La relació entre el cos i el camp gravitatori de la Terra

Ponència presentada al Simposi d'Interioritat Compromesa, 3 i 4 de febrer 2018, organitzat per la Plataforma País Conscient, que va nèixer de l'experiència de la creació del Pla de Valors amb la col·laboració de 500 experts provinents d'amplis sectors de la societat civil, impulsat pel Govern de Catalunya. El Pla de Valors proposa un model de país amb bases ètiques, que prioritza el Benestar Integral i el Bé Comú pensant en les futures generacions, a través d'un nou sistema de democràcia participativa i col·laborativa, de relació i de compromís entre ciutadans i govern.


Bon dia. Moltes gràcies per aquesta oportunitat de compartir amb vosaltres la meva via d’interioritat compromesa.

Me’n vaig anar d’Alemanya, l’any 1980, perquè sentia que em posaria malalta i, probablement moriria jove, si no me’n anava. Necessitava distància, encara que no sabia ben be de què. Havia fet amistat amb una família catalana i m’atreia la perspectiva de participar en el creixement d’una jove democràcia. M’havia promès fer servir la meva vida com eina política: com anava a guanyar diners i com els anava a gastar. Encara que com traductora se suposava que ajudava a la gent a entendre’s entre ells, trobava feina principalment a la indústria i al comerç i em convertia en part del problema, quan volia ser part de la solució. Aquest tros del món, el que jo ocupo amb el meu cos, és on puc tenir un cert control. Per tant havia d’entendre com funciona. Per això, en quant tenia l’economia mínimament resolta, em vaig posar a estudiar com el moviment del cos organitza la nostra conducta i vivència i quines possibilitats d’un canvi real n’hi ha.

A mida que m’anava cercant un camí que portava en la direcció que volia anar, en cursos a centres privats i teràpies de vàries menes, van aparèixer dues dones, Annie B. Duggan i Janie French, qui em van ensenyar el seu mètode de reconeixement de patrons somàtics, el DFA , Duggan/French Approach. Enguany fa trenta anys que em vaig titular com professional d’aquest mètode i hi treballo. Estic profundament agraïda pel privilegi que suposa poder acompanyar les persones amb una eina tan eficaç per estar millor i aportar consciència al món. El mètode combina una intervenció manual altament específica amb el desenvolupament de la consciència corporal a través de l’educació de la percepció sensorial i el processament de processos emocionals interromputs. Com ara no us puc tocar a tots amb les meves mans, intentaré fer-lo amb les meves paraules, per guiar la vostre atenció cap a una bona relació entre el cos i el camp gravitatori de la Terra.

Contínuament adaptem l’equilibri del cos en relació amb la força gravitatòria. Si estem en equilibri a base de suport, és a dir que tots els segments del cos es recolzen uns damunt els altres, l’espai intern del cos està obert. Aleshores totes les funcions fisiològiques i psicològiques poden fluir sense traves. La respiració és la funció que està més a l’abast de la nostra consciència. Si no hi ha tensions inconscients que hi interfereixen, tot el cos respon als moviments de la respiració. S’expandeix amb la inspiració i reposa cap a dins i cap al terra amb l’espiració i, espontàniament, adopta la forma més equilibrada en el camp gravitatori de la Terra. Us proposo seguir els moviments de la respiració amb la nostra atenció durant l’estona d’aquesta xerrada.

Per assolir un equilibri a base de suport, el que més ens interessa és el moviment d’espiració. En espirar, els músculs que han fet la feina d’inspirar es relaxen i ens permeten descansar en lo més fons del que som com éssers vius, amb el recolzament del món material al qual pertanyem.

Encara que estem atrapats en un patró de tensió habitual, si més no, el moviment d’espirar ens orienta en aquesta direcció, cap al centre del cos i cap al terra. Aleshores, un cop que ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, sense pressionar, ens podem donar un breu moment per constatar quina mena de sensació hi ha al centre del cos i com està aquest espai central en relació al terra. És un moment de res, prou per constatar la relació entre el centre del cos i el terra. Aleshores les tensions que habitualment romanen per sota del nivell de consciència es posen de relleu. És a dir, que comencem a sentir la tensió habitual que ens manté en conflicte amb la força gravitatòria. 

