Unió i independència

(auf deutsch hier)
Com és possible que persones que s’afanyen per crear pau i unió, fan el que poden per donar suport a la independència d’un país. No volem unir enlloc de separar? Per algú qui no coneix, o coneix només superficialment, la història catalana, el poble català i el present català dins Espanya, certament és difícil de comprendre. Tractar aquesta qüestió en profunditat dins un marc d'espai limitat és impossible. Però una comparació podria clarificar l’assumpte.

Imagineu un matrimoni entre un home catòlic i una dona catòlica o sigui, un enllaç sagrat indissoluble entre dues persones. En el moment de casar-se, tot el patrimoni de la dona passa a mans de l'home. Al cap d'uns anys ell li nega el dret de decidir sobre els seus assumptes: Ets meva i tot això sobre el que vols decidir es meu.  No hi tens res a dir.  Dels teus avis, del teu pare i del teu germà gran ja no pots esperar cap suport, ja els he matat. Si continues renegant, mataré també la teva mare i els germans i les germanes que et queden.

Passen els anys i, quan la mare ja ha mort de gran, la dona vol posar fi a aquest matrimoni. Els seus germans i les seves germanes la recolzen en la seva intenció. L’home no en vol saber res; li intervé els comptes bancaris, l’apallissa, la calumnia i l’empresona. Als companys de la seva penya de tertúlies la seva actitud els és incòmode, però parlen de res més que de la indissolubilitat del sagrament del matrimoni i de que les dificultats s’haurien de resoldre a la vida privada de la parella. Però un dia a un dels contertulians se li escapa el que els preocupa realment: si es reconeix la legitimitat de la demanda de la dona, possiblement les dones d’altres contertulians també voldrien seguir l’exemple d’aquesta dona.

Legitimitat no en té gens ni mica, la reivindicació d’Espanya sobre Catalunya. L’anul·lació d’un enllaç sota les condicions esmentades no hauria de ser més que una formalitat. La principal dificultat resideix en el fet de que Espanya nega el factor diferencial de Catalunya, a la vegada que se sent amenaçat precisament per aquesta diferència. Els catalans tenen una cultura molt diferent de la espanyola. Això salta a la vista de qualsevol que es prengui el temps de mirar una mica. El principi que els catalans segueixen és “parlant la gent s’entén”. Això vol dir que també saben escoltar per saber amb qui tracten i què els hi importa als altres. Potser varen desenvolupar l'art de negociar perquè Espanya els va prohibir participar en la conquesta d'Amèrica que va deixar gairebé tota la península ibèrica desforestada amb tants vaixells que es varen construir per cercar “El Dorado”, la ciutat daurada a ultramar. Molts sols fèrtils s'han perdut per l'erosió provocada per la manca de boscos, i la terra pateix una forta tendència a la desertificació. Els incendis provocats per requalificar terres per a la construcció estan fent tres quarts de lo mateix a la nostra época.

Els intents continuats al llarg dels segles de suprimir la cultura catalana i imposar-hi l'espanyola qualifican el reclam espanyol sobre Catalunya com el d'un conqueridor sobre una colònia. De fet, Catalunya mai no va esdevenir una part d’Espanya, ni tant sols des del punt de vista espanyol. Només cal veure el que els propis espanyols han anat dient sobre el catalans al llarg dels segles. Sempre se’ls ha vist com a diferents i sempre com una amenaça. Però el que és amenaçant en el catalans, és la culpa inconscient del maltractador, que no tolera veure i per això la nega i la projecta damunt les persones maltractades.

Des del punt de vista d’aquesta autoanomenada observadora internacional del conflicte hispano-català enlloc hi ha una història tan acerba i unívoca com aquí. Pot ser això es deu a la meva ignorància. Però la meva proposta pels senyors contertulians és que aprenguin del comportament fallit del seu company. Si es vol tenir una bona relació amb unes persones és assenyat conèixer les particularitats d’aquestes persones, escoltar-les, fer propis els seus desitjos i les seves pors per poder complir els desitjos en la mesura del possible i oferir protecció on regna la por. Però en el cas de Catalunya, ni això serviria ja. La unió entre Espanya i Catalunya va ser condemnada a fracassar a partir del moment en què varen deixar d'existir les Espanyes, quan Espanya va començar a suprimir les facultats d'autogestió del poble català i imposar a la força l'ordre centralista que caracteritza el govern espanyol.

