martes, 8 de abril de 2014

Carta oberta d’una alemanya de naixement i catalana per elecció

Vaig néixer a Alemanya, filla i néta d’alemanys, deu anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Hi vaig viure el primer quart de segle de la meva vida fins que vaig entendre que no m’hi podia quedar. No sabia què em causava el malestar que m’havia acompanyat des que tenia ús de raó, però era evident que necessitava distanciar-me per poder posar la meva vida en perspectiva i tenir almenys una possibilitat d’aspirar a trobar-hi una solució.

Quan vaig arribar a Catalunya per primer cop, no sabia que existien els Països Catalans ni la llengua catalana. Va ser al cap de tres dies o així que me’n vaig adonar que entre ells la gent parlava una llengua diferent de la que estava estudiant a la universitat. Mentre van durar els meus estudis a la Facultat de Ciències Lingüístiques Aplicades a Alemanya, per no confondre’m, vaig abstenir-me d’intentar parlar català. Quan vaig decidir que volia provar sort a Catalunya, vaig venir per amor, no per l’amor a un home – vaig conèixer el meu marit vint anys més tard- sinó per amor a una gent, a una terra, a un poble, a una forma de ser. Aleshores sí que em vaig dedicar a estudiar el català, a la meva manera i amb l’ajuda dels meus amics. Em vaig donar dos anys per veure si aconseguiria guanyar-me la vida en aquesta terra.

Ara fa trenta-quatre anys que visc a Catalunya i em sento catalana. Compleixo les condicions per ser-ho, establertes pel dret comú: estimo la terra catalana, visc d’ella i parlo la llengua catalana. A més, n’estic orgullosa! Em sento orgullosa del tarannà dialogant, de la voluntat i facultat d’integració i del sentit d’identitat diferenciada del poble català. Em sento agraïda per la generositat amb què em varen acollir. L’esperit determinat que va mantenir viva la llengua catalana durant quaranta anys de dictadura, i tornar a implantar-la com a llengua oficial després, ressona amb el meu. L’agilitat mental pròpia de les persones que saben parlar més d’un idioma, la creativitat i la capacitat de treball del poble català estimulen aquestes qualitats en mi.

Mai no he pogut sentir-me orgullosa de ser alemanya. Encara que aquí molts han considerat la meva condició d’alemanya com una mena de garantia de qualitat, per a mi sempre ha estat motiu de vergonya. Després d’anys de treball personal vaig poder identificar aquesta vergonya com a part del malestar que va pesar damunt la meva infantesa i joventut. En assumir, de la culpa col•lectiva que el poble alemany va adquirir durant l’anomenat “Tercer Reich”, la part que em pertoca, vaig trobar una forma de posicionar-me al respecte que, enlloc d’enfonsar-me sota el pes del silenci de la fase inicial de la meva vida, m’ajuda a comprendre la condició humana en general i la meva en particular. L’actitud alemanya a la política actual torna a ser motiu de vergonya per la falta d’assimilació de la història pròpia que denota.

Lamentablement, el fantasma del nacionalisme feixista contra el qual adverteixen els contraris al dret d’autodeterminació catalana, és molt real. Però, al contrari del que aquestes persones proclamen, és l’ombra de la seva pròpia història no assimilada el que projecten damunt el procés de sobirania catalana i no té res a veure amb les pretensions reals d’aquest poble de desmarcar-se de les polítiques insostenibles de l’estat espanyol. No tenim cap intenció d’envair, d’annexionar, ni molt menys d’exterminar ningú com a boc expiatori d’allò que neguem dins la pròpia psique. Ni es tracta que no vulguem ajudar els més febles. Som solidaris de mena, almenys una immensa part de la població catalana ho és. Simplement volem distanciar-nos d’un tracte injust i insostenible. En no esforçar-nos a fer-ho ens convertiríem en còmplices de la injustícia i les polítiques insostenibles del govern espanyol.

