Hola a tots i totes
qui pateixen insomni, fibromiàlgia i angoixes vàries!
Un remei casolà,
apart de la valeriana i la passiflora i una dutxa calentona abans d’anar a
dormir, pot ser l’atenció a la teva respiració. Requereix una mica de
disciplina, però la majoria de vegades et quedes dormida i si no, al menys,
descanses profundament.
Comença per
observar els moviments respiratoris: la inspiració és un moviment produït per
un treball muscular que expandeix el cos;
a l’espiració els músculs que han treballat a la inspiració es relaxen
amb el resultat de que tot el cos descansa cap al seu eix central i cap al
terra (el matalàs si estàs al llit).
Normalment, i especialment quant estem
estressats, els moviments de la nostre respiració son molt restringits. Solen quedar-se
dins dels límits del patró de tensió habitual que vàrem crear al començament de la nostra vida per
adaptar-nos a les nostres circumstàncies. La major part de les tensions a les
que ens vàrem habituar serveixen per apartar de la nostra consciència
sensacions que ens resulten desagradables, ens fan por o que considerem
indesitjables per alguna altra raó. Aleshores, quant hi ha un nou estrès,
moltes vegades, el nostre sistema acaba sobrecarregat. La càrrega elèctrica
dels músculs tensos impedeix afluixar-los i una mena de fressa constant et
manté amb l’alerta pujada.
Els moviment
respiratoris son naturals. No has de fer-los sinó més aviat deixar-los ocórrer.
Si els observes i te’n adones de lo molt que el teu patró de tensió habitual
limita els moviments de la teva respiració, proposa’t donar-te una mica més de
temps per cada moviment. La clau està a l’espiració. Recorda, és un moviment on
els músculs que han treballat a la inspiració s’afluixen. La direcció natural
d’aquest moviment t’orienta cap a l’interior del teu cos i cap a las bases de
suport en el mon material, la terra, el matalàs.
Si a
l’orientar-te cap a lo més profund del teu ésser t’hi trobes les sensacions
relacionades amb la situació actual que et treu la són, ensenya a les parts de
tu atrapades dins d’aquestes sensacions on és el matalàs. Aquestes parts de tu estan
ocupades amb aquestes sensacions (preocupacions, pors, dolors, etc.) i necessiten
repòs. L’hàbit les manté en suspensió; la part de tu que és adulta,
intel·ligent i capaç d’ocupar-se de les coses una a una s’hi pot aplicar en
ensenyar-les on trobar el suport que necessiten per poder descansar. L’hàbit
voldrà prendre el timó una i una altra vegada. Et trobaràs una i una altra
vegada pensant amb allò, però una i una
altre vegada tornes a orientar les parts de tu necessitades de suport cap a on
aquest suport està disponible de forma directa i immediata. Segurament el
suport no té l’envergadura que necessites per resoldre els problemes que
t’angoixen, però tal com diuen: mica a mica s’omple la pica.
Si a
l’orientar-te cap a lo més profund del teu ésser t’hi trobes les sensacions que
a lo llarg de la teva vida has apartat de la teva atenció per no saber com
manejar-te amb elles, explica a la part de tu que està ocupada amb aquestes
sensacions que ho vas fer perquè no sabies com manejar-te amb el que senties o
el que passava al teu voltant. Fes saber a aquesta part de tu atrapada dins
d’aquelles sensacions que no les vas apartar de la teva consciència perquè
passaves d’ella ni perquè no volguessis saber res d’ella. Simplement no sabies
com atendre-la. Pots parlar amb aquesta part de tu com si fos una altra persona
i li pots explicar que ara tampoc no saps com resoldre tot allò, però sí li
pots oferir el suport que trobes quant amb l’espiració t’orientes cap al centre
del teu cos i cap al terra (matalàs).
Al final de
l’espiració hi ha un moment en el que encara no és necessari inspirar de
seguida, és un moment de repòs total. Ho és objectivament, encara que
subjectivament la sensació que hi trobes a dins pot ser de tensió, una tensió
que hi és des de fa molt de temps. Per la part de tu atrapada dins d’aquesta
tensió serà un descans que la teva consciència adulta hi arribi. Si
t’assabentes del que sigui que aquesta tensió manté a lloc, hi ha l’esperança
que algú (a la majoria de vegades tu mateixa) se’n pugi ocupar.