Una característica del poble català és la seva capacitat d’integrar persones que són diferents en la població general. Els espanyols que viuen a Catalunya, per això, no tenen res a témer. A mes, a aquesta observadora internacional autoanomenada li sembla que ningú no vol posar fronteres, sinó simplement delimitar les competències que pertoquen a cadascú al seu propi territori. Una bona relació entre Espanya i Catalunya es pot crear quan Espanya reconegui la sobirania catalana.

Negar la forma de ser diferent d’una persona o d’un poble és violència, a través d’armes, lleis i constitucions. Les lleis i les constitucions existeixen per regular la convivència en societat i per assegurar el respecte i la igualtat de drets en el tractes mutus del membres de la comunitat. Les lleis que són contràries a aquesta finalitat, a la llarga, no són sostenibles perquè, enlloc de regular la convivència, fomenten l’enfonsament de la comunitat en la seva totalitat.

La única solució arquetípicament coherent del conflicte hispano-català és el reconeixement de la sobirania catalana. Encara que al govern espanyol li costi, li serà possible saldar la culpa del matractador només si empren passos per reparar la relació danyada. Només d’aquesta manera la societat espanyola podrà reorganitzar-se per participar junt amb una població catalana sobirana a fer les aportacions necessàries per mantenir la comunitat europea. Però si es continua negant la culpa del govern espanyol, aquesta es posarà de manifest a través d’actes fallits, bancarrotes, fracassos i falta d’èxits, molt probablement no només a Espanya i Catalunya sinó en el conjunt de la penya europea. Eliminar l'existència d'aquesta culpa no és possible, ni que Espanya aconseguís enterrar fins a l’últim català, cosa que és poc probable. Hi ha una dita catalana segons la qual cada català que és enterrat es converteix en un grapat de llavors. I de cada una d’aquestes llavors creixerà un altre català.

Per una persona que fa el que pot per donar suport a la pau i la unió de la humanitat pràcticament és indispensable donar suport a l’intent català d’assolir l'autodeterminació, perquè la pau i la unió són impossibles, si es força un poble contra la seva voluntat a participar d’un estat, especialment si aquest estat es burla de l'estat de dret, tal com ho fa el govern espanyol actual. Com a nació sobirana amb tota seguretat Catalunya farà una aportació valuosa a la convivència pacífica de tots els pobles i a la unió de la humanitat. Els únics que es senten amenaçat  per això són els que fins ara, de forma impune, han anat omplint les seves butxaques amb els béns que pertanyen a la comunitat.

19 d'octubre 2017


Brigitte Hansmann
   Anàlisi de patrons arquetípics
   Ciències lingüístiques aplicades
   DFA Reconeixement de patrons somàtics
   Integració estructural
www.dfa-europa.com

Una eina potent per facilitar les relacions

Mover lo inamovible

... a través de la respiración (en català aquí)

Vida es movimiento. Todo se mueve. Incluso en la quietud más profunda de la meditación está el fluir de la inspiración y la espiración, de la sangre y de la información en el sistema nervioso y en la red de agua que se extiende a través de todo el cuerpo. Solo los patrones de tensión desarrollados en circunstancias traumáticas interfieren con este movimiento. Aparentemente nos protegen contra el impacto de lo peor de la situación, pero nos mantienen encallados en el momento justo antes de ese impacto. Son como un filtro a través del cual percibimos lo que sucede momento a momento, siempre con la amenaza del impacto que está a punto de suceder. Puede ser un filtro generado por nuestra propia experiencia o por la de nuestros padres o abuelos y lo absorbimos a través del contacto en los primeros años de la vida o incluso nos llegó por vía genética. Reduce los movimientos respiratorios al mínimo imprescindible para sobrevivir. Parece inamovible por la amenaza de lo que pueda suceder cuando esto se mueva.

Tenemos aquí un método que ayuda a mover lo que parece inamovible. Pruebalo y si te convence, utilízalo cuando quieras.

Nota los movimientos de la respiración: cuando dejas salir el aire en la espiración, puedes notar como el peso de cuerpo reposa hacia el suelo y hacia el centro del cuerpo. Tómate un momento allí –nada, un momentito de nada-, lo suficiente para constatar la sensación de que debajo del cuerpo se encuentra el suelo que lo sostiene, para apreciar este apoyo y para descansar allí un ratito.

