensació de rebuig es va quedar gravada. 

Ja des d’aquell moment primerenc de la meva vida, pocs dies després de la meva concepció, es va produir una separació entre tu i jo. Va haver-hi prou connexió per poder desenvolupar-me bé i per sentir com estaves al llarg de tota la meva vida. Sempre sabia com et senties, perquè ho sentia jo. Però tot allò que tu vas fer per apartar de la teva experiència conscient allò que no toleraves sentir, també va romandre apartat de la meva. I s'estava enmig, entre tu i jo. Ens impedia gaudir l’una de l’altra. No és fins anys després de la teva mort que m’adono de fins a quin punt t’he trobat a faltar, mare. 

Hi ha tantes preguntes que m’agradaria fer-te, tantes coses que voldria saber de la teva vida, tantes coses que voldria poder explicar-te sobre el que he anat descobrint sobre l’organització de l’experiència en el cos i l'ànima, per simple interès científic, per la importància que té per una convivència pacífica de la humanitat i, sobre tot, per reparar els lligams d’amor que ens uneixen per sempre més i des de bon començament, a pesar d’haver estat entrebancats pels esdeveniments causats pels efectes de la ignorància i la violència humanes.

Des d’aquell dia, ahir –o el dijous que ve-, fa disset anys, allò que ens havia separat va desaparèixer, per això, sentia, d’entrada, que més que perdre’t, mare, t’havia trobat. Encaixar la teva revelació, les implicacions que se’n derivaven i descobrir, de mica en mica, la realitat que, de fet, soc fruit del vostre amor em va ocupar un parell d’anys. Un cop que ho vaig saber del cert i n'estava segura, quedava el dolor del que aleshores vaig arribar a  sentir com una pèrdua. Però la pèrdua no s’havia produït aquell divendres sant, el 9 d’abril 2004, quan tu vas morir, sinó quan els gossos bordaven i bordaven, cosa que no paraves de repetir durant la teva agonia. I això, calculant, més o menys devia haver estat una matinada de la tercera setmana d’agost del 1954 a la cabanya de caça, una mica més de 8 mesos abans de néixer jo.

Em vaig posar a la pell de tots els implicats perquè havia d’entendre el que havia mogut cadascú a comportar-se i expressar-se de la manera que ho va fer. Com era que jo, als tres anys, insistia que volia un germà gran? Estava disposada a donar-me per satisfeta amb un de petit. Ara, fa uns anys, la tia Lenchen em va explicar que, de fet, n'hi va haver un en camí, però que no el vas poder tenir. Per això el pare em va dir, als meus quatre anys, que no podia tenir germans perquè, desprès de mi, tu no suportaries un altre embaràs. Mai més vaig atrevir-me a dir-te res, si alguna cosa m'amoïnava, per por que pogués suposar una càrrega per a tu. Ara entenc que el pare tota la vida va sentir que a ell ningú el deixava tenir el que volia, encara que tots ens esforçàvem per complir els seus desitjos... no estava segur que jo fos filla seva i un altre fill tampoc no el podia tenir. I l'àvia, encara que estava a punt de morir, per què va insistir a ser la meva padrina? Crec que volia fer-me saber alguna cosa.

Tot allò que es va obrir amb aquella trobada de les nostres mirades, per primera vegada el darrer dia de la teva vida, em va portar a entendre alguns dels mecanismes subtils d'interacció entre l'aigua dins el nostre cos i les càrregues energètiques que hi tenen lloc, i com aquesta interacció intervé en la transmissió, de generació en generació, de les dinàmiques de defensa contra el trauma i dels registres de les experiències traumàtiques, si no es processen i no es metabolitzen, si no s’assimilen les parts de l’experiència que són útils per la continuïtat de la vida i no s’eliminen les parts que són nocives i inútils. Estic constatant que és possible fer-ho fins i tot dècades més tard, fins i tot si l’experiència original va tenir lloc a les generacions anteriors. Això sí, requereix temps i, segons la mena de trauma, pot ser un treball que dura tota la vida... i potser més d’una. En tot cas, parar-hi atenció dona un sentit profund a les vivències que sense el seu context històric deixen la vida penjada en una mena de llimbs sense sentit.

Em queden moltes preguntes sense contestar. Soc feliç i no tinc la sensació de que hi romanguin qüestions particulars de la nostra família que puguin posar en perill la meva salut. A hores d’ara, és més una expressió d’interès per la teva vida i la dels altres com a expressió de l’amor que ens uneix, com a dol per no haver fet les preguntes quan encara eres viva. Tant de bon pogués preguntar-te on va morir el teu pare. Sé que va ser d’un infart de miocardi, però on? A casa o al front? On eres tu quan va morir? Només tenies deu anys. Va ser al poc d’haver començat la Segona Guerra Mundial. L’havien cridat a files per lluitar al front de Polònia? O temia que el cridessin? O s’havia allistat voluntari? Era civil o soldat quan va morir? I l’àvia i tu que vau anar a viure a Hamburg, de què vau viure? La pensió de viudetat era suficient? La tia Helga em va explicar que éreu més benestants que la seva família i que podies anar a una escola millor que ella. Com va ser això?

