sábado, 28 de julio de 2012

La respiració a Barcelonactua


La respiració a Barcelonactua

Un dissabte a la tarda, mentre tots dos estàvem davant dels nostres respectius ordinadors, en Jaume em diu: “Aquí hi ha una noia que demana ajuda perquè pateix insomni. Què li diries?” Tot just havia acabat el que estava fent i encara faltava una mica per a començar la següent cosa que tenia previst. Aleshores em vaig posar a escriure algunes recomanacions sobre la respiració per aquesta noia. Vaig incloure també unes senyores que sabia que pateixen de fibromialgia.  Una de les finalitats de Barcelonactua és oferir el que un té per les persones que ho necessiten. El que tinc és un coneixement que ajuda a gestionar malestars de tota mena. No necessàriament serveix per directament resoldre’ls, però sí per crear condiciones més favorables per trobar solucions.

Hi havia una resposta tan entusiasta a aquell escrit que vaig decidir avançar un projecte que tenia previst per quant surti el meu nou llibre Respirar con árboles. Vaig oferir una sèrie de set trobades sense càrrec –o per la voluntat si algú se sentia millor donant quelcom a canvi de lo rebut- per experimentar amb la respiració i descobrir els múltiples beneficis que brinda.

Desprès de cada sessió vaig escriure un petit resum per a que les persones que no varen poder assistir tindrien la informació per almenys poder practicar una mica, encara que no tindrien el suport directe de fer-ho junts amb mi. És que moltes persones varen escriure per dir-me que els agradaria venir però que per alguna raó o una altra no podien. 

Ara els publico a aquest blog per a donar accés a les persones qui vulguin practicar. Recomano que mentre llegeixis, observis la teva respiració i segueixis les indicacions en quant al cos en relació al terra i l’espai que t’envolta. Desprès seu durant vint minuts en silenci i observa el que passa mentre apliques la lliçó. Desprès apunta les teves observacions. Si les vols compartir, pots fer-ho públicament aquí, al blog, o amb un correu electrònic a brigitte@ermie.net , lo mateix si et sorgeixen preguntes. Desprès ves ho aplicant i practicant sempre que te’n recordis, a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Un lloc fantàstic és al llit abans de dormir i en despertar, o si et despertes a la nit i no pots tornar a dormir-te.

La major part d’aquest “curs” de respiració és en català, però com al final els participants eren castellanoparlants vaig acabar parlant i escrivint en castellà. Prego perdoneu els meus errors tan a una llengua com a l’altre.

Si us maregeu respirant, comenceu a sentir-vos malament, no sabeu com reconduir el que sentíeu, i amb la respiració no millora al cap d’unes quantes respiracions més, deixeu-ho estar de moment i torneu un altre estona. Potser us convé demanar ajuda. Som un equip de professionals de DFA Reconeixement de Patrons Somàtics treballant a diferents llocs, amb diferents modalitats i amb honoraris diferents. Trobareu més informació a www.dfa-europa.com

viernes, 27 de julio de 2012

Resposta a la noia que va demanar ajuda perquè patia d'insomni


Hola a tots i totes qui pateixen insomni, fibromiàlgia i angoixes vàries!

Un remei casolà, apart de la valeriana i la passiflora i una dutxa calentona abans d’anar a dormir, pot ser l’atenció a la teva respiració. Requereix una mica de disciplina, però la majoria de vegades et quedes dormida i si no, al menys, descanses profundament. 

Comença per observar els moviments respiratoris: la inspiració és un moviment produït per un treball muscular que expandeix el cos;  a l’espiració els músculs que han treballat a la inspiració es relaxen amb el resultat de que tot el cos descansa cap al seu eix central i cap al terra (el matalàs si estàs al llit).

Normalment, i especialment quant estem estressats, els moviments de la nostre respiració son molt restringits. Solen quedar-se dins dels límits del patró de tensió habitual que vàrem crear  al començament de la nostra vida per adaptar-nos a les nostres circumstàncies. La major part de les tensions a les que ens vàrem habituar serveixen per apartar de la nostra consciència sensacions que ens resulten desagradables, ens fan por o que considerem indesitjables per alguna altra raó. Aleshores, quant hi ha un nou estrès, moltes vegades, el nostre sistema acaba sobrecarregat. La càrrega elèctrica dels músculs tensos impedeix afluixar-los i una mena de fressa constant et manté amb l’alerta pujada. 

Els moviment respiratoris son naturals. No has de fer-los sinó més aviat deixar-los ocórrer. Si els observes i te’n adones de lo molt que el teu patró de tensió habitual limita els moviments de la teva respiració, proposa’t donar-te una mica més de temps per cada moviment. La clau està a l’espiració. Recorda, és un moviment on els músculs que han treballat a la inspiració s’afluixen. La direcció natural d’aquest moviment t’orienta cap a l’interior del teu cos i cap a las bases de suport en el mon material, la terra, el matalàs.

Si a l’orientar-te cap a lo més profund del teu ésser t’hi trobes les sensacions relacionades amb la situació actual que et treu la són, ensenya a les parts de tu atrapades dins d’aquestes sensacions on és el matalàs. Aquestes parts de tu estan ocupades amb aquestes sensacions (preocupacions, pors, dolors, etc.) i necessiten repòs. L’hàbit les manté en suspensió; la part de tu que és adulta, intel·ligent i capaç d’ocupar-se de les coses una a una s’hi pot aplicar en ensenyar-les on trobar el suport que necessiten per poder descansar. L’hàbit voldrà prendre el timó una i una altra vegada. Et trobaràs una i una altra vegada pensant  amb allò, però una i una altre vegada tornes a orientar les parts de tu necessitades de suport cap a on aquest suport està disponible de forma directa i immediata. Segurament el suport no té l’envergadura que necessites per resoldre els problemes que t’angoixen, però tal com diuen: mica a mica s’omple la pica.

Si a l’orientar-te cap a lo més profund del teu ésser t’hi trobes les sensacions que a lo llarg de la teva vida has apartat de la teva atenció per no saber com manejar-te amb elles, explica a la part de tu que està ocupada amb aquestes sensacions que ho vas fer perquè no sabies com manejar-te amb el que senties o el que passava al teu voltant. Fes saber a aquesta part de tu atrapada dins d’aquelles sensacions que no les vas apartar de la teva consciència perquè passaves d’ella ni perquè no volguessis saber res d’ella. Simplement no sabies com atendre-la. Pots parlar amb aquesta part de tu com si fos una altra persona i li pots explicar que ara tampoc no saps com resoldre tot allò, però sí li pots oferir el suport que trobes quant amb l’espiració t’orientes cap al centre del teu cos i cap al terra (matalàs).

