Benvolgut/da Sr/a. Jutge/Fiscal,
En la seva deliberació en
el procediment d’extradició del molt honorable President Carles Puigdemont i
Casamajó, elegit democràticament, si us plau, tingui en compte que la
criminalització del govern català perpetrada per l’Estat espanyol en la major
part se basa en la negació de la pròpia culpa de justament els crims dels que
s’acusa els governants catalans, deixant de banda la qüestió de la mala fe
calumniadora. Especialment important per nosaltres com a ciutadans alemanys és
reconèixer que també la societat alemanya s’ha de fer càrrec d’una part
d’aquesta culpa.
La rebel·lió i sedició
contra el govern democràticament elegit que va tenir lloc a Espanya es var
portar a terme amb el suport actiu de l’Alemanya nacionalsocialista. Aquests
crims contra la humanitat mai van ser reconeguts a Espanya, ni molt menys posats
a judici. La jurisdicció i la legislació continuen majoritàriament a les mans
dels hereus del regim portat al poder amb l’ajuda de l’Alemanya nazi.
Les paraules com
constitucionalitat i estat de dret, que el govern espanyol reivindica una i una
altra vegada, repetit també pel portaveu del govern alemany, davant de les
flagrants inconstitucionalitats de la actuació del govern espanyol en clara
contradicció amb les regles d’un estat de dret, es converteixen en clixés
buits, perquè al comportament del govern espanyol aquest conceptes no es
reflecteixen de cap de les maneres. Al contrari, el nombre dels crims del
govern espanyol és vertiginosament elevat; la pròpia culpa es projecte damunt
els adversaris polítics.
El que l’Estat espanyol
presenta com malversació de cabals públics van ser despeses ocasionades per
portar a terme el mandat pel qual els membres del govern català empresonats a
Espanya i a l’exili a Europa van ser elegits. Per una altra part, l’Estat
espanyol va malversar un múltiple de la suma en qüestió amb actuacions de
repressió violenta contra una població pacífica, deixant de banda una infinitat
de casos de corrupció i el saqueig del fons de pensió.
La clàusula sobre la unitat
indivisible de la pàtria de tots el espanyols ancorada a la Constitució
espanyola, sobre la qual es basa tota la argumentació de la il·legalitat i
il·legitimitat en contra dels esforços d’assolir la sobirania catalana, es va
incloure a la Constitució sota amenaça de violència armada (els militar estaven
a la habitació al costat amb les armes carregades); a la vegada que de per sí
és anticonstitucional, perquè està en contradicció amb els convenis
internacionals sobre el dret a la lliure determinació dels pobles, els quals
segons la Constitució espanyola s’han de considerar de forma primordial.
La afirmació defensada de
part de l'Estat espanyol de que el poble català no és un poble només es pot
entendre com un indici dels esforços genocides perpetrats per l’estat espanyol.
Més enllà dels fets d’assassinat i d'aniquilació física de persones i de control de
natalitat, el genocidi es defineix de la següent manera:
“un pla coordinat de diverses accions dirigides a la destrucció de les
bases essencials de la vida de un grup de població, amb l’objectiu de destruir
el grup. […] El genocidi té dues fases: La primera, en la que es destrueixen
les propietats i formes de vida típiques del grup oprimit, y una segona, en la
que les propietats i formes de vida del grup opressor s’imposen a l’oprimit. Aquesta imposició pot tenir lloc permitent el
grup oprimit de la població quedar-se al territori, o fins i tot es pot imposar
només al territori, eliminant la població i colonitzant el territori amb el grup
opressor de la població.” (Samantha Power, A Problem from Hell, p. 43)
Ambdues fases existeixen
a Catalunya, encara que gràcies a l’extraordinària capacitat de resistència i
resiliència de la població catalana han tingut un “èxit” limitat, cosa que és
atribuïble entre altres a una característica bàsica de la cultura
catalana, basada en la cohesió.
El fet que encara i així
hi ha un nombre relativament gran de ciutadans catalans que se senten
pertanyents a Espanya, en gran part, es deu a les mesures genocides del passat,
en l’assentament de milions de persones d’altres províncies d’Espanya , que
rebutjaven els catalans i tot lo català, probablement per enveja. La cultura
catalana es basa en la integració de la gent nou vinguda, però si aquesta no es
vol integrar, com va ser el cas amb molts de la gent vinguda d’Espanya, la
millor política d’integració no ho pot canviar.
Aquesta actitud dels catalans assentats des d’Espanya per espanyolitzar
Catalunya, en aquest sentit, és un dels esforços genocides de l’Estat espanyol.
La culpa corresponent es
molt i molt pesada. Reconèixer-la es corresponentment difícil i requereix una
gran maduresa emocional. Però sense el
reconeixement d’aquesta culpa no serà possible assolir una veritable cohesió,
no a Espanya, no a Europa, no a Alemanya.
Si us plau, disposi en
contra de l’extradició del nostre molt honorable president Carles Puigdemont i
Casamajó, perquè des del punt de vista d’aquesta analista de patrons
arquetípics, l’extradició constituiria una complicitat en els esforços
genocides de l’Estat espanyol.
Formulo la meva petició
com un prec personal, encara que més aviat és un consell benintencionat, perquè
al llarg dels segles, l’actitud espanyola ha portat l’Estat espanyol repetidament
a la bancarrota, més de vint vegades. Si Alemanya continua donant suport a
Espanya per mantenir-se en aquesta actitud, no només haurà de portar la part
corresponent de la culpa, sinó també corre el risc de ser arrastrada a la
bancarrota. A la llarga, l’ànima humana no suporta la injustícia.
Sense cap dubte, una
república catalana es convertiria en una de les forces motrius de la cohesió a
Europa a la qual, segons els discursos de govern de la cancellera i la sòcia a
la gran coalició, també el govern alemany apunta. Fins i tot Espanya podria
aleshores començar a desenvolupar una actitud més saludable i conforme a un Estat de dret de debò, pel be de tots els implicats.
Atentament,
Brigitte Hansmann
Una carta semblant s’ha enviat
a la cancellera Angela Merkel.