Em vas explicar que durant el bombardeig d’Hamburg de casa vostra una bomba només s’havia emportat una cantonada i que la resta havia quedat perfectament intacta. Això va ser tot el que em vas explicar, amb un to neutre. Deies que el pitjor de la tempestat de foc va passar a altres parts de la ciutat i que no t’havia afectat. No vaig saber preguntar-te ni demanar-te que m’expliquessis més. Ara sé que sí que et va afectar i, per com estaves, tinc alguna idea de la manera en la qual podia haver-te afectat. Ara voldria saber més de què vas sentir, què vas viure... Voldria poder fer-te preguntes concretes. Quan vaig llegir les novel•les de l’inspector Stave vaig poder imaginar-me com devia ser per a tu anar a treballar per aquella ciutat en ruïnes que l’autor descriu. Sembla ser que va caldre treure d’enmig tot l’entrellat de les incògnites dels inicis de la meva existència per poder arribar a mirar en aquesta direcció de la teva història i la meva.

Vas insistir a ser sepultada en una tomba col•lectiva perquè sabies que jo no podia anar a tenir cura d'una tomba i a portar-te flors. Però ara, a la taula del menjador tenim un ram per a tu i a la nostra terrassa he plantat noves flors, en celebració de la vida que vas deixar enrere i la nova vida que em vas donar just abans. Moltes gràcies, mare, per tot! 

Fa un parell de dies o tres vaig somiar que havia anat a casa vostra, nostra, tal com era quan era adolescent. Jo tenia l'edat d’ara i hi vaig anar amb en Jaume i, crec, amb la Sali. Havia d’anar al soterrani a buscar unes essències per fer un elixir. Quan ja les tenia vaig anar a la cuina per acomiadar-me i hi éreu tots, el pare i tu, els avis, fins i tot el teu pare, i també la tia Irmgard i el seu marit. Tots estàveu asseguts al voltant de la taula, pelant ous de Pasqua. Estaven decorats, molt bonics, però els estàveu pelant tots. Al mig de la taula  hi havia plàteres molt grosses que anàveu omplint amb els ous pelats. N'hi havia per donar menjar a moltíssima gent. Anava a fer-te un petó, però em vas dir que millor que no perquè tenies un refredat. Vam riure i, picant l'ull, et vaig dir que aquest sí que no l'agafaria. La sensació era que veure'ns no era res especial sinó una cosa ben normal i quotidiana.

Avui una altra vegada he somiat que era a casa vostra, nostra, com era a la meva adolescència. Una altra vegada tenia l'edat d’ara. Al menjador hi havia una gotera. Vaig anar a avisar per fer-la arreglar i a buscar una galleda. En sortir vaig veure que a tot arreu hi havia goteres i em vaig alarmar. En aquest moment el pare va entrar. Deia que això de les goteres ja s'estava arreglant i que, d’aquí a poc, tenia una reunió allà al menjador. Però, abans, volia penjar una cornamenta de cabirol, juntament amb les altres que ja hi tenia. Es va posar a fer un forat a la paret amb un trepant, cosa que em va semblar estranya fins i tot al somni, perquè normalment les penjava amb un clau d’acer. Em deia que m’esperés a la sala per atendre l’home de l’asseguradora que estava a punt d’arribar per allò de les goteres. Vaig anar a mirar una pel·lícula a la tele i, al cap d’una estona, l'home de l'asseguradora estava al meu costat i acostà el seu cap molt al meu, mentre em deia alguna cosa a l'oïda sobre la raó per la qual havia vingut (allò de les goteres - que ja no n'hi havia ni rastre). Com que s'estava acostant tant, vaig pensar: «Aquest no té por del coronavirus.»

Avui, fa un any, va ser el primer dia que estava lliure de símptomes després de passar la infecció amb el coronavirus.

T’estimo, mare! Moltes gràcies per la vida que em vas donar! Tot allò que hi havia entremig de tu i jo, ja no hi és -o, més que separar-nos, ens uneix! Ara em sento a prop teu, més que quan estaves viva. Les coses van anar com van anar. Allò que ens va separar forma part de processos col·lectius que es manifesten a través de les nostres vides individuals. Escullo prendre m'ho com una oportunitat d'aprendre i una tasca a portar a terme. Crec que lamentar-me'n no porta a res de profit ni per a tu, ni per a mi, ni per a ningú. 

M’ha sortit escriure en català perquè és com les paraules han pres forma dins meu. És la llengua de la terra que em va acollir, que em va permetre fer el procés d’identificar el que em separava de tu i de restablir la connexió. Mare, soc alemanya com tu i no deixaré de ser-ho mentre visqui. Però també soc catalana i estimo aquesta terra que em va permetre trobar dins meu les arrels a la terra on vaig néixer, la terra del meus ancestres, la terra de les persones que mai no van ser sotmesos pels romans. A través de la connexió amb tu també s'està fent més fort l'accés a aquestes arrels a l'història dels nostres ancestres, els dels teus pares i de la mare del pare, els teus i els meus. En Tàcit, l'historiador romà, explicava que la gent d'aquella tribu no lluitava contra ells, però cada vegada que els romans intentaven conquerir-los, desapareixien als boscos. Segons en Tàcit, mai no van arribar a saber el nom d’aquesta tribu que vivia allà d’on soc jo. L’única cosa que en sabien era que veneraven una divinitat femenina. A Catalunya em sento a casa meva. Igual que nosaltres, els catalans no se sotmeten a la tribu conquerida pels romans.

(c) Brigitte Hansmann

dfa-europa.com