Resposta a la noia que va demanar ajuda perquè patia d'insomni

Hola a tots i totes qui pateixen insomni, fibromiàlgia i angoixes vàries!

Un remei casolà, apart de la valeriana i la passiflora i una dutxa calentona abans d’anar a dormir, pot ser l’atenció a la teva respiració. Requereix una mica de disciplina, però la majoria de vegades et quedes dormida i si no, al menys, descanses profundament. 

Comença per observar els moviments respiratoris: la inspiració és un moviment produït per un treball muscular que expandeix el cos;  a l’espiració els músculs que han treballat a la inspiració es relaxen amb el resultat de que tot el cos descansa cap al seu eix central i cap al terra (el matalàs si estàs al llit).

Normalment, i especialment quant estem estressats, els moviments de la nostre respiració son molt restringits. Solen quedar-se dins dels límits del patró de tensió habitual que vàrem crear  al començament de la nostra vida per adaptar-nos a les nostres circumstàncies. La major part de les tensions a les que ens vàrem habituar serveixen per apartar de la nostra consciència sensacions que ens resulten desagradables, ens fan por o que considerem indesitjables per alguna altra raó. Aleshores, quant hi ha un nou estrès, moltes vegades, el nostre sistema acaba sobrecarregat. La càrrega elèctrica dels músculs tensos impedeix afluixar-los i una mena de fressa constant et manté amb l’alerta pujada. 

Els moviment respiratoris son naturals. No has de fer-los sinó més aviat deixar-los ocórrer. Si els observes i te’n adones de lo molt que el teu patró de tensió habitual limita els moviments de la teva respiració, proposa’t donar-te una mica més de temps per cada moviment. La clau està a l’espiració. Recorda, és un moviment on els músculs que han treballat a la inspiració s’afluixen. La direcció natural d’aquest moviment t’orienta cap a l’interior del teu cos i cap a las bases de suport en el mon material, la terra, el matalàs.

Si a l’orientar-te cap a lo més profund del teu ésser t’hi trobes les sensacions relacionades amb la situació actual que et treu la són, ensenya a les parts de tu atrapades dins d’aquestes sensacions on és el matalàs. Aquestes parts de tu estan ocupades amb aquestes sensacions (preocupacions, pors, dolors, etc.) i necessiten repòs. L’hàbit les manté en suspensió; la part de tu que és adulta, intel·ligent i capaç d’ocupar-se de les coses una a una s’hi pot aplicar en ensenyar-les on trobar el suport que necessiten per poder descansar. L’hàbit voldrà prendre el timó una i una altra vegada. Et trobaràs una i una altra vegada pensant  amb allò, però una i una altre vegada tornes a orientar les parts de tu necessitades de suport cap a on aquest suport està disponible de forma directa i immediata. Segurament el suport no té l’envergadura que necessites per resoldre els problemes que t’angoixen, però tal com diuen: mica a mica s’omple la pica.

Si a l’orientar-te cap a lo més profund del teu ésser t’hi trobes les sensacions que a lo llarg de la teva vida has apartat de la teva atenció per no saber com manejar-te amb elles, explica a la part de tu que està ocupada amb aquestes sensacions que ho vas fer perquè no sabies com manejar-te amb el que senties o el que passava al teu voltant. Fes saber a aquesta part de tu atrapada dins d’aquelles sensacions que no les vas apartar de la teva consciència perquè passaves d’ella ni perquè no volguessis saber res d’ella. Simplement no sabies com atendre-la. Pots parlar amb aquesta part de tu com si fos una altra persona i li pots explicar que ara tampoc no saps com resoldre tot allò, però sí li pots oferir el suport que trobes quant amb l’espiració t’orientes cap al centre del teu cos i cap al terra (matalàs).