Entonces llegará el momento en el que necesitas aire. Simplemente abres y lo dejas entrar. Date tiempo también para sentir cómo el aire entra en tu cuerpo y lo ensancha. Cuando ya te has llenado, déjalo salir en seguida. No lo aguantes. De nuevo, nota cómo, al dejar salir el aire con la espiración, descansas hacia el centro de cuerpo y hacia el suelo, constatas y aprecias el apoyo y, cuando necesitas aire, te abres y lo dejas entrar. Y así, respiración tras respiración.

Es posible que al respirar de este modo aparezca una sensación de ahogo. Objetivamente estás respirando más de lo normal, o sea, seguro que no te estás ahogando. Es el registro en el cuerpo de todas aquellas partes que estaban ahogadas durante tanto tiempo. Finalmente les llega el aire que necesitan para vivir y, de entrada, manifiestan su malestar. Si no te asustas y continúas dejándolas participar en los movimientos respiratorios, al cabo de una cuantas respiraciones, el sistema nervioso se pondrá al día y la sensación se equilibrará.

Es posible también que se movilicen emociones retenidas desde hace mucho o desde los últimos días tan intensos. Si estás en un entorno seguro, simplemente déjalas fluir.  Si no, haz una cita con ellas para un momento concreto del mismo día en el que puedas procurarte un entorno seguro, a solas o con personas amadas. Lo que importa es que sigas dándote tiempo y espacio para cada uno de los movimientos respiratorios, incluyendo el momento de reposo sobre la base de apoyo al final de la espiración.

Respirando de esta manera puedes sentir claramente que no hay separación en ninguna parte. Tu cuerpo, el suelo que lo sostiene en el lugar concreto de la Tierra en el que estás, el espacio a tu alrededor, el aire que entre en tu cuerpo y el que sale, todo esto es un continuo que compartimos con todos los seres vivos. Este espacio infinito sí es indivisible y no necesita leyes para mantenerlo unido.  Quien usa la fuerza para imponer su criterio sobre el de otros se separa de la experiencia de esa unión. No se da cuenta de que pertenece al todo en las mismas condiciones que los demás. Nadie puede extraerse. Nota la fuerza y el sentido de cohesión que reside en ese espacio compartido.

Al final de la espiración, cuando ya ha salido todo el aire que sale fácilmente, sin apretar, y solo descansas hacia el suelo y hacia el centro del cuerpo, tienes acceso a lo más profundo de lo que eres como ser vivo y a las bases de apoyo en el mundo material del cual eres una parte. En ese espacio estamos profundamente conectados con todo el mundo. Cada uno es como es, todos somos diferentes, pero en lo más hondo como ser vivo, somos todos iguales.

Cuando  caminas, estás de pie, sentado o tumbado, puedes sentir la conexión de ese espacio con el suelo y el espacio a tu alrededor. A través de esta conexión, puedes dejar fluir tus deseos de paz y reconocimiento, puedes recibir apoyo y ayuda para tus dificultades y las emociones que conllevan, puedes enviar y recibir amor, alegría y gratitud, puedes pedir ayuda a la Tierra y al espacio abierto, puedes contar con el apoyo del planeta entero para tu resistencia pacífica a la injusticia. No hay fisuras, esta conexión entre el ser vivo que eres y el mundo del cual eres una parte es indivisible.

Allí puedes imaginar, crear y cultivar lo que quieras aportar tú.

Brigitte Hansmann
    Anàlisis de patrons arquetípics
    Ciències lingüístiques aplicades
    DFA Reconeixement de patrons somàtics
    Integració Estructural
    www.dfa-europa.com 

CONVOCATORIA Maratón de silencio compartido  La convocatoria ha cambiado cada día de 17h a 19h

http://maratodesilenci.paisconscient.cat/es/ El miércoles y el jueves fui entre las 8 y las 9 També fue bonito:

Moure lo inamovible

... a través de la respiració. (en castellà aquí)

Vida és moviment. Tot es mou. Fins i tot a la quietud mes profunda de la meditació està el fluir de la inspiració i la espiració, de la sang i de la informació en el sistema nerviós i a la xarxa d'aigua que s'esten a través de tot el cos. Només els patrons de tensió desenvolupats en circumstàncies traumàtiques interfereixen amb aquest moviment. Aparentment ens protegeixen contra l'impacte de lo pitjor de la situació, però ens mantenen encallats en el moment just abans d'aquest impacte. Són com un filtre a través del qual percibim el que passa moment a moment, sempre amb l'amenaça de l'impacte que està a punt de succeir. Pot ser un filtre generat per la nostra pròpia experiència o per la dels nostres pares o avis i l'absorbim a través del contacte en els primers anys de la vida o fins i tot ens arriba per via genètica. Redueix els moviments respiratoris al mínim imprescindible per a sobreviure. Sembla inamovible per l'amenaça del que pugui passar quan això es mogui.