Per això costa tant romandre amb l’atenció enfocada en els moviments respiratoris, el flux de sensacions al cos o la relació entre el cos i el terra. Sentir segons quines coses que afloren se’ns fa insuportable. Els pensaments que contínuament apareixen a la nostre ment i, segons el moment, s’atropellen, de fet, surten del flux de sensacions continuo que té lloc en el cos, en la major part per sota el llindar de consciència. La funció d’aquestes sensacions és la d’informar sobre el funcionament del cos i la nostra relació amb el món exterior per poder actuar de forma eficaç segons sigui necessari, com ara adaptar contínuament la relació entre el cos i el terra per poder moure’ns més o menys lliurement sense caure. Però molt aviat a la vida descobrim que podem tensar músculs per interrompre el flux de sensacions que no ens agraden. Si afluixem, allò que ens fa por o mal, allò que ens sembla indesitjable per una raó o una altra torna a aparèixer. Per això la tensió es torna habitual i es constitueix en patrons inconscients.

Aquests patrons ens mantenen en equilibri a base de compensacions, amb la força de la nostra musculatura. Com que la tensió és habitual, no en tenim consciència. No ens adonem de que, de fet, estem mantenint una postura amb tensió, sinó que ens creiem que simplement som així i el món és de la manera com el veiem des d’aquesta perspectiva. Literalment, la tensió funciona com un filtre per la nostra percepció.

Feu la prova: trèieu pit com un heroi i noteu com us sentiu en aquesta forma. I proveu també aquesta altra forma: enfonseu el pit com si amb la vostra postura volguéssiu dir: sóc inofensiu. En una postura i en l’altra: Com esteu en relació al terra? Com veieu el que teniu davant?

Noteu que en treure el pit us aparteu del terra i també del que teniu davant, tirant cap a munt i cap enrere? Noteu com el pes del tòrax cau a la part de darrere de les vèrtebres lumbars?  La columna lumbar es fa curta i la columna cervical també. Encara que aparentment aquesta postura sembla atractiva, costa bastant d’esforç mantenir-s’hi i, a la llarga, no és pot sostenir sense deteriorar algun aspecte estructural o funcional de la salut. En aquesta postura és impossible rebre suport de l’entorn, tot depèn de la pròpia fortalesa. Mantenir el control per no perdre l’equilibri requereix una gran inversió d’energia. A tot arreu hi ha oponents que cal vèncer. L’espai interior del cos s’estreny, es tanca, s’estrangula, es talla d’una forma o d’una altra. El cas és que no hi ha espai per poder descansar dins un mateix. La sensació és com si no hagués espai a la pròpia vida per ser com un és. Contínuament s’ha de defensar el propi punt de vista, de demostrar la pròpia vàlua, d’estar alerta. No es pot deixar transcendir que, potser, de vegades un no sap que dir o fer. Ser vulnerable suposa un fracàs. Amb tot això les possibilitats de tenir un contacte real amb un mateix i amb els altres són limitades, lo mateix que les possibilitats de comprometre’s profundament amb res, dins o fora.

Des de la perspectiva de l’altra forma, amb el cap cot, les espatlles girades endavant i el pit encongit, el món es veu molt diferent. També la visió d’un mateix i del que es creu poder assolir a la vida és molt diferent. Però també a aquesta forma l’espai interior del cos s’estreny, es tanca, s’estrangula, es talla d’una manera o d’una altra. També aquí manca espai per poder descansar dins un mateix, com si no hagués espai a la pròpia vida per ser un mateix. L’esquena es fa rodona i ofereix un espai ideal per carregar-hi el pes del món amb una continua demanda impossible de satisfer que s’imposa amb una força invencible. Sembla com si el món ens estigués aixafant i com si mai tinguéssim prou forces per fer front i cobrir les demandes que la vida depara.

