Les dues banderes de casa meva a les festes de Gràcia

Les banderes de casa meva: Geesthacht i Gràcia
Fa anys que voldria hissar la bandera de Gràcia, blava amb una flor de lis, per celebrar les festes de Gràcia, el barri de Barcelona on visc. Encara no he assolit fer-la ondejar a casa nostra. Però ara sé on es fan aquestes banderes. Amb sort, l’any que ve en tindré una per posar-la al costat de la bandera de Geesthacht que enguany vaig hissar per primera vegada.
Tal com el seu escut anuncia, la meva ciutat natal al nord d’Alemanya és un lloc de de barquers i cistellers. El primer amor de la meva vida era Eberhard, el barquer que portava el transbordador per creuar el riu Elbe entre Geesthacht i Niedermarschacht. Jo tenia cinc anys i adorava la seva figura magnífica al timó. També l’olor de les branques de salze en remull a ca d’un dels últims cistellers de Geesthacht troba el seu camí dels meu cinc anys fins al dia d’avui i nodreix la meva ànima. Tot això estava cobert per una gruixuda capa de malestar que sembla haver-me acompanyat des dels inicis de la meva vida. Quant era jove assolia sobreposar-me mitjançant una multitud d’estratègies. A partir de certa edat això es va fer cada cop més difícil. Enlloc de seguir intentant eludir-lo, vaig decidir familiaritzar-me amb el malestar i explorar-lo per comprendre què era allò que em feia sentir malament i poder digerir-lo mica a mica. Aleshores també varen tornar a aflorar el records bonics com l’olor al taller del cisteller.  Em va sorprendre descobrir una relació entre el meu malestar i les fàbriques de dinamita i pólvora, la indústria principal de Geesthacht entre el 1878 i el 1945 (a excepció d’alguns anys desprès de la primera gran guerra).     
Als llibres sobre la història d’aquestes fàbriques, que vaig heretar dels meus pares, parlen persones que hi varen treballar i parlen de lo important que va ser per ells poder guanyar-se la vida, de les oportunitats d’educació pels fills que comportava, dels bons habitatges als que els va donar accés i de coses d’aquesta mena. Enlloc es parla de què ells feia sentir emprar la seva força de treball per fabricar substàncies destinades a matar, ferir i destruir. Lo més segur és que no en tenien consciència.
      Durant la segona guerra mundial el meu avi va ser oficial a la guàrdia de la fàbrica de pólvora. Quant vaig néixer tot just havien passat deu anys des de la fi de la guerra. Hi havia un silenci que pesava tones damunt tota la meva infantesa i bona part de la meva vida adulta. És possible que allò de lo que no es parlava a la meva família pertanyia a l’àmbit personal de la meva família, però la relació amb la violència col•lectiva es vau clarament. Si miro certs esdeveniments a la meva família dins el context de les experiències del meu avi durant les dues guerres i de la seva funció de guàrdia a la fabrica de pólvora, apareixen relacions que expliquen el meu malestar. Aleshores esdevé possible distanciar-me i posicionar-me al respecte. Per sota el llindar de consciència, en canvi,  el trauma, la culpa i el dolor es guarden en silenci i es transmeten de generació en generació.
Vaig necessitar una distància de 2000 kilòmetres i més de 30 anys per poder pair allò tant pesant, per assimilar el que és útil per viure i eliminar la resta. M’alegro de tenir la bandera de la meva ciutat i em sento agraïda perquè manté viva la història del barquers i cistellers de casa meva. El malestar s’alleugera mentre reconec la ràbia, la impotència i la por que el composen i el sentit que se’n desprèn en el context de les vivències del meus pares i dels meus avis. Sense aquesta mirada cap a dins sobre les sensacions que pertanyien a les condicions inicials de la meva vida perquè dominaven el sentir del meu entorn directe, probablement hauria caigut malalta i repetit per inconsciència allò que crea i recrea el malestar.
He convertit en tasca meva identificar les sensacions corporals que tenen el seu origen a les fases inicials de la vida i es converteixen en les conviccions i creences fonamentals relatives al mon, la vida i un/a mateix/a. En experimentar els patrons de conducta automàtics que es varen crear al voltant d’elles de forma conscient, esdevé possible crear una marge de llibertat que eixampla les possibilitats d’una vida creativa i de prevenció de malaltia i cura de la salut eficaços de forma considerable.
Independentment de la veritable història de la bandera blava de Gràcia amb les seves flors de lis, la qual per dir la veritat ni tan sols conec, per mi és la bandera de casa meva, del lloc que m’ha permès la distància que necessitava per fer les paus amb la meva procedència. A veure si com persona privada podré tenir una d’aquestes banderes blaves amb flor de lis per poder hissar a la propera festa major les dues banderes de casa meva.