Carta oberta d’una alemanya de naixement i catalana per elecció

Vaig néixer a Alemanya, filla i néta d’alemanys, deu anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Hi vaig viure el primer quart de segle de la meva vida fins que vaig entendre que no m’hi podia quedar. No sabia què em causava el malestar que m’havia acompanyat des que tenia ús de raó, però era evident que necessitava distanciar-me per poder posar la meva vida en perspectiva i tenir almenys una possibilitat d’aspirar a trobar-hi una solució.

Quan vaig arribar a Catalunya per primer cop, no sabia que existien els Països Catalans ni la llengua catalana. Va ser al cap de tres dies o així que me’n vaig adonar que entre ells la gent parlava una llengua diferent de la que estava estudiant a la universitat. Mentre van durar els meus estudis a la Facultat de Ciències Lingüístiques Aplicades a Alemanya, per no confondre’m, vaig abstenir-me d’intentar parlar català. Quan vaig decidir que volia provar sort a Catalunya, vaig venir per amor, no per l’amor a un home – vaig conèixer el meu marit vint anys més tard- sinó per amor a una gent, a una terra, a un poble, a una forma de ser. Aleshores sí que em vaig dedicar a estudiar el català, a la meva manera i amb l’ajuda dels meus amics. Em vaig donar dos anys per veure si aconseguiria guanyar-me la vida en aquesta terra.

Ara fa trenta-quatre anys que visc a Catalunya i em sento catalana. Compleixo les condicions per ser-ho, establertes pel dret comú: estimo la terra catalana, visc d’ella i parlo la llengua catalana. A més, n’estic orgullosa! Em sento orgullosa del tarannà dialogant, de la voluntat i facultat d’integració i del sentit d’identitat diferenciada del poble català. Em sento agraïda per la generositat amb què em varen acollir. L’esperit determinat que va mantenir viva la llengua catalana durant quaranta anys de dictadura, i tornar a implantar-la com a llengua oficial després, ressona amb el meu. L’agilitat mental pròpia de les persones que saben parlar més d’un idioma, la creativitat i la capacitat de treball del poble català estimulen aquestes qualitats en mi.

Mai no he pogut sentir-me orgullosa de ser alemanya. Encara que aquí molts han considerat la meva condició d’alemanya com una mena de garantia de qualitat, per a mi sempre ha estat motiu de vergonya. Després d’anys de treball personal vaig poder identificar aquesta vergonya com a part del malestar que va pesar damunt la meva infantesa i joventut. En assumir, de la culpa col•lectiva que el poble alemany va adquirir durant l’anomenat “Tercer Reich”, la part que em pertoca, vaig trobar una forma de posicionar-me al respecte que, enlloc d’enfonsar-me sota el pes del silenci de la fase inicial de la meva vida, m’ajuda a comprendre la condició humana en general i la meva en particular. L’actitud alemanya a la política actual torna a ser motiu de vergonya per la falta d’assimilació de la història pròpia que denota.

Lamentablement, el fantasma del nacionalisme feixista contra el qual adverteixen els contraris al dret d’autodeterminació catalana, és molt real. Però, al contrari del que aquestes persones proclamen, és l’ombra de la seva pròpia història no assimilada el que projecten damunt el procés de sobirania catalana i no té res a veure amb les pretensions reals d’aquest poble de desmarcar-se de les polítiques insostenibles de l’estat espanyol. No tenim cap intenció d’envair, d’annexionar, ni molt menys d’exterminar ningú com a boc expiatori d’allò que neguem dins la pròpia psique. Ni es tracta que no vulguem ajudar els més febles. Som solidaris de mena, almenys una immensa part de la població catalana ho és. Simplement volem distanciar-nos d’un tracte injust i insostenible. En no esforçar-nos a fer-ho ens convertiríem en còmplices de la injustícia i les polítiques insostenibles del govern espanyol.

Fa poc se’m va revelar un punt cec de la meva història: durant la Segona Guerra Mundial el meu avi va ser oficial de la guàrdia de la fàbrica de pólvora de Düneberg. Sota aquesta llum, el seu silenci durant els nostres passeigs pels boscos al voltant de la nostra ciutat va adquirir una nova dimensió. Segurament anàvem pels mateixos recorreguts que havia de fer quan estava de servei. Mai no li vaig preguntar pels búnquers dinamitats que hi havia al mig del bosc, mai no en va dir res. Fèiem com si no hi fossin, però encara avui puc sentir un nus a l’estómac quan hi penso. Gràcies a la comprensió a la qual he arribat amb el meu treball interior i la meva professió com a integradora estructural, practicant de reconeixement de patrons somàtics i analista de patrons arquetípics, entenc que el nus que es feia al meu estómac era reflex del que sentia el meu avi, incrementat i reforçat pel silenci i l’esforç d’apartar de la seva consciència la bogeria en la qual havia participat i la culpa i la vergonya resultants que no era capaç de tolerar.

Sóc alemanya perquè hi vaig néixer, això no canviarà. Assumeixo la vergonya que comporta, juntament amb les virtuts que m’atorga. Apart del meu passaport alemany, m’agradaria tenir-ne un de català. Al cap de trenta-quatre anys de contribuir a la societat espanyola, perquè pertanyo a Catalunya, a la força pertanyo a Espanya també.

Però no puc votar perquè els espanyols m’obliguen a renunciar a la meva nacionalitat alemanya per adquirir l’espanyola, cosa que considero que no és possible. Vull poder votar al país on he viscut tota la meva vida productiva i que he escollit com casa meva, Catalunya. Sobretot vull participar en un referèndum vinculant que permeti al poble català decidir si volem pertànyer a l’estat espanyol o no, i, en cas que la majoria sí que ho vulgui, com hi vol pertànyer.

Vull viure en un país governat per persones que saben que la vida en aquest planeta és tota una, que els éssers humans formem part de la natura i que és la nostra responsabilitat protegir-la i tenir-ne cura; i que basin les seves polítiques en el respecte d’aquests fets. Vull viure en un país on sigui un requisit indispensable per accedir a un càrrec públic, o qualsevol càrrec de responsabilitat, fer un treball intern per conèixer les estructures i dinàmiques del propi jo i de la seva ombra, de forma cognitiva i sensorial. Encara que no sigui cap garantia, només així serà possible impedir que les projeccions de la pròpia ombra eclipsin les qualitats morals i humanes que tot dirigent hauria d’encarnar. Crec que les condicions per crear aquesta mena de govern són més favorables en un país petit.
Brigitte Hansmann
Barcelona, 6 d’abril 2014
La misma carta en castellano aquí
Der selbe Brief auf deutsch hier
The same letter in English here

Aquí la traducció de la meva contestació a la resposta de un del industrials alemanys que varen publicar la "Declaración de Barcelona"