Tots hem desenvolupat alguna mena de patró de tensió habitual en adaptar-nos a les condicions inicials de la nostra vida, tirant més cap a la primera o la segona forma o combinant les dues. Personalment vaig esforçar-me per no donar espai a una sèrie de sensacions al voltant de la boca del estomac. No m’agradava gens estar així –ni m’agrada ara- i vaig esforçar-me tot el que podia per sobreposar-m’hi. Durant la major part de la primera meitat de la meva vida, fins que vaig desenvolupar la consciència corporal necessària per poder trobar una bona relació amb el camp gravitatori de la Terra, vaig oscil·lar entre esforçar-me per demostrar a mi i al món sencer que puc i que sóc vàlida i una mena de pantà d’una profunda depressió.

Tota la informació sensorial retinguda pels filtres generades pel patró de tensió habitual tendeix a romandre per sota del llindar de consciència des d’on tenyeix la nostra visió de qui som, com és el món i què creiem poder assolir a la vida. Encara que no la reconeixem com una cosa pròpia, el nostre sistema intenta desfer-se de la càrrega emocional que genera, donant-li expressió en formes simbòliques o desplaçant el focus en una direcció més tolerable.

En tot cas, la informació sensorial és altament complexa. Es tradueix a quelcom comparable a imatges que contínuament es comparen amb els registres de tot lo conegut fins aquell moment, els registres de l’experiència prèvia d’un mateix i la de tots el avantpassats, per poder decidir sobre un curs d’acció, ja sigui de forma conscient o inconscient. Sovint projectem les sensacions que no tolerem damunt aspectes del món exterior o altres persones.

Amb el suport del treball del reconeixement de patrons somàtic podia anar obrint una mica el nus al voltant de la boca de l’estomac, que reduïa al mínim possible l’espai on habitaven les sensacions que trobava intolerables. D’entrada vaig identificar sensacions que havia associat amb significats com no ser prou... prou el que sigui... prou bona per poder fer el que cal fer. Però també hi havia sensacions que no em pertanyien, encara que les sentia en el meu cos, sensacions que en el context de la meva vida no tenien sentit, però en el context de la vida dels meus pares i avis, sí.

Durant el primer any de vida, quan encara no hi ha una consciència de “jo”, ens sintonitzem amb la presència física i emocional dels nostres pares i avis i del lloc on vam néixer. Els meus pares i avis no van poder processar l’estrès posttraumàtic causat pel terror del regim nazi i la guerra, en el cas del meu avi les dues guerres mundials i la culpa d’haver-hi participat i d’haver gaudit d’una certa prosperitat gràcies a la fabricació de substància de destrucció massiva a la nostra ciutat. Tot això va ser intolerable per ells. Es van esforçar per passar pàgina i enfocar-se cap al futur. Però tot allò que es van esforçar per no sentir encara hi era al seu cos, hi vibrava i es transmetia a la tendra criatura que s’estava desenvolupant, junt amb la tensió que feien servir per apartar-lo de la seva consciència. Va contribuir a donar forma a la meva manera d’ocupar espai en el món i moure’m a la vida, però la meva consciència tampoc no hi tenia accés... fins fa pocs anys. Era com si m’hagués segut prohibit ni tant sols mirar en aquesta direcció.

El meu cos confirma que és així perquè quan vaig començar a mirar en aquesta direcció, a lligar caps, a poder imaginar-me com devia de haver segut el que van viure els meus avis i els meus pares, a entendre com va determinar la seva forma d’estar en el món, de moure’s i de relacionar-se entre ells i amb mi, i com tot això pot haver arribat a prendre forma en el meu cos, el malestar que m’havia acompanyat pràcticament tota la meva vida, va començar a amainar. Vaig poder assimilar coses que fins aleshores havien romàs indigestos, entre elles la culpa en la part que em pertoca com part de la meva família i del meu poble. Desprès d’haver posat milers de kilòmetres pel mig per poder posar en perspectiva els esdeveniments que van determinar les condicions inicials de la meva vida, aquest reconeixement m’apropa a la meva família, em permet sentir els vincles d’amor que ens uneixen, més enllà de la mort... Amb espai al voltant de la boca de l’estomac puc respirar lliurement i fer passos per reparar els danys que tot això va causar. Aquest reconeixement em permet aprendre dels errors del passat, enlloc de ser arrastrada per emocions reprimides a una repetició cega d’una conducta que no vull. Fer servir la meva vida per ajudar als altres a guarir les seves ferides i l’estrès posttraumàtic, transmesos de generació en generació, em dona una gran satisfacció i m’omple de sentit.