Al final de l’espiració hi ha un moment en el que encara no és necessari inspirar de seguida, és un moment de repòs total. Ho és objectivament, encara que subjectivament la sensació que hi trobes a dins pot ser de tensió, una tensió que hi és des de fa molt de temps. Per la part de tu atrapada dins d’aquesta tensió serà un descans que la teva consciència adulta hi arribi. Si t’assabentes del que sigui que aquesta tensió manté a lloc, hi ha l’esperança que algú (a la majoria de vegades tu mateixa) se’n pugi ocupar.

O sigui, per totes aquestes qüestions la primera necessitat és trobar suport i el moviment de l’espiració t’orienta cap al lloc on el pots trobar. La segona necessitat és energia. Si al final de l’espiració et dones aquell moment de descans i esperes a que realment notes que el teu cos demana aire, simplement cal que t’obris quant arriba aquell moment i que deixis entrar l’aire. També aquí és qüestió de donar-te temps per a que el moviment d’inspiració s’acabi de produir amb tota l’amplada que el teu cos demana. Quant tens prou, simplement torna a deixar-lo sortir. No et guardis l’aire a dins. Quant estàs plena, comença a espirar i amb la teva atenció segueix l’orientació que el moviment et dona cap al centre del teu cos i cap a la base de suport. Quant ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment, continues amb l’orientació cap al suport material que tens a sota i deixes que tot el teu cos hi descansa, fins i tot les part atrapades a l’angoixa. Les ensenyes la base de suport material on poden trobar repòs. Imagina’t lo gran que és el món que hi ha a sota del teu llit. Confia-li tot allò que et pesa incloent-hi el teu propi pes. Així, mica a mica, t’enfonses més i més al matalàs. Si no acabes dormint-te, al menys reposes profundament.

Per donar a la teva ment alguna tasca per mantenir-la ocupada, fixa’t amb els canvis de com se sent la pressió del teu cos contra el matalàs. Amb la inspiració, la pressió de l’aire que t’empenta contra el matalàs gairebé sembla aixecar el cos de la superfície del llit i a l’espiració gairebé t’hi enfonses.

Normalment, quant respires així, durant algunes respiració s’observa un fenomen curiós: objectivament respires més de lo habitual però, encara i així, la sensació és com si et faltés aire. Té a veure amb el fet de que normalment el patró de tensió habitual limita la teva respiració fins a tal punt que les sensacions de la falta d’aire que la tensió comporta no arriben al cervell. Quant respires més, aquestes tensions s’afluixen i aleshores comença a fluir la informació i comences a sentir el que passava abans. Si no et deixes portar per la sensació d’asfíxia, sinó que li fas notar a la part que et comunica que s’està asfixiant que de fet està rebent més aire que abans, amb unes quantes respiracions aquest procés s’equilibra i la sensació d’asfíxia desapareix.

Per tant, has de cultivar la part de tu que té la capacitat de dirigir la teva atenció d’aquesta manera. Fins i tot quant apareixen emocions que havies mantingut a ratlla amb la tensió i que en afluixar-la tornen a fluir, has de saber que només son emocions. Son uns processos energètics i químics que tenen lloc en el teu cos i que tenen una funció concreta: la d’avisar-te de determinades necessitats i desitjos i el seu grau de satisfacció. N’hi ha aquelles de les quals et pots ocupar directament, moltes no hi ha res a fer, al menys no a aquestes hores de la nit. Si hi pots fer alguna cosa al respecte l’endemà, promet-te que te’n ocuparàs en quant puguis. Si la cosa és fora del teu àmbit de competència, demana a Mare Terra i Pare Cel que se’n facin càrrec. Amb la respiració t’hi relaciones amb tots dos i deixes que les emociones en qüestió flueixin cap al terra i cap a l’espai obert que t’envolta: Mare Terra i Pare Cel.

O bé et dorms i descanses, o t’orientes dins el món material i el món de les potencialitats. Les dues coses ofereixen descans.

Gràcies, per haver preguntat. Fa uns dies que volia escriure això per penjar-ho a l’àgora de Barcelonactua. Gràcies a la teva pregunta m’he segut a fer-ho ara. ¡Que descansis!

Suport a una noia després de que quasi va tenir un accident de moto i el conductor que el va provocar amb la seva desatenció a sobre la va increpar


L’empipament és una resposta natural a una amenaça a la supervivència que activa el reflex de lluita o fugida. Tu només volies marxar per aclarir-te però el comentari imbècil del conductor desatent va girar l’activació del teu sistema nerviós cap a l’agressor. És normal. 

L’altre dia un taxi que gira a una velocitat exagerada apunta directament cap a on jo passo un semàfor verd per mi. M’espanto i li foto un crit. Enlloc de disculpar-se va i em fot dos de crits per mostrar-me que ell la pot dir més grossa. Humans! Tant de bo volguéssim aprendre a respondre amb una mica de seny! 

Certament aquesta mena d’experiència deixa una càrrega al sistema nerviós que convé descarregar. Però cops de puny no t’ajudarien gens. Farien mal no només al canell i a les cervicals sinó, a més, enlloc de descarregar la ràbia la faria créixer. Les sessions de dfa reconeixement de patrons somàtics podrien ajudar-te perquè apunten a resoldre els rastres d’experiències traumàtiques en cos i psique. 

A l’escrit que vaig penjar fa unes tres setmanes sobre la respiració pots trobar explicacions concretes de com relacionar-te amb els registres que queden al teu cos de la topada aquesta d’ahir per afluixar les tensions i deixar anar les emocions acumulades. Però, per ara, probablement seria bo que tinguessis una altra persona no per cops de puny però sí per poder prémer suaument el teu puny contra la mà oberta de l’altre i així anar descarregant a través la respiració amb contacte amb l’altre i amb atenció per entendre què vol passar al teu cos, què necessita per deixar anar i curar. L’altre haurà de saber ser presa de terra, o sigui, deixar l’energia fluir a través del seu cos cap al terra i no quedar-se amb l’energia. 

De totes formes, m’alegro que vas poder mantenir-te sobre la moto i no vas caure! Assegurant-te de tenir temps per a que cada moviment respiratori pugui produir-se amb profunditat i amplitud, pots agrair als teus músculs haver-te mantingut dreta, fer-los arribar el moviment per expandir-los una mica amb la inspiració i ensenyar-les on és el terra per a que puguin orientar-se cap a la base de suport disponible amb l’espiració i, així, afluixar-se mica a mica. 

Abraçada! B

La primera lliçó, dijous 14 de juny 2012


Primera convocatòria

A tots els que respiren i tenen ganes de practicar com fer-ho amb més plenitud i llibertat... als que volen tenir accés a les profunditats del ésser viu que són per regenerar-hi forces i estimular la seva creativitat... als que necessiten expandir les limitacions imposades pels patrons de tensió habitual i millorar la seva relació amb el mon material... ja puc confirmar dia, hora i lloc per fer-ho: Fins a finals de juliol 2012, els dijous de 8 a 9 del vespre a l'escola de respiració, moviment i integració estructural, ermie, Av. Princep d'Astúries 21, local 4, 08012 Barcelona. Si us plau, confirmeu la vostre assistència, ja que a partir de cert nombre de persones hauríem de trobar un espai més gran.