Fa poc se’m va revelar un punt cec de la meva història: durant la Segona Guerra Mundial el meu avi va ser oficial de la guàrdia de la fàbrica de pólvora de Düneberg. Sota aquesta llum, el seu silenci durant els nostres passeigs pels boscos al voltant de la nostra ciutat va adquirir una nova dimensió. Segurament anàvem pels mateixos recorreguts que havia de fer quan estava de servei. Mai no li vaig preguntar pels búnquers dinamitats que hi havia al mig del bosc, mai no en va dir res. Fèiem com si no hi fossin, però encara avui puc sentir un nus a l’estómac quan hi penso. Gràcies a la comprensió a la qual he arribat amb el meu treball interior i la meva professió com a integradora estructural, practicant de reconeixement de patrons somàtics i analista de patrons arquetípics, entenc que el nus que es feia al meu estómac era reflex del que sentia el meu avi, incrementat i reforçat pel silenci i l’esforç d’apartar de la seva consciència la bogeria en la qual havia participat i la culpa i la vergonya resultants que no era capaç de tolerar.

Sóc alemanya perquè hi vaig néixer, això no canviarà. Assumeixo la vergonya que comporta, juntament amb les virtuts que m’atorga. Apart del meu passaport alemany, m’agradaria tenir-ne un de català. Al cap de trenta-quatre anys de contribuir a la societat espanyola, perquè pertanyo a Catalunya, a la força pertanyo a Espanya també.

Però no puc votar perquè els espanyols m’obliguen a renunciar a la meva nacionalitat alemanya per adquirir l’espanyola, cosa que considero que no és possible. Vull poder votar al país on he viscut tota la meva vida productiva i que he escollit com casa meva, Catalunya. Sobretot vull participar en un referèndum vinculant que permeti al poble català decidir si volem pertànyer a l’estat espanyol o no, i, en cas que la majoria sí que ho vulgui, com hi vol pertànyer.

Vull viure en un país governat per persones que saben que la vida en aquest planeta és tota una, que els éssers humans formem part de la natura i que és la nostra responsabilitat protegir-la i tenir-ne cura; i que basin les seves polítiques en el respecte d’aquests fets. Vull viure en un país on sigui un requisit indispensable per accedir a un càrrec públic, o qualsevol càrrec de responsabilitat, fer un treball intern per conèixer les estructures i dinàmiques del propi jo i de la seva ombra, de forma cognitiva i sensorial. Encara que no sigui cap garantia, només així serà possible impedir que les projeccions de la pròpia ombra eclipsin les qualitats morals i humanes que tot dirigent hauria d’encarnar. Crec que les condicions per crear aquesta mena de govern són més favorables en un país petit.
Brigitte Hansmann
Barcelona, 6 d’abril 2014
La misma carta en castellano aquí
Der selbe Brief auf deutsch hier
The same letter in English here

Aquí la traducció de la meva contestació a la resposta de un del industrials alemanys que varen publicar la "Declaración de Barcelona"

7 comentarios:

  1. És emocionant sentir-te, Brigitte!
    Gràcies!
    Lluís

    ResponderEliminar
  2. Vaig enviar aquesta carta a l'adreça de la "Declaración de Barcelona" d'un grup d'industrials alemanys. Un dels, el Dr. Wienberg, em va contestar. Una mica més amunt, al peu de la carta, trobeu un enllaç cap a la traducció de la meva contestació a la seva carta.