Però tornem amb l’atenció als moviments de la respiració. Donem-nos temps per acompanyar el moviment d’espirar que ens orienta cap al centre del cos i cap al terra, per prendre nota de la relació entre el centre del cos i el terra i per deixar el moviment de la inspiració iniciar-se en aquest lloc profund i expandir-nos. Així, respiració a respiració, anem afluixant la tensió habitual. Si en afluixar afloren emocions retingudes, junt amb l’aire podem deixar sortir intensitat emocional per no ser arrastrats per ella i poder entendre el que la emoció vol comunicar. Amb petits ajustaments en les relacions entre unes parts del cos i altres o entre elles i el terra podem trobar formes d’ocupar l’espai i moure’ns que ens permeten afluixar encara més. Així podem començar a adonar-nos de com tendim as posicionar-nos i moure’ns en relació al nostre entorn –i en relació a nosaltres mateixos, és a dir que podem arribar a prendre consciència del nostre patró i desenvolupar formes alternatives.

Sense tenir en compte la relació amb l’entorn no és possible afluixar la tensió habitual. Enlloc d’entestar-nos en fer alguna cosa, como ara afluixar o deixar de tensar-nos, es qüestió d’estar receptiu per la informació sensorial disponible al nostre cos i a l’entorn, és a dir, percebre el terra a sota i l’espai al voltant. Aleshores podem descobrir en quina mena de relació es troba la part tensa del cos respecte al terra, aprofitant el moment al final de l’espiració, quan ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, i permetre que s’hi iniciï el moviment d’inspirar.

Noteu el contacte de la vostra esquena amb el respatller de la cadira, de les vostres natges amb el seient i dels peus amb el terra. Noteu com, amb els moviments de la respiració, canvia la pressió de la esquena contra el respatller i de les natges contra el seient i, si la vostra relació amb el terra és molt bona, podeu sentir el canvi de pressió fins i tot als peus. El moviment de la inspiració pressiona contra les superfícies dures i gairebé ens aixeca una mica. Amb l’espiració és una mica com fondre’s damunt la cadira. Aquests canvis de pressió del cos contra les parts materials del món amb les que estem en contacte poden ajudar-nos a trobar les formes més propícies de seure... d’estar dempeus... i de jaure... per trobar una obertura òptima de l’espai interior i facilitar el moviments de la respiració.  

Per dir-ho d’alguna manera, en tenir en compte la relació entre el cos i el terra, ensenyem a la part del organisme i la psique que està atrapada dins el patró de tensió habitual on hi ha una possibilitat de trobar suport. Deixant que el moviment d’inspiració s’hi iniciï justament en aquest espai més tens, li comuniquem que existeix una possibilitat de canvi i li aportem energia. Així es crea una obertura que connecta l’espai interior del cos amb l’espai al voltant.

D’aquesta manera ens ocupem de lo que és possible i real, ara i aquí, amb l’atenció enfocada en donar-nos temps per deixar sortir l’aire que surt fàcilment, enlloc de tornar a inspirar amb pressa abans d’haver aprofitat la possibilitat de relaxació inherent a la mateixa natura del moviment d’espirar. També ens concedim el temps necessari per deixar que el moviment d’inspiració s’iniciï al lloc que més necessita una aportació de nous aires i per sentir com va expandint el cos. Quan sentim que ja estem plens, no retenim res, sinó de seguida tornem a descansar cap a dins i cap al terra, mentre l’aire va sortint fàcilment. Hi ha uns músculs que podríem tensar per espirar encara més, però això ara no ens interessa. Aquest músculs han de treballar quan hi ha una demanda extraordinària, com quan fem esport o hi ha una emergència. Per les activitats de la vida quotidiana hi ha prou amb deixar sortir l’aire que surt fàcilment, només a base de relaxar els músculs que han fet la feina d’inspirar. 