La primera lliçó, dijous 14 de juny 2012

Per aprendre a respirar amb plenitud i llibertat, la primera lliçó: permetre els moviments de la respiració, mai forçar-los. 

La clau per calmar la ment i relaxar els músculs, la trobem al final de l'espiració. Hem de deixar sortir només l'aire que surt fàcilment, sense tensar cap múscul. Si fem servir els nostres músculs per espirar encara més, estimulem el sistema nerviós simpàtic que ens activa o ens manté a un estat d’activació i ens predisposa per lluitar o fugir. No volem això per res. Per això: deixar sortir només l’aire que surt fàcilment. 

El moviment d’inspiració té lloc a base d’un treball muscular. No l’has de fer, el cos el fa de forma autònoma. Però si el deixes fer els moviments de la respiració sense cap implicació activa de la teva consciència, romandrà dins dels límits del patró habitual de tensió. Per això proposo observar com el cos s’orienta cap al eix central i cap al terra a l’espiració, que és un moviment que passa perquè els músculs que han treballat a la inspiració es relaxen. Al final de l’espiració hi ha un moment on ja no espires, perquè l’aire que surt fàcilment ja ha sortit. I encara no necessites inspirar perquè hi ha un aire residual al cos que conté prou oxigen per una estona més o menys llarga segons la persona i el moment. 

Quant el cos dóna senyals de que necessita aire tot el que has de fer és obrir per deixar-lo entrar. 

Convé que també a la inspiració li concedeixis temps per a que pugui expandir-te una mica més enllà de les tensions marcades per les tensions que mantenen reduït l’espia que ocupes amb el teu cos. 

Observació d’una participant: ¡és difícil fer això! Sí que ho és. La principal  raó per la qual és difícil és perquè en orientar-nos cap a l’eix central del nostre cos, ens trobem amb les sensacions que durant tota la vida, o actualment degut a una circumstància o una altra, preferim esforçar-nos per apartar de la nostre consciència. Volem controlar el que sentim i intentem no sentir el que no ens agrada. Però això no és possible. El que sentim ens informa de coses. Un munt de coses que no requereixen cap participació conscient passen per sota del llindar de consciència,  però les que requereixen una intervenció o simplement una atenció, un espai per poder seguir el seu procés natural, es presenten per a que la nostre consciència les reculli. Veurem eines per com fer-ho, la setmana que ve.

Certament no és fàcil, però el que és fascinant és que és possible. Treure minerals del terra per convertir-los en sucres i convertir llum del sol en energia per créixer tampoc no em sembla fàcil i les plantes ho fan sense queixar-se. Els humans en tenim una altra feina, igualment important per la convivència del tot plegat. Gestionar les nostres emocions en forma part. Més la setmana que ve.

La segona llicó - Dijous 21 de juny 2012


Segona convocatória

Aquest dijous a les 8 del vespre tornem a obrir les portes de l'escola de respiració, moviment i integració estructural i emocional per aprendre a respirar amb plenitud i llibertat. Aquesta setmana volem desenvolupar eines per gestionar les emocions que s’han instal·lat a dins del cos just a sota del llindar de consciència i en quant comencem a eixamplar una mica els marges habituals que limiten els moviments respiratoris es manifesten. Per no caure a dins i ser arrastrats per les aigües braves de l'emoció desbordada acostumem fer servir tensió que, aleshores de seguida torna a restringir la respiració, un cercle viciós que es pot interrompre només a petites dosis. Això sí, amb Radio Futura: ¡Hace falta valor para la escuela del calor! No perquè hagi de passar res greu, sinó només perquè tendim a preferir evitar sentir coses molestes. Però aleshores s'acumulen i surten quant menys convé, moltes vegades en forma de símptomes. En canvi, desenvolupar la pròpia capacitat d'atendre'ns amb una cosa tan simple com assegurar-se de permetre els moviments naturals de la respiració i trobar suport al camp de força del nostre planeta, és de lo més gratificant. 



La segona lliçó - Dijous 21 de juny 2012

Primer dia d’estiu, segona lliçó de respiració. En primer lloc, és clar, hem de tornar a reafirmar les bases: donar-se temps per cada moviment respiratori, sense forçar-los sinó deixant-los ocórrer. 

Recordem que la clau es troba al final de l’espiració, quant tot l’aire que surt fàcilment ja ha sortit i encara no hi ha necessitat de tornar a inspirar perquè hi ha un aire residual al cos que es renova només si el gastem. Si l’espirem a base de fer anar músculs per treure’l del cos, activem el sistema nerviós simpàtic que a les condicions actuals de la vida col·lectiva i personal de ben segur ja està híper-activat. Per tant, deixem sortir només l’aire que surt fàcilment a base de relaxar els músculs que han treballat a la inspiració.

Però si deixem que els moviments respiratoris tinguin lloc dins dels marges habituals, no és possible prendre’n consciència. El moment clau és al final de l’espiració. Seguint la seva direcció natural, ens orienta cap a dins, cap a l’eix central del nostre cos, i cap al terra. El que passa quant ens orientem d’aquesta manera és que ens hi trobem amb el que hi ha. Als dos llocs hi podem trobar suport. A l’eix central del cos podem trobar-hi lo més profund de l’experiència de l’ésser viu que som i nodrir-nos d’una veritable relació amb el que som. Al terra trobem la solidesa d’una superfície que ens sosté. Però també hi trobem les emocions que durant tota una vida ens hem esforçat per no sentir i les que no ens agraden ara mateix. És lo que hi ha. Quan vas cap a dins, t’hi trobes el que hi ha.

Tota emoció surt d’una sensació que, en principi, no significa res més que el que la sensació denota: alguna part és més estreta o ample; una part té una determinada càrrega energètica i una altra part té una càrrega diferent, quelcom tira cap amunt o cap avall; pot ser més o menys difícil respirar perquè hi ha un pes algun lloc o hi ha una sensació d’ofec. Els significats els atribuïm nosaltres en funció de la nostre experiència.