    ResponderEliminar
  3. Hola Brigitte Hansmann, felicitats per parlar tan bé el catalá i per compartir amb el mon la teva experiencia vital. Ara voldria compartir amb tu la meva, i pot ser també et podrá aportar coses. Jo vaix neixer a Espanya, fill y net d'espanyols. A la meva escola, des d'els 5 anys no em van permetre parlar a l'escola en la meva llengua materna, el castellà, i aixó que jo era al meu païs. Em sembla que aixo no passa a cap païs del mon, mès que aquí. Com jo, aixo li va passar i encara li passa a millions de nens y nenes en aquesta comunitat autónoma -la meva- que es diu Catalunya i que mai ha sigut cap nació ni païs, sino un comtat dins del regne d'Aragò, ho pots llegir a qualsevol enciclopèdia. FIns i tot, la meva mare que era mestre, va tenir que buscar un altre lloc per treballar, perque les seves companyes nacionalistes volían impossar la seva realitat i llengua i cap permetre la seva - això si que es feixisme. Resulta que aquí vam passar d'una dictadura de Franco a una dictadura del nacionalisme exclujent catalanista, on hi han ciutadans de primera i de segona categoría. Pot ser has tingut mala sort i nomes coneixes gent catalanista, i aixo si que es ben dificil... comptant amb que n'hi han millions que no ho son. Pero bé, gracies a aixo que ens va passar, vaig anar a viure a Madrid, ciutat on no tuthom es feixiste com diuen alguns, sino gent tan treballadora o mes, segurament fins i tot mès solidaria i on ningu em va preguntar d'on vinc. Ara penso que aquesta vergonya que sents per ser alemanya, per els excessos i les injusticies que es van cometre al teu païs, possiblement molts catalans l'acabaran sentint quan s'adonin del seu egoisme, fanatisme i per com tracten als seus germans. Perque saps, tant que t'as adonada de "l'identitat diferencial de Catalunya", pot ser també t'as adonada de que culturalment hi han més coses en comù que no diferencies entre els catalans y el reste d'espanyols, per mès que alguns ho tractin d'amagar, començant per la llengua castellana que, no l'oblidis mai, es tabé patrimoni cultural i llingüistic de Catalunya: n'hi han millions de castellanoparlants. Defensar el castellà, defensar les coses que tenim en comú amb el reste d'espanyols, també es defensar Catalunya. I no nomes culturalment, es que resulta que millions de catalans es senten espanyols, com molts espanyols d'altres regions estimen Catalunya i la senten seva també. Com resulta que la llengua catalana no es patrimoni només de Catalunya sino d'altres regions espanyoles, com l'alemany ho es en Austria (i no per aixo anan posant el nom de Països Germans als carrers amb voluntat imperialiste - aixo es el que va fer Hitler oi?). Saps, resulta que aquest gobern espanyol incompetent que com dius, sofreix el poble català, ho sufrim tambè a Madrid, a Saragossa, a Cuenca i a Coruña. I saps quina es la pitjor manera d'enfrontar.se amb aquest govern? Siguent des.leal i anant per la teva compta, de la ma dels mateixos porcs neoliberals co-responsables de l'insostebilitat que menciones, dins d'aquesta comunitat. Pensat'ho bè, que encara ets a temps d'abrir els teus ulls. I per terminar, ara et dirè, que m'es indiferent la meva nacionalitat, pero el odi que es sembra des.de el nacionalisme catalanofeixiste nomès sembra més odi, mentres que la majoria de la gent está per sobre d'aquestes bestieses identitarias i per sort es guia per altres impulsos mès saludables, com l'amor i l'amistad, com la que tinc amb molts germans y germanas de Catalunya entre els que no permetrè mai que fiquin cap barrera.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Javier, muchas gracias por tu comentario.
      Es comprensible que estés enfadado. Cuando tenía tu edad también lo estaba. Pero si nos dejamos llevar por el enfado no llegamos a ninguna parte, sino que contribuimos a mantener la misma dinámica que nos causó el enfado en un principio. Por esto opto por explorar cómo se construye la realidad psíquica de las personas, en lo individual y en lo colectivo. Porque creo que sólo así podemos llegar a desarrollar una conducta que nos permite construir una buena convivencia. Hay un trozo del mundo en el que tú tienes la soberania: el que ocupas con tu cuerpo. Si prestas atención a qué contribuyes al conjunto del mundo mediante tu presencia, tus palabras, tus actos, en cierta medida tienes la posibilidad de asegurar que sea algo beneficioso. Para ello, desde luego, es necesario que prestes atención no sólo al pequeño "yo" del cual tienes conciencia con sus deseos, aversiones y puntos ciegos, sino también a los movimientos de la inmensidad del inconsciente que se manifiesta a través de cada uno de nosotros. Si después de una vivencia traumática no se dan los pasos necesarios para restaurar el equilibrio interior, el organismo se mantiene en la modalidad que le permitió atravesarla, ya sea lucha, huída, parálisis o colapso, inconsciente de la situación traumática ya pasó. De esta manera es imposible tener una visión clara de las condiciones actuales, sino que uno permanece continuamente en reacción a la circunstancia traumatizante.
      Cuando dices que hay más cosas en común que diferencias, tienes toda la razón del mundo. Es cierto no sólo en cuanto a catalanes y españoles sino en cuanto a todos los seres vivos. Mi énfasis está en señalar la responsabilidad de cada individuo de asumir la realidad de las dinámicas de la propia psique, que invariablemente incluye las dinámicas de los grupos a los que pertenecemos. Tal como dice mi amiga Silvia Behrend: No podemos parar el vaiven de las olas del inconsciente, pero cuando las vemos con claridad y las nombramos, podemos elegir cómo responder y dejan de ser aterradoras. Esto no es una negación sino la aceptación de la realidad de los contenidos psíquicos, de su poder y de nuestra propia capacidad de involucrarnos con ellos con conciencia y valor.
      Un saludo afectuoso

