L'aniversari del Buda Shakyamuni

Barcelona, 1 de maig de 2026

Tal dia com avui fa una dotzena d'anys vaig escriure unes reflexions sobre les condicions inicials de la vida del Buda Shakyamuni, en anglès, alemany i castellà. Avui les vull formular també en català.

. 

 Barcelona, 1 de maig de 2014

Ahir al matí vaig trobar aquestes paraules al meu cor, esperant que les escrigui:

Dins de pocs dies serà l'aniversari de Buda Shakyamuni. A mesura que aquesta ocasió feliç es va aproximant, enguany, el meu pensament torna una i altra vegada sobre la Reina Maya i l'efecte que la seva mort poc temps després de donar a llum va tenir sobre la vida del seu fill.

En el meu treball com a practicant de reconeixement de patrons somàtics amb el Duggan/French Approach (DFA) i d'anàlisi de patrons arquetípics, tinc l'oportunitat d'observar com els patrons generats per les condicions inicials de les vides dels meus clients es manifesten a l’edat adulta. Atès que els éssers humans naixem abans que la gestació sigui completa, aquesta continua en la matriu de la família, com ho expressa el biòleg Adolph Portman. Durant el primer any de vida, principalment es desenvolupa l'hemisferi dret del cervell. Organitza la percepció sensorial i combina immenses quantitats de bits d'informació sensorial per formar les imatges que es converteixen en el material que fem servir per teixir la història de la nostra vida, fins i tot abans de tenir paraules per associar significats amb les experiències reflectides en aquestes imatges. Durant aquest període el sistema nerviós del lactant continua en xarxa amb el de la seva mare. El nen o la nena depenen de la capacitat de la mare de gestionar el flux de les seves pròpies sensacions que l'ajuden a tenir cura del seu fill o filla de forma adequada.

Quan es dona una separació prematura de la mare a causa de malaltia, mort o qualsevol altra circumstància, el sistema nerviós protegeix el lactant contra l'impacte del trauma per assegurar la seva supervivència, aïllant els aspectes intolerables de la pèrdua de connexió i mantenint-los per sota del llindar de l'experiència conscient. Per dir-ho així, les parts de l'organisme ocupades per aquestes sensacions intolerables no participen en el desenvolupament de la resta de l'organisme i, d'aquesta manera, aquestes sensacions romanen per sempre subjacents a les experiències i decisions durant la resta de la vida de la persona. Més tard a la vida, tard o d'hora, afloraran d'una manera o altra, brindant a la persona la possibilitat de treure-les del seu aïllament, de recuperar l’accés a aquestes parts de l'organisme i d'integrar-les. Invariablement, això s'experimenta com una cosa pertorbadora i els éssers humans tendim a voler evitar-ho.

Una mestra budista va dir una vegada que, de nen, el Buda Shakyamuni havia estat tranquil, molt estudiós i una mica trist. Sembla altament probable que la mort de la Reina Maya pocs dies després de donar a llum el Príncep Shakyamuni tingui a veure amb la seva decisió posterior de donar prioritat al seu desig de trobar una solució al sofriment humà davant la seva vida com a hereu del tron.

El meu pare va ser separat de la seva mare durant els primers tres anys de la seva vida, ja que ella va haver de ser hospitalitzada a causa de les complicacions del part. El major desig del meu pare va ser el de poder estudiar per convertir-se en ginecòleg o, si això no fos possible, en enginyer forestal, perquè volia ajudar a assegurar que cap dona hagués de tenir un part tan traumàtic com la seva mare i volia tenir cura de la natura. Però no va tenir la fortalesa necessària per resistir-se al mandat del seu pare de fer-se càrrec del negoci de la família, tal com el Príncep Shakyamuni ho havia aconseguit. Però va educar la seva filla en la consciència de ser una amb la natura. I el seu desig continua viu en ella. No perquè m'ho hagi inculcat d'alguna manera o una altra; l'única cosa que em va dir mai sobre el que volia que fes era que m'aclarís sobre què vull fer a la vida i que m'apliqués a trobar una manera de dur-ho a terme. És una gran alegria per a mi que el meu treball com a practicant de reconeixement de patrons somàtics amb el DFA i com a analista de patrons arquetípics compleix el desig del meu pare, incloent el gran desig que no va aconseguir dur a terme. Igualment agraïda em sento per l'exemple i els ensenyaments del Buda Shakyamuni i de la mestra per la gran guia que suposen per a la meva vida personal i professional.