Si hem experimentat quelcom que ens ha impactat d’una manera especial, és natural que a l’organisme hi hagi rastres d’aquesta experiència. Aleshores passa sovint que automàticament associem el que sentim amb allò. Potser que a l’acostar-nos amb la nostre atenció a aquest rastre, l’activem, però també potser que simplement estem experimentant alguna cosa que només té una certa semblança amb allò. No ho podem saber al moment. Per discernir-ho necessitem una mica de temps per sentir-ho perquè hi intervenen molts diferents aspectes del nostre organisme i la nostra psique. Sobre tot, per poder discernir-ho, és important no caure a dins de l’emoció i deixar-se portar per ella. Per això és tant important mantenir la ment enfocada en permetre els moviments respiratoris i, sobre tot, el moment al final de l’espiració, quant ja ha sortit tot l’aire que surt fàcilment i encara no necessites inspirar de nou perquè l’aire residual al cos t’ofereix prou oxigen.

Desenvolupem un aspecte del nostre ésser que és capaç de mantenir-se ferm amb la intenció de donar temps a cadascun del moviments respiratoris. Quant perdem l’atenció, al cap d’una estona ens adonem i simplement hi tornem. Aquest aspecte podrà atendre els altres aspectes que són presos dins d’emocions no resoltes del passat o del present. Hi ha tot un grapat de coses que aquesta part pot fer per l’altre, però per avui només hem arribat a saludar les sensacions o emocions que ens hem trobat. Amb la respiració els fem saber que ens adonem de que hi són. Amb l’espiració els ensenyem on és el terra; es a dir, on és la possibilitat de suport. Amb la inspiració els aportem energia, afecte, atenció; comuniquem la possibilitat de moviment, de que la situació que va generar l’emoció pot canviar i li fem sentir que hi ha una part adulta que té capacitats que la part presa a l’emoció no té.

Avui, les sensacions que ens hem trobat han sigut només benestar, calma i relaxació. O sigui ha sigut fàcil i plaent. No sempre ho és, però quant saludem el que hi ha, hi ha dos pols dins nostre: un que saluda i l’altre que és saludat; la part que s’ocupa dels moviments respiratoris i l’altra que és ocupada per la emoció. Si no volem saber res d’allò que sentim, també hi ha dos pols, un que rebutja l’altre. Per més forta que sigui la part que rebutja, l’altre sempre acaba per irrompre per una banda o per una altra, sovint per on no ens adonem i als moments menys convenients. Aleshores ens inunda i ja no tenim una emoció sinó que la emoció ens té a nosaltres.

L’espai de respiració dels dijous no és una teràpia. No podem processar-hi continguts personals. La psique és una cosa delicada que es mereix un respecte i el treball amb els continguts psíquics requereix un espai reservat. L’espai de respiració dels dijous, en primer lloc, és un espai per aprendre. Enfocar l’atenció al moviment arquetípic de la vida, generem l’energia que ens permet gestionar les emocions de tal forma que podem esperar per donar-les expressió quant sigui el moment i el temps adient, sense desbordar-nos. Potser no sempre, però amb la pràctica cada cop  més.

La tercera lliçó – Dijous 28 de juny 2012


Convocatòria de la tercera lliçó

Aquest dijous, de 8 a 9 al vespre tornem a obrir les portes de l'escola de respiració, moviment i integració estructural, ermie, a Av. Príncep d'Astúries 21, local 4 per aprendre a respirar més plena i lliurement. Fins a finals de juliol cada dijous continuem oferint la possibilitat de desafiar els patrons restrictius que limiten la nostre respiració. Només cal que ens feu saber si voleu venir per a que podem preparar l'espai. No té preu. La respiració és una eina molt potent per fer molt més que simplement sobreviure. Vull que aquest espai sigui assequible per tothom disposat a trobar-se amb la forma que ha creat de relacionar-se amb l'entorn i ell/a mateix/a i introduir-hi una miqueta més de fluïdesa. Qui vol i pot, podrà fer una aportació de diner segons la seva voluntat i possibilitat.


De cara a la tercera lliçó

Sembla que aquest vespre n'hi ha moltes convocatòries. Entre elles la de la respiració de 8 a 9 a Av. Príncep d'Astúries 21, local 4. Es prega confirmar assistència. Per ara he enviat un missatge al Conseller Mas Colell per a que també pugui practicar una mica: 


Benvolgut Sr. Conseller Mas-Colell, 

Vaig veure ahir les seves contribucions al documental “El futur era de tots” emès al programa sense ficció de tv3. Donat la serietat de la situació col•lectiva, sento que és la meva obligació com ciutadana catalana dirigir-me a vostè com responsable d’una àrea important del govern electe per representar el conjunt del ciutadans. Em faig càrrec de que la seva tasca a aquests moments és molt complex i que és difícil saber cap a on tirar per treure el país de la crisi. 

Li prego, si us plau, miri el programa sencer ja que senyala molt clarament la direcció que permet sortir de l’embolic en el que ens trobem col•lectivament: la solució es troba a una redistribució de la riquesa. Les polítiques de Brasil dirigides cap a aquest fi donen una exemple de com fer-ho sense perjudicar a ningú i poden adaptar-se a les condicions del nostre país. 

No esperi ni un dia més per anunciar que reconeix la nocivitat del projecte Eurovegas i admeti la vergonya que sent per haver-lo considerat. Entenc que vostè se sent angoixat. És cert, la situació és angoixant. És tant seriosa que no ens podem permetre perjudicar el teixit social amb un projecte que suposa per les empreses autòctones el que el cranc americà suposa per les espècies pròpies de l’Ebro. 

La crisi és un resultat coherent d’una conducta contrària als mandats arquetípics d’una bona convivència que ara tenim prou coneixement per reconèixer. Serà possible sortir-nos-en només si adaptem la nostra conducta als valors que han afavorit el desenvolupament de la vida des dels seus inicis. El país està ple de gent creativa i amb ganes de treballar. Enfoqui els seus esforços en facilitar les condicions per aquestes persones i digui a Las Vegas Sands: “Moltes gràcies pel seu interès, però no els volem.” 

Prengui’s un moment per sentir l’interior del seu cos, un cop que ha espirat tot l’aire que surt fàcilment, sense prémer cap múscul per treure’n més. Hi ha prou aire al seu organisme per una estona i no és necessari inspirar de seguida. Estic segura que normalment no es dóna aquest moment perquè quant ho fa s’hi troba la tensió que acumula a dins del seu cos relacionada amb la angoixa de la situació actual i amb moltes altres del passat. Doncs, li prego, senti aquesta tensió i orienti-la cap al terra, la possibilitat de suport en el món material. Quan el seu cos li fa saber que necessita aire, obri’l des d’aquest lloc de tensió i deixi que la inspiració s’iniciï allí. D’aquesta manera la part del seu cos presa de l’angoixa pot experimentar la possibilitat de suport real al món material i d’una aportació d’energia nova, de moviment i de relació amb el món del qual forma part. D’aquesta manera tindrà més bones possibilitats per descobrir una via que per ara no veu. 