Tenim aquí un mètode que ajuda a moure allò que sembla inamovible.

Fes la proba, i si et fa el pes, aplica-lo arreu, sempre que vulguis.

Nota els moviments de la teva respiració: quan deixes sortir l’aire amb l’espiració, es pot notar com el pes del cos reposa cap al terra i cap al centre del cos. Pren-t'hi un moment –res, un moment petit-, prou per constatar la sensació de que a sota del cos hi és el terra que el sosté, per apreciar aquest suport i descansar-hi un momentet.

Aleshores arriba el moment en el que necessites aire. Simplement obres i deixes entrar. Dóna’t temps per sentir com l’aire que entra al teu cos l’eixample. Quan ja estàs ple, deixa’l sortir de seguida. No l’aguantis. Nota com, una altre vegada, en deixar sortir l’aire amb l’espiració, descanses cap al centre del cos i cap al terra, constates i aprecies la presència del suport i, quan necessites aire, obres i el deixes entrar. I així respiració rere respiració.

És possible que en respirar així aparegui una sensació d’ofec. Objectivament estàs respirant més de lo normal, o sigui, segur que no t’estàs ofegant. És el registre al cos de totes aquelles parts que han estat ofegades durant tant de temps. Finalment els arriba l’aire que necessiten per viure i, de entrada, manifesten el seu malestar. Si no t’espantes i continues deixant-los participar en els moviments de la respiració, al cap d’una quantes respiracions el sistema nerviós es posarà al dia i la sensació s’equilibrarà.

És possible també que es mobilitzin emocions retingudes des de fa molt de temps o des d’aquest últims dies tan intensos. Si estàs en un entorn segur, deixa’ls fluir simplement. Si no, fes una cita amb elles per un moment concret avui mateix i procura’t un entorn segur, a soles o amb gent estimada. Lo important és continuar donant-te temps i espai per cadascun dels moviments respiratoris, incloent-hi el moment de repòs sobre la base de suport al final de la espiració.

Respirant d’aquesta manera pots sentir clarament que no hi ha separació enlloc. El teu cos, el terra que el sosté en el lloc concret de la Terra on et trobes, l’espai al teu voltant, l’aire que entra al cos i que hi surt, tot això és un continuo que compartim amb tots els altres ésser vius. Aquest espai infinit sí que és indivisible i no li cal cap llei per mantenir-lo unit. Qui fa servir la força per imposar el seu criteri damunt el dels altres es separa de l’experiència d’aquesta unió. No pot reconèixer que pertany al tot en les mateixes condicions que tothom. Ningú s’hi pot extreure. Nota la força i la sensació de cohesió que resideixen en aquest espai compartit.

Quan al final de l’espiració ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, sense pressionar, només descansant cap al terra i cap al centre del cos, tenim accés a lo més profund de lo que som com éssers vius i a les bases de suport en el mon material del qual en som una part.  En aquest espai estem profundament connectats amb tothom. Cadascú és com és, tots som diferents, però en lo més profund com ésser viu, som tots iguals.

Quan camines, dempeus, seguts i estirats, sent la connexió d'aquest espai amb el terra i amb l'espai que t´'envolta. A través d'aquesta connexió, pots deixar fluir-hi els teus desitjos de pau i reconeixement, pots rebre suport i ajuda amb les teves dificultats i les emocions que comporten, pots enviar i rebre amor, joia i gratitud, pots demanar ajuda a la Terra i a l'espai obert, pots comptar amb el suport del planeta sencer per la teva resistència pacífica envers la injustícia. No hi ha fisures, aquesta connexió entre l'esser viu que ets i el mon del qual ets una part és indivisible.

Aquí pots imaginar, crear i cultivar el que vols aportar tu.


Brigitte Hansmann    Anàlisis de patrons arquetípics
    Ciències lingüístiques aplicades
    DFA Reconeixement de patrons somàtics
    Integració Estructural
    www.dfa-europa.com

CONVOCATÒRIA Marató de silenci compartit

La convocatòria ha canviat: cada dia de 17h a 19h

http://maratodesilenci.paisconscient.cat/home/ El dimecres i el dijous hi vaig anar entre les 8 i les 9. També va ser maco.