Expliquen que el matí en què el Buda Shakyamuni va veure l'estrella matinal i es va il·luminar, va resistir els assalts de Mara que va intentar distreure'l del seu clar propòsit. Estic segura que les principals armes de Mara apuntaven a activar el desig de fusió amb el cos femení omni-abastant, gravat al foc als teixits del cos del Buda degut a la interrupció prematura de l'estat natural d'estar en xarxa amb el cos de la mare que hauria durat un bon grapat d’anys després de néixer, i el terror resultant d'aquesta disrupció. Però el Buda no es va deixar arrossegar pel desig ni va retrocedir davant el terror, sinó que va romandre tranquil·lament assegut, observant com les parts de la seva experiència sensorial que van emergir de la foscor de l'inconscient es van anar desplegant. D’aquesta manera va aconseguir una comprensió de la seva pròpia naturalesa i la naturalesa humana en general. D'aquesta manera va recuperar l'accés a l'experiència de sentir-se part del tot que s’havia interromput quan la seva mare va morir, però aquesta vegada amb un sistema nerviós prou madur per poder integrar les parts que s'havien quedat escindides. Va descobrir com relacionar-se amb el tot de tal manera que, en comptes de patir, podria enriquir-lo en totes les maneres al seu abast. Així va trobar vuitanta quatre mil maneres d’explicar com reconèixer el patiment i les seves causes, d’ensenyar-nos que és possible posar-hi fi i d’ensenyar-nos les vies per fer-ho.

Això és el que el meu pare hauria volgut. En la seva vida, el trauma de la separació prematura de la seva mare des del 1928 fins al 1930 a Alemanya va ser seguit per altres traumes resultants d'abusos de poder en l’àmbit personal i col·lectiu. Amb tot va conèixer i estimar la meva mare. Soc el fruit d’aquest amor. La vida sempre troba formes de resoldre les dificultats que troba pel camí i, així, els traumes no resolts dels pares i dels avis van prendre forma en el meu cos per donar-me a mi l’oportunitat de desenvolupar formes de resoldre-les o, potser millor dit, dissoldre-les, en comptes de transmetre’ls.

Em sento veritablement afortunada de poder seguir els passos del Buda Shakyamuni. En l'ocasió del seu aniversari, volgués expressar el meu més profund agraïment per la mestra que em va guiar en aquest camí. Des del fons del meu cor vull donar gràcies també a Annie B. Duggan i Janie French, per ensenyar-me el seu enfocament del reconeixement de patrons somàtics, i a Michael Conforti, per ensenyar-me el seu enfocament d'anàlisi de patrons arquetípics. De tots ells aprenc com relacionar-me amb el tot en una manera que, en comptes de patir, m'ajuda a donar el millor de mi per enriquir-lo de totes les maneres al meu abast.

Moltes gràcies a tots els meus mestres, als quals anomeno aquí i a aquells els noms i les cares dels quals romanen en silenci al meu cor.

Moltes felicitats, Buda!

Sincerament,

Realitzar Flor - Brigitte Hansmann

en anglès aquí - en alemany aquí - en castellà aquí

Qui és el maltractador?

Deixant de banda la ceguera, d’algú que es ven com a escriptor, davant les evidències documentals sobre l’antiguitat de la festa catalana de Sant Jordi, quan Eduardo Mendoza assenyala Sant Jordi com a maltractador d’animals, posa en evidència la seva manca de comprensió de continguts simbòlics. Fa més de quaranta anys, feia poc que jo havia vingut a viure a Barcelona, vaig llegir una de les seves novel·les. El que em va agradar era que el protagonista, detectiu privat, recorria uns llocs que jo tot just estava descobrint. No recordo res més del llibre, ni el títol. Vaig començar a llegir-ne un segon i em vaig avorrir com una ostra. El vaig deixar abans de la meitat.