Atentament,
Brigitte Hansmann


La tercera lliçó – Dijous 28 de juny 2012

Hoy la sesión de respiración iba de activismo político: cómo respirar para sintonizar la respiración con los procesos de toda vida en todas partes; orientar las tensiones, los pensamientos, sentimientos etc. que interfieren con ello hacia el suelo, donde pueden encontrar apoyo en el mundo material; dejar que los movimientos de inspiración se inicien justo allí donde se encuentran estas tensiones, estos pensamientos y sentimientos en el cuerpo. De este modo pueden experimentar no sólo la sensación de apoyo real en el mundo material sino también de expansión en el espacio abierto de las potencialidades.

Dedicamos los 20 minutos de respiración en silencio a usar la atención hacia los movimientos respiratorios para permitir con pequeños ajustes en las relaciones entre las diferentes partes del cuerpo que los movimientos sean cada vez más fáciles, profundos, amplios y gozosos. La intención era que al menos las partes del mundo ocupadas por las personas que estuvimos estén alineadas con el bien común.

La quarta lliçó – Dijous 5 de juliol 2012


La quarta convocatòria

Bona tarda a tots i totes que actuen a Barcelona i arreu del món. Demà dijous al vespre de 8 a 9 tornem a trobar-nos a Príncep d'Astúries 21, local 4 per explorar junts les possibilitats inherents a la respiració. No només és la font primària de vitalitat sinó també de coneixement d'un mateix i eina per millorar les relacions amb el nostre entorn intern i extern. El cos físic i l'experiència psíquica son diferents aspectes d'una mateixa cosa. A mida que desenvolupem la nostra capacitat de permetre els moviments arquetípics de la vida, resulta més fàcil deixar les coses ser com són i trobar la millor manera de relacionar-nos amb elles, enlloc d'aferrar-nos a que les coses hagin de ser com les volem des de la perspectiva limitada del petit jo que som cadascú i enlloc de patir perquè no ho són. Adquirim una perspectiva més ampla que ens permet veure, moment a moment, què seria lo més beneficiós fer, o no fer, a cada moment. Si penseu venir, si us plau, aviseu. És una activitat que no té preu. Si algú vol fer una aportació serà benvinguda, però no hi ha ànim de lucre.


La quarta lliçó – Dijous 5 de juliol 2012

Un dels orígens de la idea d’ensenyar una sèrie de principis bàsics de com fer servir el cos, encara que es tracta d’un assumpte de molta complexitat, va ser el comentari d’un amic fa molts anys. En ocasió d’una visita em va comentar que li feia mal una cosa i que amb la feina li anava cada cop pitjor. Li vaig demanar que m’ensenyés com fa la feina i aleshores li vaig ensenyar una altra manera de fer-la que tingués en compte la relació del cos amb el terra, o sigui, la força gravitatòria, i els moviments de la respiració. És un amic qui viu fora i van passar deu anys fins que ens vàrem tornar a veure la propera vegada. Aleshores em va dir que sempre m’havia volgut agrair aquells vint minuts que vàrem dedicar a introduir un canvi a la seva forma de fer servir el seu cos. Va entendre el principi i el va anar aplicant dia rere dia. Així, enlloc de quedar-se immòbil, fixat a un patró de moviment únic que li causava dolor, va començar a moure’s mes lliurement mentre feia el que feia. Amb el temps va descobrir un aspecte del seu treball del qual no havia tingut consciència i explorant les possibilitats inherents a aquest aspecte se’n va adonar de que s’ho passava de lo més be fent-ho. D’aquesta manera es va convertir en especialista d’un servei que poques persones dominen i va començar a guanyar-se molt be la vida sense haver de fer aquells moviments i aquelles postures que li feien tan mal originalment. 

El treball amb els patrons de conducta és molt profund i dura anys, però el meu amic és un exemple de que, fins i tot sense haver d’explorar els continguts psíquics de les formes físiques com ho fem a les sessions individuals que són la meva feina, només aplicant uns simples principis físics a la forma de fer les coses de cada dia, es poden assolir canvis profunds. Això sí, és qüestió d’aplicar-los dia rere dia i anar practicant. 

A aquesta sessió vàrem veure que això d’aplicar un simple principi físic pot tenir la seva dificultat: Els que han seguit les sessions de respiració, encara que només sigui per via virtual, ja saben que la clau es troba al final de l’espiració, quan tot l’aire que surt fàcilment ja ha sortit i encara hi ha un aire residual al cos que li ofereix prou oxigen per descansar una estona sense haver d'inspirar de seguida. Acostuma passar que encara que objectivament és un moment de descans, perquè els músculs que han treballat per inspirar poden descansar i tampoc fem treballar cap altre múscul per espirar més, ja que no tenim cap emergència que requereix un extra d’aire, doncs, encara i així, moltes vegades la sensació no és de descans sinó que ens trobem les tensions que hi ha a dins del cos, amb contingut emocional inclòs o sense. 

Aquestes tensions no les podem deixar anar simplement, perquè d’entrada ni tant sols teníem consciència de que estàvem tensant res. És tensió habitual inconscient. Al donar-nos temps al final de la espiració per orientar la nostre atenció cap al centre del cos i cap al terra, aquestes tensions es posen de perfil, es a dir, que comencem a notar-les. Petits ajustaments de la postura permeten obrir l’espai intern per facilitar els moviments de la respiració. Si no trobem cap ajustament de la postura que podem fer que permeti afluixar aquella tensió, al menys podem orientar-la cap al terra per ensenyar-li on hi ha suport disponible i expandir-la una miqueta amb la inspiració. 

Potser les meves paraules tenen sentit per vosaltres o potser que costa entendre-les. El cas és que entendre el seu sentit amb el cap només serveix de ben poc. El que importa no és el dit que senyala la lluna, sinó veure la lluna. O sigui, mentre llegeixes, observa als moviments de la respiració al teu cos. Experimenta amb allò que sugereixo.

Si hi ha una sensació desagradable al cos, la part del cos presa per aquesta sensació agrairà saber que hi ha suport disponible. Ensenyar-li on és el terra vol dir establir una relació amb un referent extern. O sigui, no et quedes immers en la sensació sinó un cop reconeguda la seva existència, per dir ho d’alguna manera, la saludes amablement, admets que per ara no saps què fer amb això, probablement ni tant sols saps què vol dir aquella sensació. Però estàs amb ella per descobrir més informació. Si no la poses en relació amb un referent extern, probablement acabes per caure a dins i aleshores quedes inundat per ella o el teu sistema et rescata de la forma habitual i treu la sensació d’enmig mitjançant la tensió del músculs. 