      Eliminar
  4. Brigitte,m'ha interessat anar llegint el procés que has fet camí d'estimar el poble català i m'ha alegrat molt, evidentment, però també m'ha interessat enormement llegir el seu procés d'anar digerint la seva herencia alemanya; la 2a guerra, l'holocaust i el paper d'alguns alemanys -d'una banda i de l'altra dels crims- m'es prou coneguda, però he pensat molts cops en els néts, en com podien mirar els seus pares i avis, en com podien 'sobreviure' a la propia herència, al llegat que portaven dins, al dolor que forçosament havien d'anar incorporant a mida que descobrien el que hi havia rera els silencis.., sense enmalaltir. sabia que hi havia hagut respostes a tot 'allò' per part de les generacions que vingueren després, però el teu escrit és important per mi perque em sembla valent, és personal, reflexionat des de lo propi, 'viscut' de veritat. i m'ha arribat.
    D'altra banda, em fa l'efecte que la teva visió sobre Catalunya i el que estem vivint és el resultat d'una reflexió intel.ligent que, en venir d'una persona forastera i per tant neutral, mostra les coses sense la passió del que se'n sent part, tenint així més possibilitats de ser tingut en compte per aquells que dubten del sentit -i de la finalitat, i de la raó de ser...-del pas que estem fent, que jo crec que hem de fer per dignitat i justicia, per respecte.
    Amb agraïment i simpatia, mc vilardell

    p.s.Llegeixo el comentari anterior i veig que ens costarà molt deslliurar-nos d'un tipus de rèpliques sorgides del ressentiment i l'odi mal dissimulats, sempre camuflats darrere de suposats raonaments desapassionats iexplicacions pseudohistòriques, Llástima!

    ResponderEliminar
  5. M'ha agradat molt llegir tota la carta que he sentit amb molta emoció. Hi ha una explicació on descrius la responsabilitat que hom pot sentir davant dels conflictes de la vida, que em sembla molt reveladora de com ens podem sentir moguts a elegir aquesta responsabilitat, quan dius: "Simplement volem distanciar-nos d'un tracte injust i insostenible. En no esforçar-nos a fer-ho ens convertiríem en còmplices de la injustícia i les polítiques insostenibles del govern espanyol." Quantes situacions podem viure en el dia a dia que ens empenyen a prendre la decisió de la responsabilitat, o al contrari, ser còmplices de la injustícia? Realment és ben cert que les actituds personals ens poden portar cap a una direcció o una altra a nivell col·lectiu i el que ens cal és aportar la nostra pròpia consciència per poder esdevenir un col·lectiu més humà. Gràcies per anar posant llums en la foscor.
    Enrica

    ResponderEliminar

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.