Més enllà del significat simbòlic que el patriarcat atribueix a Sant Jordi i al drac, des de la perspectiva de les propietats, tendències i propensions inherent a cada imatge, és a dir, en una lectura arquetípica, Sant Jordi simbolitza el pensament racional, i la seva espasa, la capacitat de discerniment. El drac representa la part del sistema nerviós que regula les funcions vitals. Certament, l’ús que a les cultures patriarcals es fa de l’espasa del discerniment és primitiu. Es limita al discerniment entre bo i dolent, agradable i desagradable, desitjable i indesitjable. Es fan servir tota mena d’energies i estratègies per obtenir el que es considera bo, agradable, desitjable... És la mena de conducta que constitueix  la base de l’economia extractiva que fa patir tant la terra com els éssers vius que hi viuen, incloent-hi els humans. El que, des d’aquesta perspectiva primitiva, s’experimenta com a nosa, dolent, desagradable, indesitjable, es reprimeix. El caràcter patriarcal de les declaracions d’en Mendoza es fa manifest en la seva creença que la funció de l’espasa de Sant Jordi és la de maltractar i matar el drac.  

Quan el pensament fa servir l’espasa del discerniment per desentranyar els entrellats de l’experiència sensorial per tal de distingir el que pertany a la memòria implícita, enregistrada en els teixits del cos, mantingut ben lligat pels patrons de tensió habitual, d’allò que és la percepció del moment present, aleshores, de les entranyes creix un roser que manifesta la bellesa i l’amor que és a l’arrel de tota vida. Ens porta a la possibilitat de comprendre les condicions inicials que varen determinar allò que queda registrat a la memòria implícita. Ens permet reconèixer allò que es presenta contínuament com si fos la realitat del moment present com el que és, un grapat de records que canvien de vestimenta i d’escenari, però sempre segueix la mateixa dinàmica. I ens permet enfocar l’atenció en el que és real ara, el terra sota els peus, l’aire que inspirem i espirem, i la llibertat d’escollir com relacionar-nos amb el que tenim davant, als costats, al darrere, per sobre, per sota i a dins. 

Per poder fer això de desentranyar els entrellats de l’experiència sensorial, el pensament racional ha de comptar amb la col·laboració de la funció de sentir. Amb la seva espasa només, Sant Jordi no pot aconseguir-ho; necessita la informació que la donzella li proporciona. Però la consideració que a les cultures patriarcals es concedeix a allò femení es limita a la satisfacció que pot donar als desitjos masculins, descartant com a insignificant el que no correspon al sentit utilitari que s’atribueix a les dones. En el relat patriarcal, el mite del cavaller que mata el drac per alliberar la donzella captiva, s’amaga el fet que abans la donzella havia estat entregada al drac per aquells qui sostenien el poder al poble per aconseguir alguna cosa; bones collites, pau, aigua... El pensament racional que relega la funció de sentir al rerefons es queda atrapat dins les conductes rituals regides pels patrons de tensió habitual. L’heroi creu que ha mort el drac, sense veure que això no és possible. En el moment en què fa servir l’espasa per matar-lo, talla el flux de les funcions vitals, simbolitzades pel drac. L’heroi perd la seva humanitat i el drac perd la seva funció natural. El que queda és algú dominat per les conductes rituals de la cobdícia i per una violència cega.

Com a éssers mitològics, els dracs tenen la funció d’administrar l’aigua. Sense administració de l’aigua, ens quedem amb sequeres i inundacions a la natura i malalties resultants de teixits ressecs o de teixits  amb un excés de líquid al cos. La part del sistema nerviós que regula les funcions vitals, com ara el ritme respiratori, el ritme cardíac, la digestió, el ritme de son i vigília, també regula la tonicitat dels músculs, les conductes rituals, territorials i jeràrquiques. Alguns investigadors en diuen el cervell rèptil. Doncs un pensament racional mereixedor d’aquesta designació ha de reconèixer la importància de tenir una bona relació amb les parts que regulen el flux d’aquestes funcions. Però les conductes rituals pròpies del patriarcat es basen en el desig d’assegurar el seu domini territorial i les seves posicions de poder jeràrquiques. La seva atenció té un focus estret, fixat en els detalls com a base de l’anàlisi, sense una visió de conjunt. Això ens porta a l’explotació tant dels recursos de la natura externa com dels recursos interns. Crea malaltia i discòrdia social. Crea guerres, invasió, explotació d’uns sobre uns altres, imposició de la voluntat d’uns sobre la d’altres.

Això és el que defensa Eduardo Mendoza i tots aquells que volen imposar la seva llengua a una terra que en té una de pròpia.

Quedi’s a Londres, senyor Mendoza. Si allà llegeixen les seves novel·les, segurament és perquè  als anglesos, com a molta gent de tot arreu, els encanta Barcelona. Hauria de mostrar una mica de respecte vers allò que li omple les butxaques. I, si us plau, abstingui’s d’opinar sobre coses que no entén.