Però si sents la sensació, saps on és dins del cos. Doncs, fixa’t on és això en relació al terra que tens a sota, o en relació a la cadira que tens a sota, o el matalàs del llit. Potser pots seure o jeure  una mica diferent i aleshores el moviment de la propera inspiració pot obrir aquest espai encara que sigui només una mica. D’aquesta manera et descobreixes enmig del món material dur i, al menys aparentment, sòlid i de l’espai obert de les potencialitats i deixes que els moviments arquetípics de la vida se’n ocupin de que trobis la relació més beneficiosa i plaent possible. Més que fer-ho és estar disposat a deixar anar les coses que subjectes amb la tensió dels teus músculs per alliberar-los i poder dedicar els teus moviments a fer coses més productives, útils i belles. 

Ah, vàrem treure cadires del magatzem per persones que varen anunciar la seva assistència i després no varen aparèixer. Per moltes persones les absències no justificades poden ser un tema que convé atendre. Prendre consciència de la forma que adoptem amb el nostre cos en trobar-nos confrontats amb els fets sense cap possibilitat de fer-hi res ni d’entendre el que ha passat, pot ajudar a no caure en una repetició cega de la mateixa dinàmica que ens va fer patir. Reconèixer la sensació, posar-la en relació amb el terra i permetre que la propera inspiració s’iniciï allí i eixampli l’espai al nostre cos on es concentren les emocions acumulades al respecte, pot ajudar a descobrir que poden ser equivocades les conclusions que havíem tret d’aquelles absències no justificades respecte a com creiem que és el món, la vida, nosaltres mateixos. Continuarem el proper dijous.

Quinta lección – jueves 12 de julio de 2012


Convocatòria de la cinquena lliçó

Benvolguts i benvolgudes companys i companyes de Barcelonactua, demà dijous 12 de juliol 2012, de 8 a 9 del vespre dedicarem la nostre atenció als moviments d’intercanvi entre dintre i fora que tenen lloc amb la respiració. Trobarem els espais interiors que necessiten alguna cosa. Amb la respiració trobarem la manera de posar-los en relació amb l’espai exterior, els aportem energia i els comuniquem la possibilitat de moviment. De la relació entre l’essència creativa del ésser encarnat al nostre cos i la realitat material de l’espai obert que ens envolta, damunt les bases de suport del terra, neix un camí que ens porta endavant a través de les dificultats. Si us plau, confirmeu la vostre assistència. Ah, pels que ho veuen per primera vegada, és una activitat solidària que no té preu.


Quinta lección – jueves 12 de julio de 2012 
 
Ya empieza a ser más claro esto de orientar la atención hacia el centro de cuerpo y el suelo, siguiendo el movimiento natural de la espiración. No hay que canalizar nada. Simplemente es cuestión de sentir el movimiento natural que tiene lugar con la espiración. Tampoco hay que hacer nada con el aire residual que queda en el cuerpo. El organismo ya sabe cómo usarlo. 

También empieza a ser más claro qué hacer con las sensaciones desagradables que puedan aparecer al orientar la atención hacia el interior del cuerpo: saludarlas y sentirlas, incluso darles la bienvenida. Esto no quiere decir que debamos alegrarnos de sentir algo desagradable. Pero si es motivo de alegría para la parte de nuestro organismo o de nuestra psique que está atrapada en la sensación desagradable que se perciba y sienta lo que le pasa. Es esperanzador ya que conlleva la posibilidad de que el mensaje contenido en la sensación finalmente llegue a la atención de alguien dispuesto y capaz de hacer algo al respecto, en principio tú mismo. 

Aunque no entendamos el mensaje contenido en la sensación, podemos ofrecerle apoyo. Al sentir la sensación podemos darnos cuenta de dónde en el cuerpo se encuentra y, entonces, desde ese lugar podemos dibujar una línea imaginaria hacia el suelo. Así le enseñamos un lugar sólido en el que apoyarse. Esperamos a que el organismo gaste el aire residual que queda en el cuerpo después de haber espirado el aire que sale fácilmente, sólo con la relajación de los músculos que han trabajado en la inspiración. La atención conecta el lugar del cuerpo donde se encuentra la sensación desagradable mediante una línea imaginaria con el suelo. Cuando el organismo necesite aire de nuevo, la próxima inspiración espontáneamente se iniciará allí y comunicará la posibilidad de movimiento a ese lugar. Espontáneamente el cuerpo querrá coger más aire de lo habitual. Es cuestión de permitírselo. 

Comparamos el aire residual que queda al final de la espiración a tener un dinero en el banco que se va gastando. No hacemos ningún ingreso hasta que estemos a punto de quedarnos en números rojos. La sensación desagradable es como la angustia de no tener dinero para hacer un nuevo ingreso. No nos lo podemos inventar. No se nos ocurre qué hacer para resolver la situación de forma satisfactoria. Lo que sí podemos hacer son pequeños ajustes en la posición del cuerpo relativo al suelo para que en la espiración las partes del cuerpo presos de la angustia sepan dónde está el suelo, la posibilidad de apoyo en el mundo material, y para que en la inspiración el aire que entra en el cuerpo pueda expandirnos plena y gustosamente.

Durante los 20 minutos en silencio hubo una gran quietud, pocos pensamientos y mucha presencia gustosa.

Alguien observó cómo una sensación desagradable en un lugar concreto del cuerpo tendía a apoderarse del organismo entero y de todos los procesos que tenían lugar en él, incluyendo la respiración. En ese momento, enfocó la atención en permitir el movimiento respiratorio y constató que toda una serie de partes de su cuerpo sí podían moverse con la respiración. Lo desagradable era algo concreto en un lugar concreto. Entonces pudo enfocar la atención en permitir los movimientos respiratorios en ese lugar concreto, aunque fuera sólo un poquito y dejar que el resto del organismo que sí podía moverse lo hiciera tranquilamente. Poco a poco, el lugar iba cediendo y participando en los movimientos de la respiración.

Ya que habíamos hablado antes del símil del dinero en el banco, extrapolamos también aquí. Lo mismo ocurre a gran escala. Un problema concreto, ocasionado por una serie de personas concretas, tiende a apoderarse de todo el mundo. Pero si nos damos cuenta de que, por más agobiante que pueda llegar a ser la situación, podemos dedicarnos a permitir los movimientos respiratorios inherentes a la vida por naturaleza, primero en los lugares donde es fácil y al cabo de unas cuantas respiraciones también en lugares donde es más difícil.  

Si además incluimos en nuestra atención las sensaciones relativas a la relación del cuerpo con el suelo, mediante pequeños ajustes en la postura podemos buscar y encontrar las formas que nos permiten abrir el espacio interior más, sentirnos más apoyados, respirar más plena y profundamente. 

En última instancia la vida en este universo es una. Si estamos en línea con lo que ha hecho la vida evolucionar desde los principios, no puede pasarnos nada malo. Así que sigamos cultivándolo para nuestro propio bienestar y protección. Al practicar así, además, contribuimos apertura, resolución, movimiento, aporte de energía, esperanza y muchas otras cosas buenas al conjunto de toda la vida en todas partes.