O sigui, per
totes aquestes qüestions la primera necessitat és trobar suport i el moviment
de l’espiració t’orienta cap al lloc on el pots trobar. La segona necessitat és
energia. Si al final de l’espiració et dones aquell moment de descans i esperes
a que realment notes que el teu cos demana aire, simplement cal que t’obris
quant arriba aquell moment i que deixis entrar l’aire. També aquí és qüestió de
donar-te temps per a que el moviment d’inspiració s’acabi de produir amb tota
l’amplada que el teu cos demana. Quant tens prou, simplement torna a deixar-lo
sortir. No et guardis l’aire a dins. Quant estàs plena, comença a espirar i amb
la teva atenció segueix l’orientació que el moviment et dona cap al centre del
teu cos i cap a la base de suport. Quant ja ha sortit tot l’aire que surt
fàcilment, continues amb l’orientació cap al suport material que tens a sota i
deixes que tot el teu cos hi descansa, fins i tot les part atrapades a
l’angoixa. Les ensenyes la base de suport material on poden trobar repòs.
Imagina’t lo gran que és el món que hi ha a sota del teu llit. Confia-li tot
allò que et pesa incloent-hi el teu propi pes. Així, mica a mica, t’enfonses
més i més al matalàs. Si no acabes dormint-te, al menys reposes profundament.
Per donar a la teva
ment alguna tasca per mantenir-la ocupada, fixa’t amb els canvis de com se sent
la pressió del teu cos contra el matalàs. Amb la inspiració, la pressió de
l’aire que t’empenta contra el matalàs gairebé sembla aixecar el cos de la
superfície del llit i a l’espiració gairebé t’hi enfonses.
Normalment, quant
respires així, durant algunes respiració s’observa un fenomen curiós:
objectivament respires més de lo habitual però, encara i així, la sensació és
com si et faltés aire. Té a veure amb el fet de que normalment el patró de
tensió habitual limita la teva respiració fins a tal punt que les sensacions de
la falta d’aire que la tensió comporta no arriben al cervell. Quant respires
més, aquestes tensions s’afluixen i aleshores comença a fluir la informació i
comences a sentir el que passava abans. Si no et deixes portar per la sensació
d’asfíxia, sinó que li fas notar a la part que et comunica que s’està asfixiant
que de fet està rebent més aire que abans, amb unes quantes respiracions aquest
procés s’equilibra i la sensació d’asfíxia desapareix.
Per tant, has de
cultivar la part de tu que té la capacitat de dirigir la teva atenció d’aquesta
manera. Fins i tot quant apareixen emocions que havies mantingut a ratlla amb
la tensió i que en afluixar-la tornen a fluir, has de saber que només son
emocions. Son uns processos energètics i químics que tenen lloc en el teu cos i
que tenen una funció concreta: la d’avisar-te de determinades necessitats i
desitjos i el seu grau de satisfacció. N’hi ha aquelles de les quals et pots
ocupar directament, moltes no hi ha res a fer, al menys no a aquestes hores de
la nit. Si hi pots fer alguna cosa al respecte l’endemà, promet-te que te’n
ocuparàs en quant puguis. Si la cosa és fora del teu àmbit de competència,
demana a Mare Terra i Pare Cel que se’n facin càrrec. Amb la respiració t’hi
relaciones amb tots dos i deixes que les emociones en qüestió flueixin cap al
terra i cap a l’espai obert que t’envolta: Mare Terra i Pare Cel.
O bé et dorms i
descanses, o t’orientes dins el món material i el món de les potencialitats.
Les dues coses ofereixen descans.
Gràcies, per
haver preguntat. Fa uns dies que volia escriure això per penjar-ho a l’àgora de
Barcelonactua. Gràcies a la teva pregunta m’he segut a fer-ho ara. ¡Que
descansis!