Amb aquests moviments, la tensió comença a afluixar-se sense barallar-nos amb ella. Fins i tot li podem agrair la feina que va fent tot el temps. En principi, la intenció de tensar-nos va ser la de protegir-nos contra coses que ens feien por o d’assolir coses que ens semblaven importants. Encara que en afluixar la tensió es poden alliberen emocions que ens semblen indesitjables, en aflorar damunt el llindar de consciència podem trobar formes de gestionar-les i així permetre que concloguin el seu recorregut sense que ens arrastrin a comportaments contraris a la nostra voluntat conscient. Algunes emocions antigues només necessiten que el seu missatge sigui recollit, d’altres requereixen alguna acció abans de poder deixar l’espai lliure pel proper pas en el desenvolupament de la vida.

La part del sistema nerviós que manté la tensió dels músculs dins dels marges de lo que coneix com normal no és intel·ligent, no sap del pas del temps. Té constància que mantenint el grau de tensió dins els límits del patró habitual podem sobreviure. És evident. Aquí estem. Vius. No té la capacitat de saber que sense aquesta tensió probablement podríem viure molt millor. Encara i així, ensenyant-li com és poder comptar amb el suport del terra i moure’s amb més facilitat, en reconeix les avantatges. Això no treu que el patró és el que és. Per més terreny que li podem haver guanyat a tots els nivells amb un moviment conscient, en una situació d’estrès sempre serà la primera opció a la que l’organisme tendeix.  Per això és important conèixer el patró, en lo sensorial i cognitiu i practicar formes alternatives d’estar per familiaritzar-nos amb elles i conèixer-les prou bé per poder escollir-les de forma deliberada quan tot el nostre sistema vol anar cap al patró habitual.

Una bona relació entre el cos i el camp gravitatori de la Terra és un punt de partida ideal per una interioritat compromesa. Ens facilita la capacitat de respondre al que passa dins i fora, amb llibertat, conscients de la nostra vinculació amb l’entorn, sense estar presos de la reactivitat pròpia dels patrons de tensió habitual.

Per concloure vull reconèixer una tercera dona, apart de l’Annie Duggan i la Janie French, que em va ensenyar un marc de referència antic on aplicar i comprovar els meus descobriments en la relació entre el cos i el camp gravitatori de la Terra: la Suprema Matriarca de la Yun Hwa Sangha de Budisme Social Mundial, Ji Kwang Dae Poep Sa Nim. Les diverses pràctiques de la meditació Yun Hwa que ensenya ofereixen una estructura que em permet treballar amb les horitzontals i la vertical i, moment a moment, anar obrint els espais interiors en la més bona relació possible amb l’espai exterior i les bases de suport en el món al qual pertanyo.

Tot això em dona una profunda sensació de connexió y pertinença que fa de la interioritat compromesa la cosa més natural del món.

Moltes gràcies per la vostre atenció!


© Brigitte Hansmann

Brigitte Hansmann va néixer a Alemanya. En acabar la seva carrera de ciències lingüístiques aplicades va venir a viure a Catalunya com traductora autònoma. Des de 1988 exerceix en consulta privada com practicant de Duggan/French Approach pel Reconeixement de Patrons Somàtics i des de 2012 com analista de patrons arquetípics, també en seminaris, tallers i en cursos de formació . Va publicar Con los pies en el suelo: Forma del cuerpo y visión del mundo en Ediciones Icaria en 1997 (segona edició ampliada 2018) i Respirar con árboles: El poder de la respiración y la conexión con la naturaleza en Ediciones Urano en 2013. En els darrers anys la seva recerca s’està enfocant en dos àrees d’investigació: les funcions de l’aigua que hidrata els teixits del cos i els efectes de traumes en la primera, segona y tercera generació.
www.dfa-europa.com