Al final de l’espiració hi ha un moment en el que encara no és necessari inspirar de seguida, és un moment de repòs total. Ho és objectivament, encara que subjectivament la sensació que hi trobes a dins pot ser de tensió, una tensió que hi és des de fa molt de temps. Per la part de tu atrapada dins d’aquesta tensió serà un descans que la teva consciència adulta hi arribi. Si t’assabentes del que sigui que aquesta tensió manté a lloc, hi ha l’esperança que algú (a la majoria de vegades tu mateixa) se’n pugi ocupar.

O sigui, per totes aquestes qüestions la primera necessitat és trobar suport i el moviment de l’espiració t’orienta cap al lloc on el pots trobar. La segona necessitat és energia. Si al final de l’espiració et dones aquell moment de descans i esperes a que realment notes que el teu cos demana aire, simplement cal que t’obris quant arriba aquell moment i que deixis entrar l’aire. També aquí és qüestió de donar-te temps per a que el moviment d’inspiració s’acabi de produir amb tota l’amplada que el teu cos demana. Quant tens prou, simplement torna a deixar-lo sortir. No et guardis l’aire a dins. Quant estàs plena, comença a espirar i amb la teva atenció segueix l’orientació que el moviment et dona cap al centre del teu cos i cap a la base de suport. Quant ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, continues amb l’orientació cap al suport material que tens a sota i deixes que tot el teu cos hi descansa, fins i tot les part atrapades a l’angoixa. Les ensenyes la base de suport material on poden trobar repòs. Imagina’t lo gran que és el món que hi ha a sota del teu llit. Confia-li tot allò que et pesa incloent-hi el teu propi pes. Així, mica a mica, t’enfonses més i més al matalàs. Si no acabes dormint-te, al menys reposes profundament.

Per donar a la teva ment alguna tasca per mantenir-la ocupada, fixa’t amb els canvis de com se sent la pressió del teu cos contra el matalàs. Amb la inspiració, la pressió de l’aire que t’empenta contra el matalàs gairebé sembla aixecar el cos de la superfície del llit i a l’espiració gairebé t’hi enfonses.

Normalment, quant respires així, durant algunes respiració s’observa un fenomen curiós: objectivament respires més de lo habitual però, encara i així, la sensació és com si et faltés aire. Té a veure amb el fet de que normalment el patró de tensió habitual limita la teva respiració fins a tal punt que les sensacions de la falta d’aire que la tensió comporta no arriben al cervell. Quant respires més, aquestes tensions s’afluixen i aleshores comença a fluir la informació i comences a sentir el que passava abans. Si no et deixes portar per la sensació d’asfíxia, sinó que li fas notar a la part que et comunica que s’està asfixiant que de fet està rebent més aire que abans, amb unes quantes respiracions aquest procés s’equilibra i la sensació d’asfíxia desapareix.

Per tant, has de cultivar la part de tu que té la capacitat de dirigir la teva atenció d’aquesta manera. Fins i tot quant apareixen emocions que havies mantingut a ratlla amb la tensió i que en afluixar-la tornen a fluir, has de saber que només son emocions. Son uns processos energètics i químics que tenen lloc en el teu cos i que tenen una funció concreta: la d’avisar-te de determinades necessitats i desitjos i el seu grau de satisfacció. N’hi ha aquelles de les quals et pots ocupar directament, moltes no hi ha res a fer, al menys no a aquestes hores de la nit. Si hi pots fer alguna cosa al respecte l’endemà, promet-te que te’n ocuparàs en quant puguis. Si la cosa és fora del teu àmbit de competència, demana a Mare Terra i Pare Cel que se’n facin càrrec. Amb la respiració t’hi relaciones amb tots dos i deixes que les emociones en qüestió flueixin cap al terra i cap a l’espai obert que t’envolta: Mare Terra i Pare Cel.

O bé et dorms i descanses, o t’orientes dins el món material i el món de les potencialitats. Les dues coses ofereixen descans.

Gràcies, per haver preguntat. Fa uns dies que volia escriure això per penjar-ho a l’àgora de Barcelonactua. Gràcies a la teva pregunta m’he segut a fer-ho ara. ¡Que descansis!