Imaginaos qué puede pasar si cada vez más personas se dedican a respirar no sólo para mantenerse con vida sino para alinearse con el flujo de la vida a gran escala. 

Imaginaos qué puede pasar si somos tantos que finalmente la onda llega también a las personas que tienen la culpa del cacao en el que nos encontramos colectivamente y, al empezar a respirar así se encuentren con lo que hay en su interior: la culpa que se esfuerzan por ocultar a su propia conciencia. 

Imaginaos qué puede pasar si apuestan por alinearse con el flujo de la vida en vez de construir presas más altas y fuertes en el intento imposible de dominarlo.

Imaginaos qué puede pasar si asumen su culpa y usan los fondos que han obtenido con esas actividades para sanear el daño que han hecho. 

Esto no está en nuestras manos. Pero por si acaso, a mí me funciona respirar teniendo en cuenta que es un intercambio en el que la calidad de lo que recibo depende de la calidad de lo que doy. No hay engaño posible. Ocuparme en cada momento de lo que está en mi poder, como por ejemplo la respiración, una y otra vez me lleva a un punto en el que aparece lo que necesito cuando lo necesito. Si alguna vez no ha aparecido, al final solía resultar que tampoco lo necesitaba y que era mejor que no haya aparecido. 

¡Gracias, Barcelonactua, sin vosotros no me habría puesto a hacer este taller por entregas!

Sexta lección – jueves 19 de julio 2012


Sexta lección – jueves 19 de julio 2012

Manifestación convocada en el mismo horario para protestar contra los recortes y los aumentos del IVA.

El patrón de tensión primario tiende a gobernar cuerpo y mente en función de las experiencias traumáticas no resueltas del pasado. Puesto que el organismo lo conoce como la solución que le permitió sobrevivir a experiencias intolerables, no renuncia a él. La parte del sistema nervioso al cargo de los patrones habituales no sabe del tiempo y no sabe que podría no sólo sobrevivir sino vivir mucho mejor, si supiera soltar al menos una parte de la tensión. 

Los movimientos de expansión y reposo hacia dentro y hacia el suelo, propios de la respiración, caen víctimas de los recortes impuestos por el gobierno del patrón habitual. El organismo se agota bajo el gravamen adicional de la tensión que restringe los movimientos respiratorios, impuesto sobre las cargas de tener que generar las actividades de la vida con un aporte energético menor, una movilidad restringida.
En cuanto a la respiración, la clave está en la espiración y concretamente al final de la espiración cuando ya ha salido todo el aire que sale con sólo relajar los músculos que han trabajado para inspirar. Sintiendo la dirección natural de este movimiento nos orienta hacia el suelo, la tierra, las bases de apoyo en el mundo material. 

El malestar en el cuerpo se manifiesta en ese momento. Si nos dejamos caer en el malestar, nos inunda. Si intentamos evadirnos de él, contribuimos a mantener el patrón. Pero si dirigimos la atención hacia las bases en el mundo material que nos sustentan y dejamos que sustenten también el malestar, la próxima inspiración se inicia allí. Entonces el espacio preso del malestar se puede expandir, con apoyo. Con cada respiración un poco más de apoyo, un poco más de expansión.  

Así, el gobierno del patrón habitual restrictivo no puede sostenerse y acaba por ser derrotado. Normalmente, cuando el patrón de tensión nota que la cosa va en serio y que no va a poder continuar al mando, se agarra con todas sus fuerzas, porque también los patrones quieren sobrevivir. Pero enfocar la atención en permitir una respiración profunda y pausada contrarresta los intentos del patrón habitual de prevalecer a base de recortes e impuestos insostenibles. 

Séptima lección, Jueves 26 de julio 2012


El último día, tiempo para hacer preguntas basadas en la observación de la propia experiencia.


La primera consigna, permitir los movimientos respiratorios, no hacerlos, ¿qué quiere decir permitirlos? 


La respiración es la única función fisiológica en la que es posible influir directamente con la voluntad. Si te propones respirar de una manera determinada, lo más seguro es que no puedes hacerlo más que unas pocas respiraciones y la sensación es la de algo impuesto desde fuera. ¿No hay ya demasiadas cosas impuestas desde fuera? Permitir los movimientos respiratorios quiere decir darte tiempo para que cada uno se produzca desde un ritmo que viene de dentro.

La clave para encontrar este ritmo está en la espiración, concretamente al final de la espiración, cuando ya ha salido todo el aire que sale fácilmente, con sólo relajar los músculos que han trabajado en la inspiración. Todavía hay un aire residual en el cuerpo que es suficiente para poder descansar un rato antes de volver a coger aire de nuevo. Así entre espiración e inspiración hay un momento de descanso que puedes concederte de forma deliberada y consciente. Cuando el organismo avisa de que necesita aire, simplemente te abres y lo dejas entrar.

También para el movimiento de expansión resultante de la inspiración te concedes tiempo para que se produzca en toda la amplitud deseada. Cuando aparece la sensación de que ya es suficiente, no intentes guardarte el aire dentro sino déjalo salir en seguida. Siguiendo la dirección del movimiento de la espiración de nuevo te orientas hacia el eje central del cuerpo y hacia el suelo. Descansa en el núcleo de tu ser, con el apoyo del mundo material. Y vuelta a empezar.

Si notas que no puedes descansar ni en el núcleo de tu ser ni en el suelo, fíjate en qué te lo impide. Con pequeños ajustes en la posición de tu cuerpo relativa al suelo, encuentra la que mayor apoyo ofrece y la que mejor facilita el flujo de los movimientos respiratorios. Abre el espacio del cuerpo desde dentro dándote tiempo para cada uno de los movimientos de la respiración y el momento de descanso al final de la espiración.


¿Cómo ayuda esto para regular las emociones?

El patrón habitual de tensión reduce los movimientos respiratorios en un esfuerzo por mantener sensaciones y emociones que no sabemos gestionar fuera de la experiencia consciente. Cuando los movimientos respiratorios se vuelven más profundos y amplios, las emociones y sensaciones retenidas afloran. Entonces será necesario acogerlas. No obstante, solemos volver rápidamente a la respiración restringida del patrón habitual, en cuanto asoman las sensaciones que originalmente nos impulsaron a generar la tensión que con el tiempo se constituyó como patrón habitual.

Hay toda una serie de “técnicas de respiración” que apuntan a una movilización para facilitar la expresión de esas emociones. Se basan en la idea de que una vez que las emociones reprimidas se hayan expresado, la persona queda liberada. Aunque conlleve un alivio momentáneo y un aumento de energía temporal, la hiperoxigenación que estas “técnicas” usan conlleva una activación de la rama simpática del sistema nervioso autónomo con un aumento de la respuesta de estrés. Las emociones se vuelven intensas y ruidosas. Igual que la lluvia que baja la montaña ahonda la riera cada vez que pasa por ella, el sistema repite una y otra  vez las mismas dinámicas con las mismas emociones. No hay lugar para una verdadera toma de conciencia y, por tanto, para ocuparse de forma eficaz del asunto del que las emociones informan.

