Un dels industrials alemanys que varen publicar el que anomenaren “Declaración de Barcelona” em va enviar una resposta molt amable, evidentment seguint l’argumentació de la seva declaració. Aquí la traducció de la meva resposta a la seva carta:
Benvolgut Dr. Wienberg,
Moltes gràcies per la seva resposta a la meva carta oberta. Li agrairia que la publiqui directament com comentari al blog. Aleshores podria afegir-hi la meva resposta.
Si les experiències traumàtiques no es processen amb consciència no es restaura l’equilibri intern, encara que el perill ja ha passat i un es troba estalvi. Aleshores l’organisme ha de mantenir els mecanismes de defensa que li havien permès sobreviure el trauma. Si els relaxés, aflorarien una sèrie de sensacions relacionades amb l’experiència traumàtica. Això es tendeix a evitar amb repressió, supressió, distracció, drogues, alcohol o medicaments o una combinació d’aquestes coses. D’aquesta manera el trauma es manté viu per sota el llindar de la consciència, segons les circumstàncies de forma latent o aguda.
Les vivències traumàtiques deixen rastres no només en les víctimes sinó també en els perpetradors i també en els testimonis. Si no es processen amb consciència poden generar patrons de conducta que repeteixen el trauma original de forma reiterada i les persones que originalment eren víctimes poden esdevenir perpetradors. D’aquesta manera la història es manté viva no només a l’àmbit individual sinó també al col•lectiu. Determina el present a través de la experiència corporal, transmesa de generació en generació, que enterboleix la percepció de les condicions actuals reals.
Vostè té tota la raó del mon en escriure de que no és tracta de lo que és bo, millor o dolent. Però en el fons tampoc es tracta de lo que és lícit i il•lícit, perquè en un estat de dret això és qüestió de definicions. Aristòtil ja sabia que l’ordre que governa la comunitat estatal determina també de quina manera el mateix ordre es pot adaptar a les circumstàncies de la realitat present. També el Sr. Rubalcaba ho senyalava fa poc: la constitució conté també previsions que regulen com canviar la constitució. De lo que es tracta realment és de que els éssers humans tendim a repetir el que no volem recordar.
L’article de la Frankfurter Rundschau que ha tingut l’amabilitat d’enviar-me fins i tot ja me l’havia llegit. El to desqualificador del Sr. Dahms és típic de quelcom convençut de trobar-se en una posició que li permet tenir una perspectiva objectiva. Però on sigui que una persona es col•loca, sempre hi ha parts de la realitat que romanen fora del propi angle de visió. Per això és important conèixer els propis filtres a través dels quals un percep la realitat per poder estimar el seu valor real y eliminar-los en la mida de lo possible. També convé girar al voltant del propi eix per poder considerar els diferents panorames que així es fan visibles. Estic segura que la sabata dreta del Sr. Dahms està més gastada pel costat extern del taló que per l’intern i que la sabata esquerra. No vull atribuir-li cap inclinació política amb aquesta observació. Simplement, les persones que es retiren de la realitat que tenen davant seu i que es distancien de la percepció sensorial del propi cos, solen tenir més pes sobre el peu dret pel costat exterior del taló.
De la seva opinió personal referent a una “divisió” es desprèn que li sembla avantatjós ser fort. Es maco que vulgui ser fort. Però em pregunto per a què i per a qui vol ser fort. La fortalesa sovint té un efecte desavantatjós quant redueix la capacitat de percebre amb claredat. Sovint s’empra per insistir en la continuïtat de condicions transmeses del passat i per reprimir o suprimir circumstàncies que s’hi troben en conflicte amb elles. Però els fets suprimits o reprimits no deixen d’existir; per sota el llindar de la consciència creixen i esdevenen malalties, violència i actes fallits incontrolables. Moltes coses es consideren natura humana que, de fet, no són més que resultats de vivències traumàtiques. Moltes persones creuen que es imprescindible ser fort per poder sobreviure; però el desenvolupament dels éssers humans va ser possible només perquè és la nostre natura ajudar-nos els uns als altres, no perquè som més forts que altres.
No anomenaria “divisió” allò a que el poble català aspira. El que a la seva declaració, en consonància amb la premsa alemanya i el govern espanyol, representa com un esforç separatista, em sembla la reivindicació de les condicions testamentàries que el successor al tro fa 300 anys va desacatar. El “cafè para todos” en l’establiment de les regions autònomes de l’Espanya democràtica em sembla un altre intent d’ofegar els dret històrics de Catalunya mitjançant un decret general. Més enllà dels reglaments determinats per l’ordre estatal, també a la justícia hi ha una mena de camp de força que actua de forma semblant al camp gravitatori de la Terra. És una de les constants arquetípiques de la natura. Tothom sap que una estructura equilibrada en relació a la gravetat es caracteritza per estabilitat i resistència. En conflicte amb la gravetat a la llarga res no pot mantenir-se dempeus. Lo mateix és cert en quant a la justícia. Els reglaments que afavoreixen una bona convivència poden perdurar. La injustícia roman injustícia i continua generant malestar encara que passin 300 anys.
Salutacions cordials,
Brigitte Hansmann
Brigitte, m'alegra profundament l'interès i la dedicació que poses en aquest afer tristement tan actual, i la consciència i coneixement de causa que hi incorpores.
ResponderEliminarGràcies per l'esforç, per l'energia i l'equanimitat! mcvilardell