Por esto, una y otra vez volvemos a la primera consigna: enfocar la atención en permitir los movimientos respiratorios. Cuando aflora emoción, al orientar la atención hacia el centro del cuerpo, abrimos una vía por donde la emoción puede fluir a través del núcleo del ser vivo que somos. Al orientar la atención hacia el suelo, la parte de nuestro ser presa de la emoción puede experimentar apoyo real en el mundo material. Al inspirar le aportamos energía, cariño, interés. En vez de desbordarnos con la emoción, intentamos crear un espacio en el que puede fluir y podemos sentirla para llegar a entender de qué nos avisa.

Toda emoción avisa de algo, de deseos, necesidades y su grado de satisfacción. Sentimos alegría cuando se nos ha satisfecho un deseo o una necesidad. Nos ponemos tristes cuando perdimos algo que era valioso o no conseguimos algo que nos importaba. Nos enfadamos cuando se nos tuerce algo que queríamos, nos vemos obligados a apechugar con algo que no queríamos para nada o no decimos algo que queríamos decir. Cuando sepamos de qué nos avisa la emoción, podemos discernir si es relevante en relación con algo actual o si la situación actual no es más que una re-escenificación de algo que nos pasó cuando teníamos cuatro años o tres meses o quince años y que entonces no logramos gestionar más que apartando las emociones relativas a esa situación mediante la tensión de nuestros músculos. Aunque no tengamos ningún recuerdo consciente de lo que pueda haber pasado, el organismo lo recuerda. Recuerda lo que hicimos para arreglárnoslas con ello. Por tanto, esas emociones siguen activas en el sistema por debajo del umbral de la experiencia consciente y vuelven a aparecer una y otra vez, repitiendo las mismas dinámicas.

Si dejamos a esas emociones dirigir nuestro comportamiento, dejamos una vida adulta al mando de un niño. Lamentablemente, el escenario político y socioeconómico actual en el mundo muestra todos los rasgos de una conducta infantil. Desde luego, el aspecto infantil carece de la capacidad de dirigir una vida adulta, por tanto, convive con una continua sensación de insuficiencia, incapacidad, frustración, etc. Construimos diques, presas, esclusas, muros de contención para no sentirlas. De vez en cuando se rompen los muros y las emociones irrumpen e inundan la experiencia de forma violenta… siempre la misma dinámica.
Enfocando una y otra vez nuestra atención en permitir los movimientos respiratorios, es decir darles tiempo para que puedan suceder, sobre todo, concedernos el momento de descanso en el centro del ser vivo que somos sobre las bases materiales que sustentan nuestra vida, creamos un cauce en el que esas emociones pueden transcurrir de forma más pausada. Así no reaccionamos de forma habitual, inconsciente, rápida, antes de poder darnos cuenta de lo que está sucediendo, sino que tenemos más tiempo para evaluar lo que sucede y lo que sentimos y tomar una decisión más fundamentada.

Sentir algo difícil de tolerar con apoyo lo hace más tolerable que verte superado por una avalancha que te arrastra y te quita el suelo de debajo de los pies. Además dispones de más energía para hacer frente a lo que sea que la emoción de plantea. Respirar del modo propuesto te da acceso a la creatividad que reside en el núcleo de tu ser de modo que sea más fácil encontrar soluciones creativas que atrapados en el hábito no se nos pueden ocurrir.


¿Y con los pensamientos que aparecen, qué hacéis? ¿Tomáis nota de ellos? ¿Los dejáis pasar?

R1: Sí y sí. Tomo nota de ellos y los dejo pasar. A veces hay pensamientos que valen la pena. Tomo nota y me propongo luego investigar y elaborarlos más. Y vuelvo a enfocar mi atención en permitir los movimientos respiratorios. A fin de cuentas sólo puedes respirar ahora y aquí. Muchos pensamientos giran alrededor de cosas del pasado, del futuro o de conjeturas y no precisamente de un modo constructivo. Una y otra vez, enfoco mi atención en la relación entre el espacio interior y exterior para que facilite el flujo y puedan seguir su camino sin que nada en mí los retenga.

R2: Hoy he venido con un asunto y al respirar el asunto se me plantea una y otra vez. Los pensamientos me llevan aquí (señala a un espacio al lado de la sien izquierda) y dan vueltas. Cuántas más vueltas dan, tanto más encogen el espacio en mi cuerpo hasta que sólo parece existir el espacio donde dan vueltas. Al enfocar mi atención en la respiración, vuelvo a darme cuenta de la existencia de mi cuerpo y el espacio que se abre en el interior crea un contrapeso a esa cosa que me da vueltas aquí (de nuevo señala el espacio al lado de la sien izquierda). Y señalo aquí porque literalmente es aquí donde lo siento, fuera de mí. Así hay posibilidad de un diálogo lo cual es mucho mejor que quedarme reducida a esto (de nuevo señala el espacio al lado de la sien izquierda).

R3: Más que responder a la pregunta quiero compartir que he descubierto un aspecto de mí que no conocía y que me gusta. Con esta respiración llego a una postura más erguida sin tener que hacer un esfuerzo para levantar el pecho ni los hombros ni nada. Lo he observado incluso caminando por la calle. Es como si me sintiera más orgulloso de mí.


Personalmente, lo que me fascina es que al enfocar la atención en permitir los movimientos respiratorios descubro la relación que existe entre mí y mi entorno y puedo ajustarla para que las cosas fluyan de la mejor manera posible. Así descubro que eso que llamo “yo” no es más que una parte de lo que soy, que soy mucho más. De ello se derivan muchas posibilidades a mi alcance de las que ese fenómeno de la naturaleza que llamamos “yo” no puede ni soñar. Como fenómeno de la naturaleza, el “yo” se presta a ser estudiado para llegar a comprender su funcionamiento  y encontrar el lugar adecuado para él en el conjunto de la vida para que pueda cumplir con su función ejecutiva de un modo eficaz. Dejarlo al mando de nuestros actos sin una comprensión de su relación con el todo nos deja en manos de un niño que juega con armas de fuego. Respirar con conciencia de los movimientos respiratorios y de la relación con el suelo y el espacio abierto permite adquirir esta comprensión y descubrir lo delicioso que es la vida cuando ocupamos el espacio que nos corresponde en relación al conjunto.

Para concluir constatamos la importancia de la respiración: Es lo primero que hacemos cuando llegamos al mundo y lo último antes de irnos.